Igual que va passar a casa nostra quan el general aquell es va morir, a França també tothom havia sigut de la resistència, tots havien sigut erois i els francesos havien sigut la gent més valenta que s’havia afrontat als nazis. Però res, no us ho creguessiu pas, tot és pura propaganda.
La realitat és que França va ser un dels països que es va rendir més de pressa a l’exèrcit dels alemanys. Va ser l’encarnació de la covardia, la vergonya de la humanitat. Tot just els nazis van trencar la Línea Maginot, i això va ser tot just començar la guerra, els francesos van córrer amb les cames que els tocaven el cul i es van rendir amb menys de tres mesos. Imagineu-vos, a Espanya els rojos-separatistes, amb una mà al davant i una altra al darrera, havíem parat el cop durant tres anys, sense recursos i davant de quatre exèrcits (l’espanyol, l’alemany, l’italià, i les escorrialles portugueses-mores) i ells amb tres mesos ja s’agenollaven i demanaven perdó.
El pare m’ho va explicar, que tot just perduda la guerra a casa nostra, el Jaume Martínez els va fer una anàlisi de la situació: -Aviat començarà una altra guerra –els va dir- els feixistes (alemanya i itàlia) contra les democràcies (França i Anglaterra). El front de guerra, lògicament, s’establirà a partir de la frontera franco-alemanya. Els alemanys són superiors als francesos i els faran retirar. Els francesos aniran reculant cap als Pirineus fins que el Franco, àvid de repartir-se el pastís africà, intervindrà per la reraguarda francesa. En aquest moment és quan nosaltres jugarem el nostre paper. Coneixedors del terreny i ajudats, ara sí, per les democràcies, podrem actuar com a exèrcit català i guanyar-nos la nostra independència.
El plantejament era correcte i la independència de Catalunya estava clarament a la vista. El que ningú no es podia imaginar llavors era la gran covardia francesa, la pressa en rendir-se.
Quan es va produir la primera decepció, els nostres es van incorporar, uns dins del maquis francès, altres fent tasques de resistència (passar evadits pels passos fronterers, majoritàriament jueus i aviadors aliats, o bé fent tasques d’espionatge al servei de l’exèrcit anglès)
Nomès com a constància, encara que ara no vingui al cas, quan va ser definitiu que els francesos s’havien rendit, el grup del Jaume Martínez va apostar per un possible desembarcament aliat al golf de Roses. Era evident, llavors, que l’exèrcit més feble dels països feixistes era el de Franco, i també era evident que un cop acabada la guerra haurien de fer fora al Franco. Per tal, la suma de les dues evidències portava a treballar perquè l’invasió aliada fos per Catalunya, ja que aquest fet ens podria dur també a la independència. Malhauradament les exigències d’americans i anglesos van optar per Normandia i la història ha sigut la que ha sigut. A l’acabar la guerra i en reconeixement de la tasca realitzada pel grup del Jaume Martínez, on hi actuava el meu pare, van proposar la Legió d’Honor pel seu cap. En Jaume va refusar per a poder seguir la guerrilla a Catalunya. Però entenent que convenia tenir influències a l’altre costat de la frontera van proposar-ne un de la colla, en Jaume Viladrosa, qui desde llavors va ser una autoritat al Rosselló.
Els francesos, tot i haver sigut de fet del grup dels nazis, perquè Petain, el màxim representant del govern francès es va passar a la colla del Hitler, per conveniència dels aliats van fer veure que havien format part dels exèrcits aliats. Al general Degaulle el van sembrar, el van regar i el van fer créixer (li van donar tot l’armament que va voler) els aliats. A l’acabar la guerra es va creure que tenia algun poder i va continuar la guerra, aquest cop les guerres colonials, sobretot a Indoxina, però sense el suport de la indústria de guerra americana van haver de marxar amb la cua entre les cames. És sabut que Ho Txi Min havia proclamat la independència del Vietnam i per tal, es va enfrontar a l’exèrcit colonial francés. El general Giap, cap dels guerrillers vietnamites, en una lliçó magistral d’estratègia va encerclar i va deixar fora de combat a la major part de l’exèrcit francès a Dien Bien Fu. Una altra gran vergonya del món occidental. Cóm era possible que “quatre pagesos plantadors d’arrós” haguessin vençut a una potència occidental d’una manera tant aclaparadora?
Amb la vergonya a la motxilla, es van retirar i ho van pagar els pobres argelians. Ells van rebre els generals humiliats i s’hi van enfrontar tan bé com van poder. Però aquesta vegada, els francesos havien aprés una llicó: que costa molt fer front a pobles que lluiten per la seva independència, que costa molt lluitar contra la raó, que no sempre és la potència de foc la que determina el resultat de les batalles. I van inventar la guerra bruta.
A Argèlia es van afartar de torturar. Van aplicar la tortura sistemàtica, tant als guerrillers com als pacifistes, tant a homes com a dones. La tortura va passar a ser una arma més. Servia per aconseguir resultats als interrogatoris i també per terroritzar la població. I van tornar a perdre. Aquest país amb uns generals que havien perdut totes les guerres només podien exportar la vergonya i només eren exemple d’allò que no s’havia de fer. Però.
Els generals francesos, l’Estat Major, els polítics d’alt nivell van extreure’n lliçons. Però no en el sentit positiu, no en el sentit moral, sinó l’altre, en el de mantenir el poder al preu que sigui. Ells són els que van exportar a sudamèrica totes les sinistres generacions de militars colpistes, torturadors. Ells són els autors intelectuals de les tortures a Xile, a l’Argentina, a Centreamèrica. La propaganda comunista ens va decantar a creure que era cosa americana, i és ben cert que ells ho van finançar, però els instructors de les sales de tortura, els dissenyadors dels camps de concentració, al darrera de tots els horrors, sempre hi havia algun alt càrrec francès. Això és història veritable.
Sóc conscient que a algú li sorprendrà això que dic. Però algú recorda el fet del vaixell insignia de Greenpeace, el Rainbow Warrior, enfonsat pels serveis secrets francesos el 1985 per evitar una protesta en contra de les proves nuclears que realitzaria França a l'atol de Moruroa, a l'oceà Pacífic sud?. Tecnologia francesa.
Quan generalitzes necessàriament t’equivoques, perquè en un poble, en un país, en un estat, hi ha gent de tota mena, bons i dolents, valents i covards. Però quan són ells els que generalitzen, els que ens volen fer veure que són una raça tal o una gent que són així, llavors ja no m’equivoco. La rendició de Petain davant els alemanys és un fet indiscutible. El govern de Vichy, la col·laboració absoluta amb els alemanys, la persecució dels jueus, el maltractament als exilats de la guerra d’Espanya en els camps de concentració francesos, tot això són fets reals, el meu pare hi va ser i m’ho va explicar. El Jaume Viladrosa hi va ser i és història. Dien Bien Fu és un orgull pels pobles oprimits. La Batalla d’Argel és un clàssic del cinema. I els assessors francesos a les cambres de tortures seran objectivament i per sempre la vergonya més gran de tot l’estat francès, la negació de qualsevol Grandeur.
I per fi hi ha l’afer de Ruanda amb el genocidi més espantós dels darrers temps, on la inteligència francesa va atiar els utus a fer neteja ètnica per a poder consolidar la seva àrea d’influència. Tot ho veuen legítim si serveix als interessos de l’estat.
Insisteixo en que no podem generalitzar, que a França hi ha gent bona, molta gent bona i gent molt bona. Però a França, en general, són molt més patriotes encara que aquests del toro que tenim tant a la vora. Si la bona gent que hi ha França coneixés les meravelles internacionals del seu país, no tindrien una certa vergonya de ser francesos? Molt em temo que no. I això és el que em preocupa.
