Una cançó

Hi ha cançons boniques. Hi ha cançons molt boniques. I hi ha cançons que ho són tot, són el cel i la terra, i l’univers i l’àtom, i una explossió nuclear dins del teu cor. I un somriure mentre no et pots aguantar una llàgrima traïdora. He estat escoltant el Johnny Cash i la June Carter. I si cada primavera té la seva flor, cada instant i segons quins instants tenen la seva cançó. En poques ocasions lamento no saber l’anglès. La revolta congènita per tantes guerres perdudes m’enfronta a aquest corrent abusiu de l’idioma únic. Però avui quan escoltava la cançó, i el dia era gris, i ahir vaig jugar pels carrers i els garrofers i demà seré valent i pensava en l’amor i en un pi que s’està a la Creu del Querol i en l’absoluta singularitat que som cadascú quan escoltem una cançó, voldria saber què m’estan dient. Encara que després penso que potser no cal, potser en el fons de la cançó hi ha un missatge que s’arrapa a la pell i ens parla en l’idioma dels somnis, la cançó ens diu a cadascú allò que ens és necessari sentir, allò que caldria que es digués. I si fos així no em cal saber anglès perquè, amic Johnny, amiga June, ja us he entès.
10 d’octubre de 2007.

Les pedres mil•lenàries

A Sant Antoni, al cim del Montpedrós, hi havia un castell del que en prou feines n’endevinem les restes. Quantes angoixes no debia provocar als pagesos dels voltants! Entre Can Via i Can Salgado hi havia una masia, can Fornigueràire, que ara són quatre teules arraconades al mig de la bardissa. Quàntes il·lusions van viure entre les seves parets? Al Pla de la Figuera, a can Cartró, hi havia una barraca de pastor de pedra seca. Quantes hores aixoplugant-se de la pluja deurien passar gent de la terra i del bosc, quantes converses, quants pensaments! Al mig de l’Albera, entre Llançà i Vilamaniscle hi ha un ermita arrecerada en un tombant de la riera, Sant Silvestre de Velleta. Quants aplecs, quàntes pregàries, quantes demandes formulades en silenci!
L’empatia és la capacitat de posar-se en la pell dels altres, en els seus sentiments. I la falta d’empatia és una malaltia (qualitat en diuen els poderosos) que els impossibilita de plorar per les penalitats dels veïns. Quan els camins m’assenyalen detalls dels que em van precedir (unes runes, una cervera, un marge, un tros de terrissa, l’ermita al turó..) em sento amarat d’empatia i veig el pare, la mare i la filla feinejant pels ullastres, espolsant garrofers, il·lusionats en collites properes o en festes majors, preocupats per misèries o per injustícies, aclaparats per accidents o premiats per la sort. I els sento tant meus que podria ser jo.
Hi ha qui pensa que després de la mort tornem a néixer, i les vides és fan eternes. Hi ha qui pensa que el poder recordar escenes de vides passades és un senyal de qualitat, vol dir que som propers a la llum absoluta, a l’èxtasi permanent i serè que arreu anomenen el cel. Però, no podria ser que la nostàlgia de pedres antigues sigui un reclam que ens avisa?, no podria ser que ja estiguem recordant constantment allò que vam ser?, no podria ser que estiguem aferrats a la terra, tant si vols com si no, en un cicle joiós de ginesta i glaçada, que clivella les pedres per fer-ne memòria d’uns altres mil anys?
No sé si coincidirem en una altra vida (m’agradaria tant!). No sé si passegerem per les runes antigues d’una Colònia Güell oblidada per tots, o una gran ciutat de ferro i de vidre ens dirà que el progrés és millor. Però sé que arrapat a les pedres hi ha el record d’aquest temps que vam viure. Cada temps té un somriure.
I els voldria fer meus.

Aleix.
Setembre 2007.

EL DOLOR

I BEN SEGUR QUE EXISTEIX.

Si Déu existeix, i ben segur que existeix, quin sentit té el dolor i el sufriment?. Aquesta és una pregunta que s’ha fet tothom que s’ha topat amb el dolor. De fet aquesta és La Pregunta.

Podríem dir que el dolor és un mecanisme de defensa del cos humà contra les agressions, i que tal com passa en altres coses, finalment esdevé pitxor el remei que l’enfermetat. I per a més desgavell hi ha la memòria del dolor que, un cop llançat l’avís d’alerta, manté el grau de sofriment durant dies, setmanes i mesos. Seria més lògic que a partir d’uns nivells es desactivés aquesta defensa i donés opció a la rendició.

El dolor ens ha sigut amagat sistemàticament. La gent saludable desconeix aquest altre món dels més pàries. Als malalts els tenim en hospitals, reclosos en habitacions secretes, a les fosques, en el silenci. Són, en apariència, vergonyants a les famílies, estigmes de castigs inmerescuts. I els qui pateixen la tortura rabien a crits fins que se’ls acaben les forces. I llurs famílies pateixen en silenci, íntimament es desesperen.

Alguns diuen que és una prova de Déu, que amb això ens guanyem el Cel. I ho trobo una veritable barbaritat. La majoria dels que sofreixen són pobres. El dolor és fa més horrorós en la misèria, i la misèria és un camp abonat pel dolor. Com pot ser que Déu s’encarnissi en aquests desamparats, amb una gent sense possibilitats, amb una gent en la majoria dels cassos sense oportunitats intelectuals per a interpretar la Seva intencionalitat? És impossible que hi hagi una intencionalitat en el dolor. Si fos així, els rics, que han controlat l’Esglèsia i els sacerdots de totes les religions al llarg de la història, serien els més afectats per la plaga del dolor. I en canvi són els que més reconfort tenen i els que disposen de més recursos aliviants. Si el dolor fos saludable per l’altra vida seria patrimoni dels poderosos. I no és així. El dolor és una seqüel·la pels desposeïts, és un peatge inherent a la falta de mitjans.

Segons les religions orientals, segons el poc que en conec i segons la meva manera d’interpretar-ho, el dolor és un pas més del llarg camí de les reencarnacions. Segons el karma (que és la balança que mesura la quantitat de bones i males obres), naixeràs en una situació més o menys privilegiada i estaràs més o menys preparat per afrontar o evitar el dolor, segons hagis fet en vides anteriors. Així els rics i poderosos, en certa manera ho són en recompensa de les bones obres de la vida anterior. Quan el conjunt de vides plenes de bones obres et situen en una posició privilegiada en la que pots comprendre el camí correcte, arribaràs a un moment de plenitut en el que ja no et serà possible reencarnar-te a pitxor, sinó que tornaràs a néixer en un estat similar al que ja tenies o senzillament ja no et reencarnaràs més perquè hauràs assolit la perfecció. Aquesta interpretació, per bèstia que pugui semblar, dóna una explicació i un sentit: Ara pateixo perquè en la vida anterior vaig ser dolent, i si ara pateixo en la propera vida naixeré en una situació potencialment millor. Però l’eqüació no funciona quan veus el comportament dels poderosos, una gent que haurien de ser d’una qualitat humana excepcional, i que de fet es comporten, en la inmensa majoria, com uns veritables bandarres. Per cada ric que manté una vida exemplar n’hi ha mil d’egoïstes, prepotents, avariciosos, insolidaris. El fet de ser ric no és un premi d’una vida anterior inmaculada que t’enfila pel camí a la santedat, sinó que et situa en una qualitat mesquina, gens exemplar des del punt de vista de la vida santa. Llavors, per contraposició, on queda el dolor? És una manera de guanyar-se una propera vida de rics? És que el ser rics és una etapa envejable? És un estadi necessari en el camí cap a la perfecció?. L’esquema, desde la meva interpretació, des del meu desconeixement, falla per tot arreu. Vull dir que requereix massa pedaços per aconseguir un bon vestit. La veritat hauria de ser més planera, més radiant i bonica. En el fons m’agrada més l’interpretació cristiana, tot i no agradar-me.

Si el dolor fos un mitjà per aconseguir un premi, per guanyar-te el Cel, hauria de ser una opció lliurement escollida, o inevitablement trobada (sigui com a càstig per les males obres, sigui com a enlairament en el camí cap al Cel). Però no puc acceptar que una pobre gent, sense consciència d’estar pagant una penyora, hagi de passar pel camí del sofriment. No puc aconformar-me en el dolor (ni en la pobresa) com argument de fatalitat. Intelectualment no ho puc acceptar.

Llavors què? quina explicació hi donem? Podríem dir, com a explicació senzilla, que ha creat un mecanisme de redempció desmesurat que finalment se li ha escapat de les mans Podríem dir que en la Seva política de no intervenció Déu plora en la distància (suposadament que sigui un Déu amb sentiments humans, perquè si no és així ja no m’interessa). Però em costa d’admetre que hagi comès una errada tant monumental i he de seguir furgant en la qüestió per a treure’n l’entrellat. No em serveixen en aquest cas les solucions automàtiques, les frases fetes de capellans d’una prepotencia que els fa ignorants. I més aviat seria un argument de negació de Déu.

La solució no la tinc, no et puc dir avui quin és el sentit del dolor, entès aquest sentit com un camí religiós, intelectual, trascendent. Potser sí que en el fons són, els qui pateixen, els més propers a anar al Cel. Potser és un pas previ d’alliberament. Potser és un sacrifici necessari, avui per avui, per guanyar categoria. Tant de bo. Però m’en queda el dubte.

Algú podrà pensar que el dolor és quasi un fet del passat, que amb les teràpies paliatives, amb les drogues i l’avançament constant de la medicina i la ciència en general, això s’acaba. Però en el cas que fos així, el mal ja està fet. No em puc treure del cap els milers de torturats fins al límit de la vida a les presons franquistes, els malalts terminals de tota la història, la mares que no van poder resistir el part, les revenges medievals, les injustícies eclessiàstiques, les brutalitats antigues... En fi, que no estic parlant només del dolor d’avui i del del demà. Estic parlant d’un Déu etern que si existeix, i bén segur que existeix, ha de tenir un propòsit permanent i constant, una inmutable direcció de designis que tant valen per ahir com per tots als futurs ahirs. Llavors quin és el sentit del dolor? Com diria Hamlet, vet aquí el dilema.


Aleix.
Istiu de 2007

GRETA

El 17 de maig, al mig del mes de les flors, al jardí de casa hi va néixer una flor a la que direm Greta. La tercera néta. Després de l’Oriol i la Mariona ella serà qui ens dirà iaia o avi, ella serà qui ens omplirà de pensaments les hores i els dies.
Tothom em preguntava “Quan pesa?”, “quan fa”, “és maca?” “plora molt”... I jo pensava “Què pensa?”, “què somia”, “què enyora?” “què anhela?”. I em meravellava la certesa que tant petita ja era una engruna de plenitud, ja tenia una manera específica d’interpretar les cares i el món, els somriures i la música, ja tenia uns temors i unes pors. I a la seva manera ja és capaç de dir no o dir sí.
Ara ja ha passat una setmana. Les rutines li omplen la vida, la seva i la nostra: dormir, menjar, plorar... I no sempre coincideixen amb les nostres rutines: a l’hora que plora no plorem, a l’hora que menja no mengem i a l’hora que dormim no sempre dorm.
Però és bona feina estar pendent d’un nadó i t’has de frenar per no agafar-la quan plora. No és fàcil fer d’avi, els pares són ells. Ara ens toca recular una passa i esperar de sentir tres paraules: “La vols agafar?”

25 de maig de 2007

TAÜLL-MAIG 2007

He estat uns dies a Taüll i per això no he escrit res fins ara. Ens ha fet de tot, ha plogut, ha nevat, ha fet sol, ha fet fred... en fi, tot un any de climatologia en una setmana. A Taüll hi acostumem a anar dues vegades a l'any, per primavera a buscar els bolets de primavera, i a la tardor a buscar bolets de tardor. I ho aprofitem per a respirar i passejar, per pensar i observar, i per somiar i imaginar. I ens admirem davant les quotidianitats d'aquell món ja oblidat a casa nostra: les vaques i els bens, el vent i la pluja, la remor del torrent, les inmenses muntanyes i el silenci absolut. I les nits estelades. I la boira. I una gent adaptada a les pedres i al fred.

Fa uns quants anys que hi anem a Taüll. Uns amics molt amics ens cedeixen l'apartament i amb ell la descoberta d'un món mític i antic. També és veritat que és un món que s'acaba. Cada any hi veiem noves cases, cada any un nou cotxe de luxe a canvi d'un prat, però encara hi veiem espais on la vista s'esplaia i hi trobem una pau que portem al record.

Maig 2007

"SI", de Rudyard Kipling

"SI" és una de les poesies capdals de la meva vida. Amb una traducció acurada, Josep Carner sap arribar a l'ànima en els moments precisos.

Kipling és senyera d'un món ferreny i esforçat, de selves i aventures d'aquells temps que la modernitat ha colgat.

Pels nostàlgics la transcric, pels que en un temps passat van caminar amb mi amb la motxilla a l'esquena i, al davant, els somnis i totes les esperances :

SI.......
de Rudyard Kipling
(traducció de Josep Carner).

Si dret t'aguantes ferm, quan tots al teu voltant
esmaperduts trontollen i blasmen ta fermesa;
si entre el dubtar de tots, coratjós i constant
romans, però, si cal, excuses llur feblesa;
si l'esperar no et cansa i al daler poses brida
i contra la mentida alces la veritat;
si a l'odi, contra el greuge, no li vols deixar mida
i ni el teu seny enlaires, ni ensenyes ta bondat.
Si sommies, i el somni no s'et torna el teu rei;
si penses i el pensar no minva el teu coratge;
si TRIOMF ni FALLIDA no t'imposen la LLEI
i, com dos mentiders, el treus del teu llinatge;
si saps perdonar que ta paraula sincera
fos parany de babaus en llavis de malvats:
si veus esbocinada la volguda QUIMERA
i tornes a forjar-la amb els estris oscats.

Si de tots els teus guanys, en fas un pilot d'or
i els arrisques, valent, d'una sola jugada,
i els perds, i, de seguida, sense ni un ai al cor
ni enraonies, tornes a començar altra vegada;
si guardes; delitós, dins l'encesa baralla,
despert el pensament i la salut tivant
per fer-te'n companyia quan el delit devalla
i el teu voler, només, t'encoratja: ENDAVANT!

Si trobes, entre els misers, a la virtut abric;
si de l'orgull triomfes, quan fas amb reis ta passa;
si no poden ferir-te mots d'amic ni d'enemic,
si saps ser bondadós amb tothom, mes no massa.
I si emplenar podies els minuts dels teus dies
amb seixanta segons de combat fort i greu;
la terra es teva i teves les seves harmonies,
i encara el que val més: ETS UN HOME, fill meu.

SANT JORDI

Avui és Sant Jordi, patró de Catalunya, el dia de la rosa i del llibre i, per sobre de tot, la Festa dels enamorats de Catalunya.
Avui el noi regala una rosa a la noia que estima. Perquè és el costum, perquè tothom ho fa i perquè és una manera clara i precisa de dir "t'estimo". A vegades, dir-ho amb paraules costa, ho podem dir amb la mirada, però dir-ho amb paraules se'ns fa difícil. En canvi disposar d'un protocol que tradueix els actes en un missatge concret és un gran encert.
M'emociona pensar en els nois que entreguen la seva primera rosa. Recordo quan jo, inexpert i poruc, vaig portar-li la flor a la noia que estimo. L'emoció de l'instant, la certesa que ho havia de fer, el temor, la decisió, el moment de màxim rubor a la galta i, finalment, la felicitat i el goig de veure la rosa acceptada i amb ella tot jo. Desde llavors cada any he regalat la rosa fidel al record d'aquell dia feliç. Sempre he portat una rosa vermella en el cor. I en els ulls de la dona que estimo sobint encara hi veig el mirar de la noia que em va acceptar la meva primera rosa.
No sé a quina edat els nois regalen avui la seva primera rosa, però els vull dir que siguin valents, que la rosa és la senyera del dia de l'amor i que hi ha moments a la vida en que cal fer un pas endavant. I veureu com per sempre recordareu primaveres. I una rosa. I un somriure. I un petó. I una galta vermella.

ANY 1955

La foto d' "hermanas" Curs 1955-56
A Hermanas hi estàvem fins als cinc anys, i als sis anys passàvem al col·legi, al bosc.

Josep Paredes, Carles Esteve, Jesus Sànchez, Lluís Morral, Josep Chalmeta.
Albert Comellas, Miquel Carbonell, Teti petit, Aleix, Lluís Montserrat, Nani.
Angelita Escamilla, Neus Sendra, Concep, Siscu Roig, Ramiro, Ana Maria Casanovas, Remei, Mercè Comellas, Mercè Corpas.
J.Comellas, Carme Boloix, Rosa Font, Josefina Rebullida, Quimet Carbonell, J.Esteve, Miquel Olivé.

----------------------------------------------------

(Parlament que vaig fer el deu de setembre de 2006 en motiu dels quarantè aniversari de la nostra colla. Faig menció a la transcripció d’un diari que abraça des de l’any 1966 fins al 1972 i que vaig regalar als assistents)


Va començar poc a poquet, sense que ens donéssim compte. Entre l’any 1966 i 1967 un grup de nois es va ajuntar amb un altre grup de nois, un grup de noies es va ajuntar amb un altre grup de noies i, ja se sap, quan es tenen dotze, tretze o catorze anys els grups de nois, poc a poquet, van a parar on hi ha un grup de noies. Primer una distància separava els dos grups, però es va anar fent petita fins que ja vam ser una sola rotllana.

Aquest escrit és una mica la història d’aquesta colla. Comença al març de 1967 i acaba al desembre de 1972. Cinc anys de la monotonia d’aquells temps. No és una història novelada, escrita avui des dels records. És la transcripció literal d’un diari que vaig anar fent, dia a dia, sobre les coses que em preocupaven, les coses que fèiem, les il·lusions i les decepcions. Segurament que no omplirà totes les espectatives que podríem tenir d’un record d’aquell temps vist amb ulls d’avui. També hi trobareu a faltar algunes anècdotes que vosaltres, potser, recordareu amb una claror destacada. Segurament que en aquell temps, ni jo ni ningú li donava la importància que li vam donar més tard. Coses que avui em farien riure o plorar de nostàlgia, en aquell temps les vèiem normals, era la monotonia del riure constant, l’alegria diària de veure’ns.

No es tracta d’una obra definitiva. Si algú recorda algun fet que es pugui afegir li agrairé que m’ho digui, i així, d’aquí un temps, si ho anem ampliant amb records de tots plegats, tindrem uns escrits de consulta, un llibre d’història, la millor història que poguem tenir perquè serà la nostra història. Potser hi hauríem d’afegir fotografies i per això faig una crida a qui tingui fotos d’aquell temps i me les pugui fer arribar, mirarem d’afegir-les.

Sincerament penso que vam ser una gran colla, potser l’única colla de nois i noies que hi ha hagut a la Colònia o en tot cas una de les més importants. Mirat en la distància sé que vam ser molt bèsties, vam fer coses que avui ens semblarien pròpies de salvatgets. Però sento amb tristesa que no vam ser compresos pel poble, ni recolzats, ni guiats. Més aviat m’atreviria a dir que vam ser perseguits i menystinguts. Penso que si el poble hagués intuït el gran potèncial que hi havia en el nostre conjunt i ens hagués donat facilitats, hauríem fet grans coses i potser les futures generacions s’haurien enmirallat en nosaltres. Però eren temps de franquisme i nosaltres erem l’antítesi dels poders d’aquells temps. Nosaltres vam viure el final d’un món i vam ser el començament del nou en quan a les idees de llibertat personal, les relacions familiars, la permisivitat i la poca trascendència d’alguns valors primordials d’aquell temps. Nosaltres ho vam patir, però el poble també hi va perdre.
Parlant en general i salvant alguns casos particulars que també n’hi ha, puc dir que tu, en els meus records, en les meves preferències, en els meus sentiments tens una categoria superior a qualsevol altre dels amics que he tingut al llarg de la vida.

14 D'ABRIL DE 2007

Jaume Martínez Vendrell

Ahir, catorze d’abril, setanta-sisè aniversari de la proclamació d’aquella República que tantes esperances va enlairar, a la Colònia Güell vam inaugurar la placa d’un carrer amb el nom de Jaume Martínez i Vendrell, patriota català. Plovia, llàgrimes al cel i als ulls.

Jaume Martínez ha sigut el patriota català de més volada dels darrers setanta anys. Nascut a la Colònia Güell va jugar als mateixos carrers que jo, es va enfilar als mateixos garrofers i va buscar bolets als mateixos boscos. Quan ets nascut a la Colònia, has flairat l’olor de la ginesta i has vist amagar-se el sol per Can Cartró, has de ser nacionalista. I ell ho va ser. De ben jove, amb els seus amics i el meu pare al seu costat, es va afiliar a Nosaltres Sols. Al començar la guerra va anar voluntari a Mallorca i el meu pare al seu costat. Al moment de la desfeta va fer camí de França amb els seus canons i el meu pare al seu costat. I van estar a Saint Ciprien i a Argelers. I quan tothom fugia d’Espanya ells van fer el camí de tornada per donar constància que la lluita continuava. I van estar a la presó. I en van sortir. I van tornar a lluitar.

Jaume Martínez va ser figura capdal en la fundació del Front Nacional de Catalunya, que va agrupar quasi la totalitat de les tendències i partits d’oposició. Ell (i la seva colla) va ser qui va posar les banderes del port i les del Congrés Eucarístic, ell qui va fer caure el monument de los “Caídos”. I van omplir Barcelona d’escrits. I van editar diaris clandestins. I ens van fer creure que els homes som importants si som valents, i que per ser valents només cal seguir el camí que t’assenyala el cor. Que per defensar la ginesta va morir molta gent. Que lluitar per la teva terra i per la teva gent és l’acte més sagrat, és el deure irrenunciable de totes les generacions.

No ho he dubtat mai, si a aquest País per comptes de reforma hi hagués hagut ruptura, Jaume Martínez possiblement hauria sigut el primer president de Catalunya, d’una Catalunya ben encaminada cap un demà d’esperança on tots els somnis haurien sigut possibles.

El veig en la memòria, assegut al menjador de casa parlant amb el pare, amb aquella autoritat innata, amb aquell riure tant característic. Els meus germans i jo escoltant amb devoció els raonaments d’un home savi, d’un home bo, com si parlés Déu. Perquè, diguin el que diguin a Madrid, va ser un home bo, un home ple de raó. Precisament per això va ser tant odiat i temut pel règim del general.

UN CONTE

Aquell vespre tenia la sang espessa de tant de goig. Estàvem al cafè fent tertúlia esperant l’hora d’anar a sopar i, tot sigui dit, aprofitant l’escalforeta de l’estufa, perque, aquí a muntanya, quan s’amaga el sol cau la fresca i al carrer només s’hi està bé als vespres d’istiu quan a plaça fem rotllana de cadires i sigui parlant o sigui callant flairem l’olor d’orenga i de l’herba que s’asseca al prat i si no fos pels mosquits, allò fóra com diuen que és el cel. Però quan el setembre escurça el dia s’estava millor arrecerats dins del cafè.

Tot i que ha passat tant de temps ho recordo com si fos avui. El Sebastià explicant històries, l’Arnau fent brometa, el Gitano fent que sí amb el cap i jo somrient de felicitat. Remugant rera el taulell, el cafeter era l’únic que fèia cas de la ràdio i tot sobint contestava el que deia, com si el poguessin sentir, llavors sense deixar de feinejar ens ho explicava a nosaltres, que ens el miràvem i seguíem amb la nostra conversa.

Per mi era un moment màgic, com si respirés millor, com si els companys fossin perfectes, com si tot fos color de primavera, com si no pesés al damunt de la cadira. I de sobte tot es va enfonsar. Es va obrir la porta d’una revolada, sortint de la foscor del carrer, el vell Feliu es va quedar uns moments inmòbil, ens va mirar un a un i va aturar els seus ulls desesperats sobre meu. Llavors ho vaig veure clar, hi ha coses que no s’han de fer mai. Aquell home estava acabat, l’angúnia del cor li amarava la cara i, com que no sabia plorar, li clivellava la pell i tremolava de mans. Va descubrir a l’instant que havia estat jo. Aquella mirada em va xuclar l’esperit i em va prendre el somriure.

Tots es van quedar sorpresos, i seguint el camí de la mirada, els companys i el cafeter també em van mirar. Van ser uns instants eterns. El vell Feliu va tancar la porta i va desaparéixer. A dins del cafè, el silenci es podia tocar, l’Arnau, poruc, va gosar preguntar “ostres!, què li has fet?”. Jo no era de la mena del vell Feliu, el meu cos no era fet de fusta de soca d’olivera i els meus ulls no eren boles de glaç. El desconsol més gran que mai he sentit em va prendre les forces i una llàgrima traïdora em va relliscar per la galta.

Els ulls oberts com un mussol, la clara blanca d’haver vist el fantasma, l’eco del malefici silenciós espetegant per les parets del cafè i els companys mirant-me acovardits. Com en un somni vaig reviure la història del drama, Les imatges s’esgrunaven al cervell i les veia clarament amb aquell ull que tenim darrera el front:

“Tot havia començat tres dies abans. Havia anat a passejar cap al Turó Fosc i a cosa de mitja hora del poble em vaig asseure a fumar. Mirava el poble i els prats i els hortets ran de riu i mirant el camí que havia fet vaig veure, encara lluny, que amb esma pujava el vell Feliu. Vaig pensar en esperar-lo per fer xerrada. Però quan li faltava unes cent passes per atrapar-me va fer una cosa sorprenent, es va estrényer contra unes mates i va mirar amunt i avall del camí, com si s’amagués, com per assegurar-se que ningú el vèia i de sobte va deixar el camí i es va endinsar pel corriol que porta al Coll del Pastís. Era clar que no m’havia vist. Aquell comportament em va intrigar, i com que no tenia res a fer el vaig seguir.

Em duia una distància que vaig anar escurçant ja que, tot i que el vell Feliu era un nervi, fort com les pedres del seu hort, jo el guanyava en joventut. Al cap d’una estona es va aturar, el veia com una hombra entre les branques. Va fer una darrera mirada amunt i avall i es va convèncer que no hi havia ningú més a dins del bosc. L’hombra es va agenollar ran d’un llentiscle, va alçar una branca i es va quedar inmòbil uns instants, talment un antic druïda resant a un déu vegetal. Després va tornar la branca al seu lloc amorosament i es va alçar encarcarat. Va caminar unes passes i es va entaforar dins d’un bruc i al cap d’uns instants va repetir la mateixa operació unes mates més enllà.

Jo l’obserbava meravellat i no gosava ni respirar. El vaig estar seguint tota l’estona, el vaig veure al damunt de la margeda i al prat del porc senglar, entre mig de la bruguera, arran la carbonera i al costat del bosc tallat.

Finalment va abandonar, va refer el camí i, poc a poc el vaig anar perdent de vista cap al poble. Jo em vaig quedar al bosc, estava delerós de descubrir el seu secret i quan vaig estar segur que ja era ben lluny vaig refer tots els seus passos. Meravellat em cabbussava dins del bruc, descubria la branca del llentiscle, m’enfilava a la margeda..... mentre el sol es despenjava al darrera les muntanyes i la fosca s’enfilava lentament.

Vaig fer el camí de tornada amb la joia pessigollant-me el pit, tot era bonic, la lluna, la nit, les bardisses, el xiscle de l’òliba...

Al cap de dos dies hi vaig tornar...”

Les paraules de l’Arnau em van desvetllar del somni “Ostres! que li has fet?”


- Que què li he fet? Li he plomat el rotllo de rovellons!

PRESENTACIÓ

Em dic Aleix Font, tinc cinquanta-sis anys, estic casat, tinc dues filles, dos néts i aviat una altre néta. Sóc de la Colònia Güell. Com podeu veure tinc tots els ingredients per a ser feliç.

La gran afició de la meva vida ha sigut la muntanya, i el buscar bolets una de les excuses predilectes per anar-hi. He jugat a escacs, he empastifat teles en forma de quadre, he ballat sardanes i ball de saló. Per acabar-ho d'amanir ballo country i espero amb deler les nits de divendres i dissabte per posar-me les botes i el barret. Sóc de les juntes de l'Ateneu, de l'Associació de Veïns i del Club d'Escacs. M'agrada escriure i escoltar música, si pot ser clàssica. M'agrada més escoltar que parlar. M'agrada riure i pensar. I també observar. Els grans plaers de la vida són observar el Pla del Llobregat des del cim del Montpedrós, olorar la farigola, trobar un rovelló, escoltar el refilar del rossinyol a la bardissa, riure amb els amics, passejar amb la Concepció, la companya de la meva vida, dinar amb les filles i ballar country les nits del dissabte.

Tot i que no sé explicar acudits, n'explico. I em fa gràcia veure que no faig gràcia. Em fan riure acudits que no fan riure i no em fan riure els que fan riure. Els acudits grollers formen part d'un entorn alié. Aprecio la subtilesa, la ironia fina, el detall. Admiro la integritat, l'honradesa i la fidelitat als valors. I pel damunt de tot hi plana l'amistat. Per un amic donaria la vida. I si un amic dubta ho considero la pitjor de les mancances.

Vaig néixer l'any cinquanta-u, temps de misèria i de por. Però jo no ho sabia i vaig viure feliç, tip i valent. Els pares em van assenyalar una línea que he procurat seguir (cumplir, pagar, donar, resar, ajudar...). Vaig lluitar contra aquella gent de color blau i de color fosc. Vaig tenir més amics a les presons que a les tribunes i, que voleu que us digui, el sentiment encara el tinc en aquesta direcció. Abans em deien roig, després em van dir fatxa. Però seguiré portant Catalunya dins del cor.

Quan va morir aquell general van florir les il·lusions al meu entorn. Però va durar poc, el just per veure els nous polítics cobrar a fi de mes. Després les filles, igual que la dona i jo, es van fer grans i els dies van passar de pressa, escoltant òpera, veient TV3 i, des del cim del Montpedrós, veient com les muntanyes se'ns omplien de casetes i els pobles s'eixamplaven com terenyines al llarg de la mirada.

Avui plou. Potser per això us he parlat d'això.