EXCURSIÓ PEL PLA D’ARDENYA. 23 de febrer de 2012.

EL PLA D'ARDENYA

Estimades amigues i amics, ahir el Nani i jo vam tornar a caminar per primera vegada aquest any. Vam anar al Pla d’Ardenya amb la intenció de fer un entrenament suau, ja que després d’estar tres mesos tancat a casa, on l’únic esforç que he fet ha sigut anar a comprar el pa, em feia por forçar la maquinària i acabar adolorit durant tota la setmana.

Resumint, que vam anar al Pla d’Ardenya perquè és pla, perquè està ple d’avencs que ens distreien de tant en tant, i perquè podíem fer més o menys distància segons les forces que ens quedessin. El que sí que volíem fer de manera obligatòria era localitzar els avencs de l’Abad Escarré i el de Pompeu Fabra, que segons informacions deien que eren bonics de veure. Al final vam fer nou quilòmetres i un desnivell de cent-vuitanta mentres, vam localitzar cinc avencs que no havíem visitat mai, però els dos que havíem de trobar, aquells no hi va haver manera i els vam deixar per una propera excursió de descoberta.

Vam marxar a les nou del matí i a les deu ja haviem descobert els dos primers avencs, l’HP2 i l’HP5. Vam anar fins la Creu d’Ardenya, ens vam enfilar fins al Pla dels Ossos on vam visitar quatre avencs de dimensions considerables. Vam baixar fins l’avenc de Can Sadurní, impressionant, i vam seguir camí avall fins a can Sadurní, al pla de Begues. Vam continuar per can Jepet i ens vam enfilar altre cop fins la Creu d’Ardenya. Allà vam topar amb una colla de ciclistes que es van aturar a parlar amb nosaltres. Ens van dir que feia molta calor, cosa que nosaltres ja sabíem, que estàvem a vint graus segons el termòmetre que portaven al manillar de la bicicleta, i ens van comentar que anéssim en compte a l’avenc de Pompeu Fabra perquè pràcticament no es veia fins que no hi estaves al damunt. I van marxar esperitats camí avall. Nosaltres vam seguir pel camí que ens duia a la pedrera, poc a poc, passa a passa, paraula a paraula. Vam aplegar quatre pinyes per cremar, també algun grapat de farigoles i ben aviat vam estar al punt on ens havíem d’endinsar al bosc per localitzar els dos darrers avencs.

Era un bosc embardissat, poc propens a patrullar-hi carregats amb bastons de caminar i amb bosses plenes de pinyes i farigola, però nosaltres avançàvem decidits en la direcció que ens marcava el GPS. Setanta metres, trenta, dotze, quatre.... i res, allà no hi havia res. Vam voltar i el GPS ens deia que ens estàvem allunyant. Ho vam tornar a intentar per un altre costat amb idèntic resultat, quaranta metres, vint, deu, cinc... i res. Caram caram. Vam seguir un caminet amb la il·lusió que ens portaria a la boca de l’avenc, i efectivament hi havia un avenc, però no era el nostre. Ens vam topar amb l’avenc dels Pirates, amb el del Karst i també amb el de les Tres Tites, tots ells a l’entorn d’on hi havia els que volíem localitzar, però res, no hi va haver manera. Cansats de bregar entre les mates de bruc i de llentiscle vam decidir abandonar. I tot retirant-nos per un estret corriol, com plantant-nos cara va sortir una cabreta que deia “bèèè”. Li vam fer fotos, la vam tocar i la vam deixar al mig del bosc.

Això de les cabres al bosc no està del tot clar. Pot ser que s’hagin extraviat d’algun ramat proper, o pot ser que formin part d’algun projecte mediambiental d’ecologistes de disseny. Es veu que a algú se li va ocórrer que aquests animalons (i també d’altres com ara cavalls, camells, nyus, yaks, bous, ovelles, llamas, búfals, zebres, antílops, etz) podien contribuir a tenir els boscos endreçats ja que, al menjar herba impedien que el sotabosc es descontrolés, i en alguns llocs van decidir posar-ho a la pràctica amb resultats més o menys ridículs quan no catastròfics. En algunes ocasions immigrants afamats es van menjar les ovelles, en d’altres resultava més car tenir cura d’aquests animals que el que costava una brigada de boscaters que netegessin el bosc, i també s’han trobat amb herbívors selectius que només menjaven una mena d’herbes, com ara farigoles, espígols, o l’ordi dels camps propers, i deixaven intactes els esbarzers, les gatoses i els aranyons. En fi, un fracàs.

Bé, doncs més o menys ja està. Vam fer la cervesa a un bar de Vallirana proper a l’escola, on en una gran taula hi dinaven les mestres, mentre que els alumnes estaven dinant a dins l’escola menjar de càtering, que diuen que és molt bo. Vam tornar a casa a quarts de tres, cosa que vol dir que havíem estat unes quatre hores per a fer els nou quilòmetres. No està mal per començar.

Res més. Una abraçada i fins aviat.

Aleix, 24-2-2012

( Visita: excursionsapeu.com )

GARZON

EL PLA D'ARDENYA

Estimades amigues i amics, ahir el Nani i jo vam tornar a caminar per primera vegada aquest any. Vam anar al Pla d’Ardenya amb la intenció de fer un entrenament suau, ja que després d’estar tres mesos tancat a casa, on l’únic esforç que he fet ha sigut anar a comprar el pa, em feia por forçar la maquinària i acabar adolorit durant tota la setmana.

Resumint, que vam anar al Pla d’Ardenya perquè és pla, perquè està ple d’avencs que ens distreien de tant en tant, i perquè podíem fer més o menys distància segons les forces que ens quedessin. El que sí que volíem fer de manera obligatòria era localitzar els avencs de l’Abad Escarré i el de Pompeu Fabra, que segons informacions deien que eren bonics de veure. Al final vam fer nou quilòmetres i un desnivell de cent-vuitanta mentres, vam localitzar cinc avencs que no havíem visitat mai, però els dos que havíem de trobar, aquells no hi va haver manera i els vam deixar per una propera excursió de descoberta.

Vam marxar a les nou del matí i a les deu ja haviem descobert els dos primers avencs, l’HP2 i l’HP5. Vam anar fins la Creu d’Ardenya, ens vam enfilar fins al Pla dels Ossos on vam visitar quatre avencs de dimensions considerables. Vam baixar fins l’avenc de Can Sadurní, impressionant, i vam seguir camí avall fins a can Sadurní, al pla de Begues. Vam continuar per can Jepet i ens vam enfilar altre cop fins la Creu d’Ardenya. Allà vam topar amb una colla de ciclistes que es van aturar a parlar amb nosaltres. Ens van dir que feia molta calor, cosa que nosaltres ja sabíem, que estàvem a vint graus segons el termòmetre que portaven al manillar de la bicicleta, i ens van comentar que anéssim en compte a l’avenc de Pompeu Fabra perquè pràcticament no es veia fins que no hi estaves al damunt. I van marxar esperitats camí avall. Nosaltres vam seguir pel camí que ens duia a la pedrera, poc a poc, passa a passa, paraula a paraula. Vam aplegar quatre pinyes per cremar, també algun grapat de farigoles i ben aviat vam estar al punt on ens havíem d’endinsar al bosc per localitzar els dos darrers avencs.

Era un bosc embardissat, poc propens a patrullar-hi carregats amb bastons de caminar i amb bosses plenes de pinyes i farigola, però nosaltres avançàvem decidits en la direcció que ens marcava el GPS. Setanta metres, trenta, dotze, quatre.... i res, allà no hi havia res. Vam voltar i el GPS ens deia que ens estàvem allunyant. Ho vam tornar a intentar per un altre costat amb idèntic resultat, quaranta metres, vint, deu, cinc... i res. Caram caram. Vam seguir un caminet amb la il·lusió que ens portaria a la boca de l’avenc, i efectivament hi havia un avenc, però no era el nostre. Ens vam topar amb l’avenc dels Pirates, amb el del Karst i també amb el de les Tres Tites, tots ells a l’entorn d’on hi havia els que volíem localitzar, però res, no hi va haver manera. Cansats de bregar entre les mates de bruc i de llentiscle vam decidir abandonar. I tot retirant-nos per un estret corriol, com plantant-nos cara va sortir una cabreta que deia “bèèè”. Li vam fer fotos, la vam tocar i la vam deixar al mig del bosc.

Això de les cabres al bosc no està del tot clar. Pot ser que s’hagin extraviat d’algun ramat proper, o pot ser que formin part d’algun projecte mediambiental d’ecologistes de disseny. Es veu que a algú se li va ocórrer que aquests animalons (i també d’altres com ara cavalls, camells, nyus, yaks, bous, ovelles, llamas, búfals, zebres, antílops, etz) podien contribuir a tenir els boscos endreçats ja que, al menjar herba impedien que el sotabosc es descontrolés, i en alguns llocs van decidir posar-ho a la pràctica amb resultats més o menys ridículs quan no catastròfics. En algunes ocasions immigrants afamats es van menjar les ovelles, en d’altres resultava més car tenir cura d’aquests animals que el que costava una brigada de boscaters que netegessin el bosc, i també s’han trobat amb herbívors selectius que només menjaven una mena d’herbes, com ara farigoles, espígols, o l’ordi dels camps propers, i deixaven intactes els esbarzers, les gatoses i els aranyons. En fi, un fracàs.

Bé, doncs més o menys ja està. Vam fer la cervesa a un bar de Vallirana proper a l’escola, on en una gran taula hi dinaven les mestres, mentre que els alumnes estaven dinant a dins l’escola menjar de càtering, que diuen que és molt bo. Vam tornar a casa a quarts de tres, cosa que vol dir que havíem estat unes quatre hores per a fer els nou quilòmetres. No està mal per començar.

Res més. Una abraçada i fins aviat.

Aleix, 24-2-2012

( Visita: excursionsapeu.com )

L’HIVERN RUS, de Daphne Kalotay

Recentment he llegit uns quants llibres, “Cavall de guerra” de Michael Morpurgo, “Vosaltres Mateixos” de Pascale Maret, i “L’hivern rus” de Daphne Kalotay. El primer relata la vida d’un cavall durant la Primera Guerra Mundial, i el més destacat és que n’han fet una versió cinematogràfica; us el recomano, i si teniu la llàgrima fàcil segurament disfrutareu. El segon és com una caricatura de la filmació d’un concurs televisiu a una illa deserta, amb un desenllaç novelesc que més aviat ho espatlla. En els llibres, el més important no és l’argument, i molt sobint un excés d’argument va en detriment de la qualitat. I per fi arribem a L’hivern rus que pertany a una altra categoria; podríem dir que els dos primers son de tercera regional i aquest està jugant a la primera divisió, tot i que no és un dels capdevanters.

L’hivern rus té tots els ingredients per a ser un clàssic: té gruix, és polifònic, és docte, té estil, té bellesa, és creïble... en fi, que ho té tot excepte un no-sé-què que et fa exclamar “quina llàstima, per un centímetre no ha batut un rècord”. Tres coses hi he trobat que m’han deixat mal de boca. La primera és una traducció poc acurada, com si li faltés riquesa en el llenguatge, com una mena de desídia en la construcció de frases. La segona un excès de tòpics al comparar la societat comunista. Totes les situacions que s’hi narren són opressives, injustes i sembla com si la societat russa hagués empitxorat amb el nou règim. I la tercera és el desenllaç, el final que l’he trobat precipitat, com si s’hagués cansat d’escriure o algú li hagués dit que ja n’hi ha prou; m’ha recordat aquells contes que de sobte diuen “I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos”. Però ara no us pensessiu que no m’ha agradat, ans al contrari, m’ha encisat i us el recomano sincerament.

L’hivern rus, amb el detonant de la subhasta d’una col·lecció de joies, tracta de la vida, amb l’amor i les il·lusions, les decepcions i amb els dubtes, d’una ballarina russa en l’etapa soviètica en que manava l’Stalin, ens relata les dificultats i les gratificacions d’aquella professió, a la vegada que l’envolta d’un conjunt d’altres vivències: un professor d’universitat, un músic desident, jueu per a més inri, una amiga seva molt bonica, una dictadura opressiva, una nomenclatura totpoderosa, un poeta rus, un poeta hongarès... I tot embolicat en un paper de cel·lofana que li dóna una imatge pulcra de la que se’n desprèn l’aroma d’epopeia. Certament no és el Doctor Zhivago, però a estones m’ho recorda. Penso que  l’autora també hi devia pensar quan l’escrivia.