MONTJUÏC

Avui a la tele donaven la notícia que al castell de Montjuïc hi havien descobert uns fonament més antics que els de l’època represora. Diuen que no sempre havia estat un castell en contra de la ciutat de Barcelona, sinó que n’hi havia hagut un d’anterior que havia servit per defensar la ciutat i que el dataven a la Guerra dels Segadors, cap a l’any mil sis-cents quaranta. Ja veus si en tenim poca de memòria a casa nostra!

Montjuïc en té molta d’història, els seu propi nom, La Muntanya dels Jueus, ja ens parla de temps antics i ens transporta a l’Edat Mitjana. Hi ha algú que no hagi sospitat antigues utilitats en l’us de la defensa de la ciutat de Barcelona? Si a qualsevol turó de Catalunya s’hi havia endreçat un castell o una torre de guaita, no és més que probable que a la muntanya de Barcelona n’hi hagués també una? Ai els historiadors actuals de Catalunya! Que només van estudiar els fets d’Hernan Cortés o de l’Alcázar de Toledo?

A la Colònia dels anys de la por hi circulaven històries i llegendes. Dins del camp de les llegendes deien que la bateria de’n Jaume Martínez, en plena retirada en la guerra del Franco, era l’encarregada d’enfonsar els ponts per entorpir l’avanç de les tropes mores. I en el camp històric explicaven que els feixistes s’havien aturat a Martorell per fer coincidir l’entrada a Barcelona amb la data memorable del vint-i-sis de gener, l’aniversari de La Batalla de Montjuïc, per així rentar la taca d’una de les més vergonyoses desfetes que mai hagi sofert l’exèrcit espanyol.

Com ja debeu saber, en aquells temps Catalunya era un estat independent que juntament amb Castella formàven la corona d’Espanya. L’exèrcit, però era del rei i, per tal, Catalunya (i quan dic Catalunya em refereixo a la nació catalana que comprèn des d’Alacant fins als Rosselló) no en tenia. A mitjans segle XVII s’hi lliurava a Europa una guerra entre els estats, La Guerra dels Trenta Anys, i la corona espanyola s’havia aliat en el bàndol contrari a França. Van utilitzar Catalunya com a lloc a pas de les tropes, però en la pràctica, els soldats es van instalar al principat i van maltractar la seva població, fins a l’extrem de provocar-ne la sublevació.

Doncs bé, i a tall de resum, el gloriós exèrcit espanyol, uns trenta mil soldats organitzats, es va enfrontar amb l’exèrcit d’aficionats dels catalans. Primer van guanyar totes les batalles (Tortosa, El Perello, Martorell) fins que van arribar a Barcelona, i allà, a la muntanya de Montjuïc hi van perdre la meitat dels seus homes i la pràctica totalitat del seu armament. No em direu que no és una veritable vergonya.

No em sorprèn que Franco s’esperés per entrar a Barcelona, em sorprèn que els historiadors de casa nostra hagin descobert avui una muralla que parlava d’aquells temps. Potser no s’han explicat bé, potser fan campanya per rentar el nom del castell de Montjuïc, però als meus ulls no se n’han sortit, ans han quedat com uns ineptes, com si fossin uns historiadors oficials dels temps de la dictadura.