La Fassina. 9 de juliol de 2014.

Fa uns dies vaig anar amb el Nani a caminar per la Riera de les Llenties, entre Jafre i Vallcarca. Hi vam anar perquè vaig llegir a algun lloc que aquest nom li venia d’unes pedretes petites com llenties que en realitat eren fòssils, i ho volia comprovar per anar-hi algun dia amb el meu nét, l’Aleix, que fa col·lecció de minerals trobats a les muntanyes del nostre radi d’acció. Sembla ser que no era certa la llegenda i és molt probable que el nom li vingui de les plantacions de llenties que hi havia hagut a les coromines (les feixes de secà) dels vessants de la riera.

Vam deixar el cotxe a Jafre, l’antic nucli de població amb ermita i fins i tot ajuntament, actualment abandonat, enrunat i encerclat per una tanca de filferro per protegir el conjunt de gent com jo o com el Nani, perquè els lladres de teules, de ferro i de fustes hi segueixen entrant sempre que ho volent, i també els polítics que ho visiten o els empleats de la Diputació. Estan protegint tots els llocs històrics perquè no hi entri la gent del poble, i ho reserven tot per les noves elits, l’aristocràcia actual.

Més enllà del trencall de la Fassina prenem el camí a mà esquerra, passem per l’altra banda de cal Ramonet i arribem a sota de la Casa Nova. Baixem a la riera per comprovar les pedres i aviat ens rendim a l’evidència, que a les calcàries no hi ha fòssils. Ens enfilem pel costat de mar de la riera i esmorzem a l’ombra d’uns pins.  

Ens hem trobat al Sergi, el pastor de can Mercer, amb el ramat de bens i cabres. Li expliquem que ens agrada el te de roca i ell diu que a ell també però que prefereix el poniol, i quan li diem  que el poniol es fa als llocs humits, ens diu que no, que el poniol es fa damunt les roques, en llocs secs; diu que el poniol de les rieres és diferent tot i que fa la mateixa olor, i que és  més bo el de les roques. Li preguntem si sap què són aquestes plantes  que semblen pesoleres amb flors de color blau que hi ha a les coromines “Són trepadelles” ens diu, i els planto jo perquè se’ls mengin els bens; diu que també els agrada molt la jonça, que fa unes tiges com de seba i unes flors blaves al capdamunt, com clavellines.  Se’n va pel caminet, voltat de cosconeres, llentiscles i mates de càrritx.

Hem pujat fins la Casa Nova, hem passat per ca l’Amo, hem arribat a l’entreforc del camí que ve Sitges i hem retornat direcció Jafre. Però hem desviat cap La Fassina, que etimològicament significa un lloc on hi destil·laven alcohol; és un camí bonic, planer, a ran de riera, ombrívol amb arbres alts, alzines, pins, alguns roures antics i sobretot moltes cerberes. Quan ens trobem el camí que ens duria fins a Jafre, continuem fins al Masset de Baix on hi trobem unes mates de poniol. Continuem fins al Masset de Dalt on hi ha el camí que ens duria a Olivella i, ara sí, reculem fins al trencall de Jafre i ja no ens desviem fins retrobar el cotxe.

Hem fet la cervesa a un bar de la Plana Novella. I amb el cor il·lusionat hem tornat a la Colònia.

MARIONA FONT MARTÍNEZ

La Mariona Font és la princesa de la família. Amb nou anys és mestressa de casa i senyoreta d’escola, presumida quan cal, atleta a l’alta muntanya, aplicada i amiga de mestres i alumnes. Sovint és ella qui diu què s’ha de fer, a casa, al carrer, a l’escola.  Quan tenia sis anys, la professora li va explicar “Mariona, la mestra sóc jo” i no sé si s’ho va creure.  Encara ara proposa projectes i de tant en tant li fan cas.

La Mariona Font és inteligent d’una manera innata, sap descobrir el moll de l’os del que li estan explicant i, si creu que s’ho val, en un instant ho té assimilat. El seu pare va definir la paraula “marionèssima” com l’instant que triga la Mariona en observar al seu germà i fer exactament el mateix del tema que sigui, tant li fa si es tracta de fer un nus mariner, com d’anar en bicicleta o fer voltar la baldufa. I és artista, d’una manera exquisida, dibuixant i escrivint, decorant o parlant.

I com que és melosa i amable, a Canet tothom la coneix. “Hola Mariona! Adéu Mariona. Que és el teu avi Mariona?” I ella contesta amb un adéu o amb un somriure. Quan entrem a les botigues, primer la saluden a ella i després als seus pares, a al seu germà o a mi. I és un fet tan lògic, tan natural, tan evident que no costa acceptar-ho: la vida és així.

ORIOL FONT MARTÍNEZ

L’Oriol Font Martínez té deu anys, és el més gran dels meus néts, el primer i durant un any va ser el més estimat, si no és que encara ho és. L’amor deixa una estigma enganxada al pensament que perviu eternament. Ell em va ensenyar que la vida és eterna i constant, que la mateixa espurna dels sis mesos és la que ens manté drets als setze anys i als seixanta; ell em va ensenyar que era possible retornar a aquelles sensacions que pensava oblidades, l’olor de l’ombra, la llum de la tarda, el goig dels bassals després de la pluja o  mullar-te a la font, i sobretot em va assenyalar el camí profitós de transmetre els meus coneixements als ulls àvids dels néts.

L’Oriol Font Martínez viu a Canet de Mar, un poble preciós i massa allunyat de les necessitats del meu cor. Seixanta quilòmetres d’anada i seixanta de tornada em limiten l’observació constant, del dia a dia inapreciable i necessari, del creixement dels infants.  I a batzegades veig que es fa gran, que avui fa gargots i demà ja pinta aquarel·les, que en prou feines camina i després ja va en bicicleta, que em venia amb els braços oberts per pujar-lo a coll i el proper dia em saluda educat i quasi distant.

L’Oriol va ser el nen més sorprenent del país. Després d’aprendre a dir papa, mama i iaia ja deia radial o catenària, i entre un i dos i tres anys tenia curiositat per esbrinar d’on venien i on anaven les canonades o els fils de les façanes de les cases o la llei dels vasos comunicants. Després a l’escola ja l’han educat per no córrer més del que volen els mestres, i al carrer ha aprés com parlen  els nens.  Seixanta quilòmetres són un instant al pensament i quinze dies en la vida normal.  Mentrestant, cada segon l’Oriol es fa més i més gran.

ALEIX CRESPO FONT

El meu nét Aleix Crespo Font té sis anys i sembla que en tingui set o disset, segons el repte que li regalis. Si cau i es fa una rascada plora, i si es fa sang encara plora més, perquè té sis anys i encara se’n recorda de quan en tenia cinc; però si li parles de valentia i de fortalesa deixa de plorar i potser fa ganyotes de sofriment, com fan els homes grans quan els fereixen a les guerres.

El meu nét Aleix Crespo és incansable als camins de les muntanyes, i obre pas i s’enfila engrescat pels corriols que van al cim, però gira cua si s’ha d’esgarrinxar pels camins camps a través. Igual, exactament igual que fan els nens que tenen  sis anys. I sap distingir el te de roca de la sajolida, i la farigola i romaní, i el groc d’or vell de l’herba de sant Joan; i busca empremptes dels porcs senglars al fang dels tolls, i sap els noms dels arbres (pollancres, àlbers, plataners, lledoners, roures, alzines i pins), i distingeix el cantar de les merles, dels pardals, de les orenetes o de les tòrtores, i  s’emociona quan descobreix un Bernat Pescaire plantat al mig del riu; i el color de les pedres l’associa al nom  de cada roca, siguin  calcàries o pedres fogueres, pissarres o sorrenques de Torrelletes.  Igual, exactament igual que ho farien tots els nens de sis anys si els ho ensenyessin.

GRETA CRESPO FONT

La Greta Crespo té set anys i fa un metre i vint centímetres d’alçada, menja i no s’engreixa perquè, calculo jo, pensa molt. Diuen que el cervell és l’òrgan que més energia consumeix i això justifica el seu estat.

Quan anem en cotxe, ella, com tots els nens de la seva edat i d’aquest país, ha d’anar en cadireta, però l’altre dia va investigar que si feia metre trenta-cinc ja podia anar en alçador, que és la cadireta sense respatller. Des de llavors que cada dia vol que la mesuri , ben dreta, amb l’esquena recolzada a la paret. Invariablement, com aquell mirall de Blancaneus, sempre diu el mateix: metre vint. El meu pare em deia que els melons no creixen si se’ls mira, i jo anava cada dia a mirar la melonera sense que aquella bola peludeta  incrementés el seu tamany. Va caldre que me’n distragués uns dies per comprovar la certesa de les paraules del meu pare. Suposo que a la Greta Crespo Font li passarà el mateix, que quan després d’uns dies de no pensar-hi torni  a esquenar-se a la paret per comprovar que el metre vint ja és història antiga. Tal com ha de ser.