EXCURSIÓ A LA BALMA DE CAN SOLÀ. 26 de maig de 2015.  

Avui hem anat a caminar per Montserrat. Bé, no sé si es pot considerar Montserrat els boscos que hi ha pels voltants del túnel del Bruc, però la muntanya serrada estava a tocar, i les roques de conglomerat amb olor de fòssil eren de les mateixes característiques.

A quarts de vuit hi feia un fred que pela. Nosaltres que havíem calculat que tocava passar calor anàvem amb roba fina, adequada per l’època de l’any, però el vent del Pirineu ens deia “T’has equivocat, nen”. M’he recordat d’un amic meu que li van preguntar que per què somreia, i resulta que tenia fred. Sort que aviat ha parat el vent i el sol ha temperat l’ambient.

El motiu de la sortida, a part de caminar per caminar, era visitar la balma de Can Solà, la més gran de Catalunya. Una balma és un com una cova oberta, com una gran roca que forma un aixopluc. La de Can Solà és de les que et fan sentir petit quan t’hi passeges. Uns artistes moderns, d’aquests de l’esprai i la lletra americana, havien deixat la seva empremta a un tros de la paret, però mira, mal que mal més val això que no pas destrossar tots els camins com fan les bicicletes.

 Hem caminat una mica més de deu quilòmetres i això dóna per parlar i per pensar. Avui tocava eleccions municipals i la Colau, i també dels fatxes, que si perds un sol vot ja et diuen que el procés s’ha acabat.  Però no sempre parlem, hi ha moments en que s’imposa una estona de silenci per pensar, per admirar, per digerir el goig del cel i de la terra i del Pavaroti dels ocells que canta dins dels esbarzers, i de l’olor de la ginesta. Pensava que nosaltres, el Nani i jo i els homes en general, parlem en paral·lel, o sigui, que parlem un al costat de l’altre mirant endavant i caminant. Inclús a l’hora de fer la cervesa, és normal que parlem mirant cap endavant, com si parléssim a les ampolles de les estanteries. En canvi les dones acostumeu a parlar mirant-vos a la cara: camineu una estona, us atureu, us gireu una enfront de l’altre i llavors és quan us dieu les coses més importants.  També he pensat en la manera de calcular els graus interiors de qualsevol polígon, però això ja és una altra història.

Una abraçada.

Visita la meva nova web a excursions a peu .

Aleix.

UNA VOLTA PER SANT PONÇ. 18 de maig de 2015. 

Ahir dilluns vam anar a caminar. El nostre dia no és el dilluns però va sortir el Molina per la tele i ens va dir que plouria a partir de dimarts, i ens vam decidir.

Vam marxar a quarts de nou. El dia assoleiat amb un punt de frescor. Aparquem una mica abans del Mas Nou del Lledoner, a sobre Vallirana, on abans en deien el Pont dels Tres Arcs i vam anar cap al coll Verdaguer. Seguim pel camí de Can Cases per un camí quasi pla envoltats de boscos de pins i, a sota mateix de la masia prenem un corriol quasi vertical que ens va portar fins la riera. Tornem a enfilar-nos per l’altre costat i arribem a Sant Ponç. A partir d’aquí ja coneixeu el camí perquè és el mateix que vam fer quan vam anar a dinar a la font Freda, aquella amb una bassa d’aigua clara i un roure gegantí. Tot plegat vuit quilòmetres de bosc i solitud per arribar a la cervesa que ens esperava al final del camí.

És bonic caminar en primavera, quan els ocells refilen amb més força i els pit-roigs se’t planten a mig metre del teu nas. Però és especialment bonic després del partit del Barça de diumenge. Guanyar a l’Atlético és difícil, però guanyar una lliga encara ho és més. Allà no ens van deixar lluir les estelades però aquí, quin goig que feien ensenyant les il·lusions.

Avui el dia ha canviat del tot, el cel s’ha ennuvolat i diuen que plourà. Malgrat això us desitjo un bon dia.

UNA ESCOLA DE MATARÓ

Tinc un nét que és intel·ligent, molt intel·ligent si el comparem amb mi. I això li comporta greus problemes amb els mestres i amb el sistema educatiu del nostre País, basat en aquest principi d’autoritat en el que el primer manament de la llei de Déu és que el mestre sempre té raó, i el segon manament és que en el cas que no en tingués s’aplicaria el primer manament.

El meu nét té una lògica sorprenent, potser infantil, però d’una claredat meravellosa que sovint em deixa amb la boca oberta. L’altre dia, per exemple, li vam fer la pregunta incontestable des dels inicis de la Història sobre què era primer si l’ou o la gallina. I no va trigar gaire a donar-nos la seva opinió, es va quedar pensatiu una estona i va deixar anar “Per força havia de ser primer l’ou” i ens ho va raonar de la següent manera: ”En algun moment de l’evolució, un ocell va posar un ou del que en va sortir la primera gallina”. Senzill i clar. L’argument de milers de mestretites  desmuntat per un nen d’onze anys (ah! se m’havia oblidat informar-vos que el meu nét té onze anys).

El meu nét no pot entendre alguns raonaments de les persones que han sigut designades perquè l’hagin d’educar i s’hi oposa. Per exemple, per què el fan estudiar dues o tres vegades la mateixa lliçó si ell ja se la sap?, no ho troba just i se li fa insuportable, tant que no troba res millor que aixecar-se de la cadira i sortir de la classe. Naturalment això li pressuposa una falta greu en el seu expedient escolar.   No entén, per exemple, que per fer els deures de matemàtiques l’obliguin a copiar l’enunciat llarguíssim d’uns problemes que a vegades es resolen amb una senzilla operació. I protesta. Primer ho diu al mestre, però el mestre li diu que això es fa perquè així entrena l’ortografia. Ell oposa que ja hi ha una matèria que parla de gramàtica, però el mestre diu que faci el què li diuen. I insisteix, però el mestre li diu que ja n’hi ha prou i que si hi torna li posaran una falta. I torna a casa amb una altra falta greu que al final el deixa sense colònies i amb amenaces d’expulsió.

El meu nét té un sentit de la justícia molt particular. Per ell els actes, les disposicions, les ordres són justes o injustes per la lògica que comporten i no pel fet que un llibre o una persona amb autoritat ho diguin (exactament el contrari del que diuen els del PP). Si el mestre té raó la té, i si no en té doncs no en té. Així de clar. I no hi podem fer res, us ho asseguro, no hi ha cap argument piramidal que torni justa una decisió injusta.  “Mira que les coses són així, que has de fer cas al mestre, que és més fàcil dir que sí, etc.” no hi ha res a fer.

El meu nét va al psicòleg. Ves què faríeu vosaltres si el vostre fill vingués amb la motxilla plena de faltes greus! Dues vegades cada setmana va a parlar amb un senyor que sovint parla el seu mateix idioma i que li diu que té raó, que no es pot renunciar mai a la justícia i que l’important no és ajupir el cap i creure sinó aprendre a respirar, a comptar fins a deu  o fins a cent, que hi ha tècniques de concentració i n’hi ha de dispersió, i en definitiva que no pateixi, que hi ha molts nens al món que són com ell i que els mestres, de mica en mica ho van sabent.

I ara a l’escola tenen un expedient amb un protocol per actuar amb el meu nét. I saben que no aconseguiran res cridant més que ell, ni omplint-lo de càstigs, ni farcint-lo de faltes greus. Saben que a vegades passa que un nen d’onze anys pot raonar com un adult i que hi ha molts camins per arribar a una resposta correcte. I funciona, us ho prometo, només que en algunes ocasions requereix una paciència que no sempre estem preparats per aplicar.

El meu nét va tornar a casa amb una altra falta greu. El mestre d’una assignatura que no cal especificar va cridar als pares per advertir-los que el seu fill no anava bé, que s’havia negat a repetir un treball i li havia contestat amb males paraules. Quan els pares li van preguntar què havia passat exactament ja van veure que aquest mestre no en sabia res ni de procediments ni de protocols, tant sols sabia que a la classe hi manava ell i que era indiscutible la seva autoritat. Van marxar molt preocupats, més tristos que indignats, i comencen a adonar-se’n que aquesta guerra no lo podran guanyar.

El meu nét te l’agenda plena de deures que no vol fer. Mentrestant s’entreté desmuntant i tornant a muntar la bicicleta de muntanya. I sap com s’ha de fer per tensar els frens. I sap el nom dels primers classificats de la cursa de velers Barcelona Word Race i  les velocitats en nusos, i sap què és l’eslora el màstil o l’ orsa, i les iardes d’un camp de rugby americà, i els vasos comunicants, i la tectònica de plaques. Perquè és lògic i és just.

Mentrestant nosaltres patim pel que ha passat el nostre nét, pel que està passant i pel que passarà. Inevitablement.

(Si vols llegir més coses meves: aleixcolonia.com )

EXCURSIÓ AL PUIG BERNAT II. Dimarts 12 de maig de 2015.

Per què en diuen Puig Bernat II i no Puig Bernat a seques? ens preguntàvem el Nani i jo mentre pujàvem el camí trencat per les bicicletes. Quan vam ser a dalt de tot, mirant la panoràmica de les muntanyes que van del coll d’Ordal fins a Olesa de Bonesvalls vam descobrir que la muntanya que ara es diu Montcau, la més alta del Garraf, abans era el Puig Bernat I, i així consta en els mapes antics de l’Alpina. O sigui, que serenament podríem dir que ahir no vam anar al Puig Bernat II sinó senzillament al Puig Bernat: l’únic que encara conserva aquest nom.

És una muntanya ombrívola, de brucs, cirerers de pastor i marfulls, a mig camí, en línea recta, entre el Pont de Lledoner i Vallirana. Una muntanya amb olor de rovellons, amb molsa de pessebre, recons de tolls d’aigua i algun pou ple a vessar. Això sí, la proximitat d’urbanitzacions a banda i banda fa que hi trobis de tant en tant algun femer de runa d’obres pirates, ampolles de vidre, papers i plàstics: Detalls de civilització.

I no hem vist ningú, si no fos un pagès petit petit, treballant a la llunyania al mig d’una vinya de ceps mig tapats per l’herbassar. Tan estrany ens ha semblat que cavés tot sol amb xapolina que fins i tot hem comentat que potser enterrava algú. Ei, que no fora tan estrambòtic si pensem en l’entorn en que ens han posat. Que abans deixàvem les portes de les cases obertes tot el dia i ara no pots deixar a terra ni un segon el cistell d’anar a comprar. I si et prenen el mòbil mentre estàs parlant amb algú encara et diuen que és culpa teva per no vigilar. Com si fos natural que la gent anés pispant tot el que es pugui, com si fos normal això que fan els polítics del PP. Però no, no enterrava ningú, tan sols desarrelava uns matolls de llentiscle que s’havien instal·lat a la seva vinya: llentiscles okupes, vaja.

I quan ja havíem fet els sis quilòmetres que durava l’excursió ens vam topar amb una masia deshabitada però ben conservada que vam confondre amb l’antiga masia del Lledoner (que en realitat està una mica més avall cap a Vallirana). Al mapa ens assenyalava que per allà hi havia una ermita, la de Sant Francesc, que segons la tradició hi va dormir Sant Francesc Xavier, el dels jesuïtes. I no la trobàvem. Fins que el Nani, que és més alt que jo, va veure un antic campanar al mig de la masia. O sigui, que la masia s’havia empassat l’ermita i la seva santedat.

Amarats de bones vibracions vam voler anar fins a sota del pont del Lledoner, i a tranques i barranques finalment hi vam arribar. És un pont immens, impressionant, de dos pisos d’arcades gegantines. I a l’alçada del primer pis hi ha unes portes que travessen les columnes i ens permetien anar d’una punta a l’altra de tota la llargada del pont.

Ahir no vam fer la cervesa. Jo no em trobava gaire bé (i avui no estic pas millor) d’aquest engustipat que ara està de moda. Una cervesa freda m’hauria matat, i calenta no tenia al·licient.

I ja està. Espero que us hagi agradat i la setmana que ve, si Déu ho vol, hi tornarem. Ah! i vam trobar unes flors encisadores que encara no hem catalogat. Com si fossin flors de jonça però més grosses, d’un blau més lluminós. Quan sapiguem el seu nom ja us ho farem saber. Us n’envio una foto, perquè veieu que no us enganyo.

Aleix.  

EXCURSIÓ PELS BOSCOS D’OLESA DE BONESVALLS. 

                                    5 de maig de 2015

                                          La papallona jubilada

                                          L'abellera

Avui, el Nani i jo hem anat a caminar per una clapa del Garraf entre Olesa de Bonesvalls, Avinyonet i Santa Susana i hem vist una papallona negra clapada de blanc.

Les papallones, segur que ja ho sabeu, neixen i creixen en un dia, i algunes de més afortunades viuen fins i tot una setmana. I en aquest temps riuen i estimen i s’enfaden i fan les paus per tornar-se a estimar encara més, i tenen fills, i es fan velles i es jubilen i veuen amb nostàlgia aquelles flors que per elles són eternes i que ja no podran olorar mai més. Però en un dia o en una setmana, hi ha una cosa que no poden abastar: les papallones no tenen temps de veure  els néts. Ja veus en quines coses pensava caminant pels corriols dels boscos d’Olesa.

Pràcticament en tot el camí hem recorregut un tram de la riera de Begues que fa uns revolts increïbles encaixonada en parets de roca grisa i boscos i de pi blanc. El caminet a la vora la riera. Ara va i ara torna, però les nostres passes van sumant. Al final hem fet deu quilòmetres, que al nostre pas d’ara m’aturo per badar i ara tornem a caminar, fet i fet ens hi hem passat tres hores, entre flors i piuladissa d’ocells.

I hem vist farigoles i conillets grocs i conillets vermells, i roselles, i una abellera (una orquídia impressionant), i jonces blaves i campanetes blanques, a part de corretjoles rosadetes...  en fi,  com si hagués caigut un llençol de primavera al damunt de la muntanya i tots s’hagués pintat de flors.

Ha fet calor. S’ha girat un aire tebi que ens ha fet córrer fins al bar de les cerveses on un xinès, de tant en tant ens mirava i reia.

Ara estic una mica adolorit de peus i cames. Però és un dolor que em fa somriure perquè em recorda tota això. Oi que ho entens?

Una abraçada.

Aleix.

A L’AVENC DELS ESQUIROLS. DIMECRES 22 D’ABRIL DE 2015

Em plau comunicar-vos, estimats amics, que avui el Nani i jo hem tornat a fer una excursió. Des de la tardor passada que no hi anàvem per culpa d’aquestes malalties que m’agafen quan fa fred, i la màxima gosadia per part meva havia estat anar a buscar bolets, o molsa pel pessebre, o galerà pels dies de Nadal, o espàrrecs quan vam ensumar la primavera. Però això no són caminades valentes, d’aquelles d’anar fins un lloc inabastable i després tornar, de les que et posen a prova els nervis, els muscles i les frontisses dels genolls, això són passejades tranquil·les, amables, reposades: ara m’assec, ara m’aixeco,  ara camino quatre passes i “oh! quants espàrrecs” o bé “quina joia de galerà!”

Avui hem tornat a caminar, però per no esquinçar-me tots els muscles de les cames hem fet una sortida petitona, potser una mica massa. Com us ho diria? Imagina’t que surts del cotxe amb les sabates descordades, et trepitges un cordó i caus a terra, però no espaterrat sinó rodolant, com els futbolistes del Real Madrid quan arriben a l’àrea contrària. Doncs quan t’aixeques, miracle! Ja has arribat a l’avenc dels Esquirols. Estàvem al caire de la urbanització del Lledoner i la senyora que arreglava el seu jardí ens ha indicat “Ah, los bujeros? Están aquí mismo”. Hem baixat deu o quinze passes i hem vist la cinquena meravella dels avencs mundials, un forat  a la roca de més de cent metres  de caiguda vertical, guarnit d’una mena d’estalactites que semblaven columnes d’una catedral. I hem fet fotos, ens hem ajagut arran de timba i els pocs cabells que em queden se m’han posat de punta de pensar, Déu nos en guard, en la caiguda, i hem marxat. La senyora del jardí ens ha dit que els diumenges s’atapeeix de cotxes i hi ha cua per anar-hi, però “Yo hace más veinte años que no he ido”.

Abans d’això, però hem voltat una mica per aquell bosc mig Garrafenc (per la calcària i el margalló) mig Ordalenc (per la màquia i la licorella) i ens hem topat també amb l’avenc de la Ullera, el goig del regal inesperat d’haver trobat la porta a l’Infern. Majestuós, imponent, ciclopi.  I hem pensat “Si aquest avenc poc conegut és tan bonic, com no serà el mític dels Esquirols ?” La veritat és que són molt similars i potser per una qüestió de nom és més famós el dels Esquirols (si et parlen d’esquirols t’imagines aquells animalons tan simpàtics i, en canvi, si et parlen de la ullera, no sé tu, però jo no penso en animalons de dibuixos animats).

En fi, que ens hi hem estat una hora i mitja, entre caminar una estona, visitar forats i collir farigola. I després hem anat a l’Ateneu de la Colònia a fer cervesa per continuar parlant de coses nostres.

Una abraçada.

HISTÒRIES DE LA COLÒNIA GÜELL

Es veu que a l’Ateneu hi tenim puces, però ningú no ho sabia, perquè si ho ha haguéssim sabut no hauríem fet la Cantata de Primavera de la Coral Regina Col·luma. Home! Que a ningú no li agrada quedar malament i perjudicar a una pobre gent que van venir a la Colònia amb la millor intenció. En fi que havien vingut per cantar i no per gratar.  Jo ja ho veia que gesticulaven, que es grataven i es movien d’una manera estranya, però pensava que era una nova moda en la manera de cantar. No vareu  veure un programa de TV3 que es deia Oh Happy Day? En aquell programa no guanyava la coral que cantava millor sinó la que es movia millor. Allà a TV3 la Coral Sant Jordi no hi tenia res a pelar, l’haurien eliminat a la primera votació. Els del Jurat haurien dit “Sí, sí, molt de cantar, moltes hores d’assajar, però i el ritme? I el xunga-xunga? Que sembleu un camp de cols! Fora! I no torneu mai més!”. En fi, que no hi vaig parar gaire atenció i fins i tot mirava de veure-hi la gràcia d’aquells moviments.

Quan després del concert, perquè això sí, eh? els de la Coral Regina Col·luma són molt professionals i van acabar totes les cançons del repertori, em van cridar als camerins, hi vaig anar pensant que em volien felicitar pel nostre Ateneu i em vaig trobar amb una colla d’indignats, que em cridaven tots alhora: que si no hi ha dret, qui si és intolerable, que no teniu vergonya... en fi, com si jo en tingués la culpa que l’exèrcit de les puces els hagués atacat a ells i no al públic. I molt serenament els vaig explicar (perquè els de Barcelona no ho saben):

“Les puces són, són uns petits animalons de color negre, més petites que un gra d’arròs, com formiguetes rabassudes, que s’alimenten de la sang dels animals, homes i dones inclosos. Elles tenen preferència pels animals peluts i no van amb les persones si no hi tenen més remei. Suposo que es troben millor o més segures entre la selva peluda del cos dels animals que no pas en el desert que és la pell humana. Ja ho diuen, que on hi ha pèl hi ha alegria, ah! ah! (però ningú no va riure... mala senyal)

Bé no cal que ens esverem, a qualsevol país civilitzat (i la Colònia no n’és una excepció) hi ha rates. El fet que no se’n vegin no vol dir que no n ‘hi ha: n’hi ha. Elles fan la seva vida nocturna, a vegades subterrània, esporuguides per la presència humana procurant no ser vistes, no volen molestar. Però sistemàticament les perseguim, com si fos un precepte de la Llei de Déu, una obligació inherent a la condició humana. I d’ofici, perquè sí, els posem  paranys de tota mena, l’última generació dels quals són unes armes químiques sofisticades que preveuen fins i tot el lloc on aniran a morir, tot i que algunes fallen i se’t moren al racó més impensat, amb els inconvenients que això comporta.

Un d’aquests inconvenients és el carregament de puces que transporten, que al percebre que la seva font d’alimentació s’ha esgotat emigren embogides a la recerca d’un nou territori, si no és pelut pelat, on poder-se alimentar. I és per això que n’esteu infestats. Qüestió de mala sort. Estàveu al lloc equivocat en el moment equivocat. Quan arribeu a casa, una bona dutxa i s’ha acabat”

I em vaig quedar ben satisfet. Però alguna cosa no van entendre o no van voler entendre, perquè em van dir de tot i al final em van amenaçar en denunciar-nos a Sanitat. Però estan ben arreglats, perquè els de Sanitat són els que ens van recomanar aquesta línea de mata-rates que segons sembla ha fallat i per comptes de guiar la rata moribunda  al seu cau l’ha duta sota les faldilles del grup de contralts.  

Sigui com sigui hem quedat malament, molt malament. I que com ho sé? Doncs quan l’endemà els vaig trucar per veure si vindrien un altre dia a cantar a l’Ateneu em van penjar el telèfon sense ni tan sols dir-me que no podien, amb mala educació. Haurem d’esperar uns dies per tornar-los a trucar, perquè els socis m’ho demanen i als socis se’ls ha de tractar bé.

Colònia Güell, 20 d’abril de 2015.

HISTÒRIES DE LA COLÒNIA GÜELL

Avui he anat caminant fins a la Cope per a comprar una bombeta a la ferreteria (Cope: Ciutat Cooperativa de Sant Boi. Pels de la Colònia, La Cooperativa, o cumpretiva, és l’edifici de l’antiga botiga obrera del carrer Claudi Güell). Fa molt bon dia i convida a caminar. Just al passar la riera hi havia un grup de cagagossos fent tertúlia o festejant, que mai se sap. Els seus gossos, juganers, han vingut corrents al meu costat,  m’han ensumat i han marxat sense ni tan sols mossegar-me una mica, ni que fos perquè els seus amos em poguessin dir allò que diuen sempre “Que estrany?, mira que no mossega mai!”.

A la ferreteria hi havia cua. El Raul dóna conversa a tothom i no necessàriament parla de ferros (de claus d’estrella, de rosques mètriques, o femelles sisevades) sinó que a un li preguntarà per la dieta de la pastanaga i a un altre li parlarà del seu veí que té la síndrome de Diògenes. La ferreteria del Raül té l’estil d’aquelles botigues d’abans que hi entraves per Sant Joan i en sorties per Sant Pere.

Quan m’ha tocat a mi m’ha preguntat per la bombeta que em va vendre no fa gaire, de leds i baix consum “aquella que no es fon mai”. Quan li he explicat que se m’havia fos i en venia a comprar una altre m’ha dit que això era per la obsolescència programada, que els fabricants planifiquen la durada de les coses a fi de revifar el consum “Porque si no no saldremos de esta crisis”. Llavors tothom s’ha posat a dir la seva i n’hi havia que deien que hi havia una bombeta a una caserna  de bombers dels Estats Units que havia complert cent anys i encara funcionava, i d’altres deien que ara a les bombetes hi posen una cosa perquè no passin  de mil hores. La meva devia ser de les bones, perquè no ha durat ni un mes.

I no sé per què, m’he posat content. He notat que formava part d’aquesta generació moderna, amb empenta que, uns emprenent i els altres comprant, farem que la crisi es fongui com un gelat de cucurutxu.

Quan de tornada he passat pel costat dels cagagossos anava rialler, com inflat d’alegria. I el grup m’ha mirat malament, com si no fos normal que estant ells allà, amb els seus gossos al mig del camí hi hagués algú que hi passés content.

Ara he posat la bombeta nova, m’he assegut a la seva vora i vaig mirant el rellotge de tant en tant. És molt estrany, ja fa més d’una hora i encara funciona. Així no anem pas bé. No és aquesta la manera de sortir d’aquesta crisi.

Aleix. 14 d’abril de 2015.