Excursió al voltant del Turó de les Clivelleres.
Distància 24 kilòmetres
Desnivell acumulat 480 m .
Temps caminat 9 hores (5 h. caminant i 4 de temps perdut)
Estimades amigues i amics de la colla, avui hem marxat de casa a les set del matí i després d’alguns entrebancs hem arribat finalment a Sant Quintí de Mediona a un quart de nou.
Sense perdre temps hem començat a caminar, hem passat la riera de Mediona, ens hem enfilat per un camí que ens ha dut fins unes masies anomenades Les Pereres, a cosa de quatre quilòmetres de distància, mentre el forn de la Natura començava a escalfar. Hem saludat un pagès que feinejava i de lluny li hem preguntat pel camí de la muntanya de Les Clivelleres. Ell ha deixat la feina i ha vingut a parlar amb nosaltres a la font del davant de casa seva i hem estat parlant una bona estona. Es diu Joan, fa cinquanta anys que vivia a Les Pareres, desde que es va casar amb la noia de qui es va enamorar. Ens ha dit que les tomaqueres que plantava eren santbenetes, les millors de totes les que s’han plantat en aquelles terres. I ens parlat d’uns caçadors que fan escalivades, i d’una cova que hauríem de visitar, i que allà hi havia hagut un quartel Carlí, i d’una pallissa enrunada que ell havia vist quan encara s’hi batia blat. Ens ha dit que demanéssim la clau de l’ermita de Sant Salvador de les Pereres a casa del seu cunyat i se n’ha anat, caminant pesadament cap a ca seva. Vuitant-quatre anys, tot sol a casa seva i només tenia por que el portessin a la residència d’Igualada.
Hem anat a demanar la clau, ens l’han deixada amb poc convenciment, i ens hem enfilat al turó de l’ermita. Petitona, senzilleta, endreçada i sempre neta. L’hem mirada imaginant la devoció que li tenien i hem tornat a la masia. Ens han dit que l’aplec era el darrer diumenge d’agost, i que allà s’hi estava molt tranquil, massa i tot, “sort que a dalt del Pla hi bufarà llebeix” que es veu que és un vent que de mar.
Hem recuperat el nostre camí que ara pujava encara més i hem parat per fer un mos, poca cosa. Anàvem per una torrentera encaixonada entre cingleres, sempre amunt. Bosc de pins i de boixos, ombrívol, amb molses i falgueres. Ens hem desviat per visitar la famosa Agulla de Valldelós. Un corriol a mà dreta que grimpava per un camí de cabres fins arribar al peu d’aquest immens menhir. Al seu costat, arranat a la cinglera hi havia infinitat d’esquerdes, grans i petites, per on hi sortia un aire fred que ens parlava de de fondàries respectables. Potser li ve d’aquí el nom de Clivellera, a la masia que hi ha més amunt.
Hem tornat al camí per seguir la nostra ruta. Puja que pujaràs hem arribat al trencall que que anunciava la Cova del Bolet i hi hem anat. Hem fet bé. Impressionant. Una boca no gaire més alta que nosaltres ens endinsava per un món de bellesa fosca i tenebrosa. Per un forat del sostre hi entrava un raig de sol, i al fons hi havia dos forats que ens indicaven més distàncies decorades amb penjolls d’estalactites. El Josep Maria ha explorat una petita galeria d’on li ha sortit un rat penat que s’ha passat tota l’estona volant entre nosaltres. Quan ja marxàvem, el Nani no ha vist un sostre massa baix i s’ha donat un cop al cap que l’ha fet caure a terra i tot el seu entorn s’ha omplert d’estrelles. Li he dit que el no ser alt té les seves avantatges, però de seguida m’ha sabut greu perquè he vist que s’havia fet mal de veritat. Sort que duia gorra i això l’ha defensat.
Hem représ el camí. Aviat hem sigut a un lloc anomenat El Bosc del Marquès i un llarg camí pla, si el comparem amb la pujada de fa una estona, ens ha dut fins al cim del Turó de les Clivelleres. Aquest turó, igual que la cova del Bolet, i com l’ermita de Sant Salvador, ens queia fora del nostre camí, però hi hem anat perquè el cor ens hi obligava. A sota nostra hi vivia la gran plana. La vista era poderosa, desde Montserrat fins al Montmell, tota la comarca de l’Anoia i també la del Penedès eren ara el concepte d’immensitat.
Hem baixat per un altre camí que descendia sense miraments. Tres-cents metres en tres quilòmetres de distància ens han dut a tocar de la riera de Mediona. Una tanca ens ha privat de seguir el nostre camí i hem hagut de fer una volta considerable per un camí desconegut. Sort que finalment la providència ens ha posat la carretera asfaltada al davant i hem pogut recuperar la direcció desitjada.
Ja eren quarts de tres i havíem de dinar. Hem buscat un lloc amb ombra i hem descansat. Ja portàvem setze quilòmetres i encara ens en faltaven sis o set si tot anava bé. Mitja horeta per refer-nos i torne’m-hi.
Hem canviat la carretera per un camí al costat de la riera. Caminar escoltant el soroll de l’aigua no es tan cansat com al solei de la muntanya, però en el fons és pura suggestió i el cansament també pesa a la motxilla. Hem arribat al castell de Mediona, que vist des de sota semblava impressionant. Encimbellat a dalt de l’espadat es veia imponent. També s’hi veia una ermita de grans proporcions al mateix clos de la fortalesa.
Raucaven les granotes i quan passàvem per la vora es llençaven dins de l’aigua amb un txaf gratificant. Sobint hi havia gorgs profunds, i on no hi havia massa aigua hi hem vist dues serpetes amb el seu nadar sinuós. Els estiracabells volaven a ran de l’aigua infestada de fregalls d’algues verdes llapissoses. I on l’aigua estava quieta hi patinaven sabaters.
El camí passava d’una a l’altra banda però no hi havia cap passera. Saltant de pedra en pedra ens n’anàvem sortint amb més o menys dificultats. Hem pensat en l’empleat de l’Ajuntament de Sant Quintí de Mediona que va dissenyar aquesta ruta. Com s’ho faríem quan a la riera hi passés una mica més d’aigua? Potser s’ haurien de descalçar i disputar el territori amb les serpetes presumides.
Finalment hem abandonat el camí d’aigua i amb més o menys dificultats hem arribat a una zona anomenada Les Deus, perquè hi ha una deu d’aigua inacabable. Una filera de fonts ragen eternament amb un doll com la munyeca. Tolls d’aigua on s’hi banyen, quan fa més calor, el jovent de Sant Quintí. I un bar que hem obviat perquè ja en teníem un altre al pensament.
Camina que caminaràs finalment hem sigut altre cop a Sant Quintí de Mediona, al costat on havíem aparcat. Hem anat al bar que havíem vist aquest matí i on hi voleiava una bandera del Barça encoratjant-nos per la Champions. Hem begut la cervesa i hem comentat el goig i les anècdotes de l’excursió.
Les excursions com més llargues més boniques. Mires les muntanyes i t’adones que aniràs encara molt més lluny, que pujaràs i baixaràs moltes vegades i veuràs arbres i flors que miren altres cels. Les excursions llargues enamoren i no s’obliden mai.
Diumenge que ve no caminarem pas tant i no per això deixarà de ser més bonica. Menys quilòmetres i més amics. Un canvi favorable.
Fins llavors.
Aleix.
