EXCURSIÓ A LA BALMA DE CAN SOLÀ. 26 de maig de 2015.  

Avui hem anat a caminar per Montserrat. Bé, no sé si es pot considerar Montserrat els boscos que hi ha pels voltants del túnel del Bruc, però la muntanya serrada estava a tocar, i les roques de conglomerat amb olor de fòssil eren de les mateixes característiques.

A quarts de vuit hi feia un fred que pela. Nosaltres que havíem calculat que tocava passar calor anàvem amb roba fina, adequada per l’època de l’any, però el vent del Pirineu ens deia “T’has equivocat, nen”. M’he recordat d’un amic meu que li van preguntar que per què somreia, i resulta que tenia fred. Sort que aviat ha parat el vent i el sol ha temperat l’ambient.

El motiu de la sortida, a part de caminar per caminar, era visitar la balma de Can Solà, la més gran de Catalunya. Una balma és un com una cova oberta, com una gran roca que forma un aixopluc. La de Can Solà és de les que et fan sentir petit quan t’hi passeges. Uns artistes moderns, d’aquests de l’esprai i la lletra americana, havien deixat la seva empremta a un tros de la paret, però mira, mal que mal més val això que no pas destrossar tots els camins com fan les bicicletes.

 Hem caminat una mica més de deu quilòmetres i això dóna per parlar i per pensar. Avui tocava eleccions municipals i la Colau, i també dels fatxes, que si perds un sol vot ja et diuen que el procés s’ha acabat.  Però no sempre parlem, hi ha moments en que s’imposa una estona de silenci per pensar, per admirar, per digerir el goig del cel i de la terra i del Pavaroti dels ocells que canta dins dels esbarzers, i de l’olor de la ginesta. Pensava que nosaltres, el Nani i jo i els homes en general, parlem en paral·lel, o sigui, que parlem un al costat de l’altre mirant endavant i caminant. Inclús a l’hora de fer la cervesa, és normal que parlem mirant cap endavant, com si parléssim a les ampolles de les estanteries. En canvi les dones acostumeu a parlar mirant-vos a la cara: camineu una estona, us atureu, us gireu una enfront de l’altre i llavors és quan us dieu les coses més importants.  També he pensat en la manera de calcular els graus interiors de qualsevol polígon, però això ja és una altra història.

Una abraçada.

Visita la meva nova web a excursions a peu .

Aleix.

UNA VOLTA PER SANT PONÇ. 18 de maig de 2015. 

Ahir dilluns vam anar a caminar. El nostre dia no és el dilluns però va sortir el Molina per la tele i ens va dir que plouria a partir de dimarts, i ens vam decidir.

Vam marxar a quarts de nou. El dia assoleiat amb un punt de frescor. Aparquem una mica abans del Mas Nou del Lledoner, a sobre Vallirana, on abans en deien el Pont dels Tres Arcs i vam anar cap al coll Verdaguer. Seguim pel camí de Can Cases per un camí quasi pla envoltats de boscos de pins i, a sota mateix de la masia prenem un corriol quasi vertical que ens va portar fins la riera. Tornem a enfilar-nos per l’altre costat i arribem a Sant Ponç. A partir d’aquí ja coneixeu el camí perquè és el mateix que vam fer quan vam anar a dinar a la font Freda, aquella amb una bassa d’aigua clara i un roure gegantí. Tot plegat vuit quilòmetres de bosc i solitud per arribar a la cervesa que ens esperava al final del camí.

És bonic caminar en primavera, quan els ocells refilen amb més força i els pit-roigs se’t planten a mig metre del teu nas. Però és especialment bonic després del partit del Barça de diumenge. Guanyar a l’Atlético és difícil, però guanyar una lliga encara ho és més. Allà no ens van deixar lluir les estelades però aquí, quin goig que feien ensenyant les il·lusions.

Avui el dia ha canviat del tot, el cel s’ha ennuvolat i diuen que plourà. Malgrat això us desitjo un bon dia.

UNA ESCOLA DE MATARÓ

Tinc un nét que és intel·ligent, molt intel·ligent si el comparem amb mi. I això li comporta greus problemes amb els mestres i amb el sistema educatiu del nostre País, basat en aquest principi d’autoritat en el que el primer manament de la llei de Déu és que el mestre sempre té raó, i el segon manament és que en el cas que no en tingués s’aplicaria el primer manament.

El meu nét té una lògica sorprenent, potser infantil, però d’una claredat meravellosa que sovint em deixa amb la boca oberta. L’altre dia, per exemple, li vam fer la pregunta incontestable des dels inicis de la Història sobre què era primer si l’ou o la gallina. I no va trigar gaire a donar-nos la seva opinió, es va quedar pensatiu una estona i va deixar anar “Per força havia de ser primer l’ou” i ens ho va raonar de la següent manera: ”En algun moment de l’evolució, un ocell va posar un ou del que en va sortir la primera gallina”. Senzill i clar. L’argument de milers de mestretites  desmuntat per un nen d’onze anys (ah! se m’havia oblidat informar-vos que el meu nét té onze anys).

El meu nét no pot entendre alguns raonaments de les persones que han sigut designades perquè l’hagin d’educar i s’hi oposa. Per exemple, per què el fan estudiar dues o tres vegades la mateixa lliçó si ell ja se la sap?, no ho troba just i se li fa insuportable, tant que no troba res millor que aixecar-se de la cadira i sortir de la classe. Naturalment això li pressuposa una falta greu en el seu expedient escolar.   No entén, per exemple, que per fer els deures de matemàtiques l’obliguin a copiar l’enunciat llarguíssim d’uns problemes que a vegades es resolen amb una senzilla operació. I protesta. Primer ho diu al mestre, però el mestre li diu que això es fa perquè així entrena l’ortografia. Ell oposa que ja hi ha una matèria que parla de gramàtica, però el mestre diu que faci el què li diuen. I insisteix, però el mestre li diu que ja n’hi ha prou i que si hi torna li posaran una falta. I torna a casa amb una altra falta greu que al final el deixa sense colònies i amb amenaces d’expulsió.

El meu nét té un sentit de la justícia molt particular. Per ell els actes, les disposicions, les ordres són justes o injustes per la lògica que comporten i no pel fet que un llibre o una persona amb autoritat ho diguin (exactament el contrari del que diuen els del PP). Si el mestre té raó la té, i si no en té doncs no en té. Així de clar. I no hi podem fer res, us ho asseguro, no hi ha cap argument piramidal que torni justa una decisió injusta.  “Mira que les coses són així, que has de fer cas al mestre, que és més fàcil dir que sí, etc.” no hi ha res a fer.

El meu nét va al psicòleg. Ves què faríeu vosaltres si el vostre fill vingués amb la motxilla plena de faltes greus! Dues vegades cada setmana va a parlar amb un senyor que sovint parla el seu mateix idioma i que li diu que té raó, que no es pot renunciar mai a la justícia i que l’important no és ajupir el cap i creure sinó aprendre a respirar, a comptar fins a deu  o fins a cent, que hi ha tècniques de concentració i n’hi ha de dispersió, i en definitiva que no pateixi, que hi ha molts nens al món que són com ell i que els mestres, de mica en mica ho van sabent.

I ara a l’escola tenen un expedient amb un protocol per actuar amb el meu nét. I saben que no aconseguiran res cridant més que ell, ni omplint-lo de càstigs, ni farcint-lo de faltes greus. Saben que a vegades passa que un nen d’onze anys pot raonar com un adult i que hi ha molts camins per arribar a una resposta correcte. I funciona, us ho prometo, només que en algunes ocasions requereix una paciència que no sempre estem preparats per aplicar.

El meu nét va tornar a casa amb una altra falta greu. El mestre d’una assignatura que no cal especificar va cridar als pares per advertir-los que el seu fill no anava bé, que s’havia negat a repetir un treball i li havia contestat amb males paraules. Quan els pares li van preguntar què havia passat exactament ja van veure que aquest mestre no en sabia res ni de procediments ni de protocols, tant sols sabia que a la classe hi manava ell i que era indiscutible la seva autoritat. Van marxar molt preocupats, més tristos que indignats, i comencen a adonar-se’n que aquesta guerra no lo podran guanyar.

El meu nét te l’agenda plena de deures que no vol fer. Mentrestant s’entreté desmuntant i tornant a muntar la bicicleta de muntanya. I sap com s’ha de fer per tensar els frens. I sap el nom dels primers classificats de la cursa de velers Barcelona Word Race i  les velocitats en nusos, i sap què és l’eslora el màstil o l’ orsa, i les iardes d’un camp de rugby americà, i els vasos comunicants, i la tectònica de plaques. Perquè és lògic i és just.

Mentrestant nosaltres patim pel que ha passat el nostre nét, pel que està passant i pel que passarà. Inevitablement.

(Si vols llegir més coses meves: aleixcolonia.com )

EXCURSIÓ AL PUIG BERNAT II. Dimarts 12 de maig de 2015.

Per què en diuen Puig Bernat II i no Puig Bernat a seques? ens preguntàvem el Nani i jo mentre pujàvem el camí trencat per les bicicletes. Quan vam ser a dalt de tot, mirant la panoràmica de les muntanyes que van del coll d’Ordal fins a Olesa de Bonesvalls vam descobrir que la muntanya que ara es diu Montcau, la més alta del Garraf, abans era el Puig Bernat I, i així consta en els mapes antics de l’Alpina. O sigui, que serenament podríem dir que ahir no vam anar al Puig Bernat II sinó senzillament al Puig Bernat: l’únic que encara conserva aquest nom.

És una muntanya ombrívola, de brucs, cirerers de pastor i marfulls, a mig camí, en línea recta, entre el Pont de Lledoner i Vallirana. Una muntanya amb olor de rovellons, amb molsa de pessebre, recons de tolls d’aigua i algun pou ple a vessar. Això sí, la proximitat d’urbanitzacions a banda i banda fa que hi trobis de tant en tant algun femer de runa d’obres pirates, ampolles de vidre, papers i plàstics: Detalls de civilització.

I no hem vist ningú, si no fos un pagès petit petit, treballant a la llunyania al mig d’una vinya de ceps mig tapats per l’herbassar. Tan estrany ens ha semblat que cavés tot sol amb xapolina que fins i tot hem comentat que potser enterrava algú. Ei, que no fora tan estrambòtic si pensem en l’entorn en que ens han posat. Que abans deixàvem les portes de les cases obertes tot el dia i ara no pots deixar a terra ni un segon el cistell d’anar a comprar. I si et prenen el mòbil mentre estàs parlant amb algú encara et diuen que és culpa teva per no vigilar. Com si fos natural que la gent anés pispant tot el que es pugui, com si fos normal això que fan els polítics del PP. Però no, no enterrava ningú, tan sols desarrelava uns matolls de llentiscle que s’havien instal·lat a la seva vinya: llentiscles okupes, vaja.

I quan ja havíem fet els sis quilòmetres que durava l’excursió ens vam topar amb una masia deshabitada però ben conservada que vam confondre amb l’antiga masia del Lledoner (que en realitat està una mica més avall cap a Vallirana). Al mapa ens assenyalava que per allà hi havia una ermita, la de Sant Francesc, que segons la tradició hi va dormir Sant Francesc Xavier, el dels jesuïtes. I no la trobàvem. Fins que el Nani, que és més alt que jo, va veure un antic campanar al mig de la masia. O sigui, que la masia s’havia empassat l’ermita i la seva santedat.

Amarats de bones vibracions vam voler anar fins a sota del pont del Lledoner, i a tranques i barranques finalment hi vam arribar. És un pont immens, impressionant, de dos pisos d’arcades gegantines. I a l’alçada del primer pis hi ha unes portes que travessen les columnes i ens permetien anar d’una punta a l’altra de tota la llargada del pont.

Ahir no vam fer la cervesa. Jo no em trobava gaire bé (i avui no estic pas millor) d’aquest engustipat que ara està de moda. Una cervesa freda m’hauria matat, i calenta no tenia al·licient.

I ja està. Espero que us hagi agradat i la setmana que ve, si Déu ho vol, hi tornarem. Ah! i vam trobar unes flors encisadores que encara no hem catalogat. Com si fossin flors de jonça però més grosses, d’un blau més lluminós. Quan sapiguem el seu nom ja us ho farem saber. Us n’envio una foto, perquè veieu que no us enganyo.

Aleix.  

EXCURSIÓ PELS BOSCOS D’OLESA DE BONESVALLS. 

                                    5 de maig de 2015

                                          La papallona jubilada

                                          L'abellera

Avui, el Nani i jo hem anat a caminar per una clapa del Garraf entre Olesa de Bonesvalls, Avinyonet i Santa Susana i hem vist una papallona negra clapada de blanc.

Les papallones, segur que ja ho sabeu, neixen i creixen en un dia, i algunes de més afortunades viuen fins i tot una setmana. I en aquest temps riuen i estimen i s’enfaden i fan les paus per tornar-se a estimar encara més, i tenen fills, i es fan velles i es jubilen i veuen amb nostàlgia aquelles flors que per elles són eternes i que ja no podran olorar mai més. Però en un dia o en una setmana, hi ha una cosa que no poden abastar: les papallones no tenen temps de veure  els néts. Ja veus en quines coses pensava caminant pels corriols dels boscos d’Olesa.

Pràcticament en tot el camí hem recorregut un tram de la riera de Begues que fa uns revolts increïbles encaixonada en parets de roca grisa i boscos i de pi blanc. El caminet a la vora la riera. Ara va i ara torna, però les nostres passes van sumant. Al final hem fet deu quilòmetres, que al nostre pas d’ara m’aturo per badar i ara tornem a caminar, fet i fet ens hi hem passat tres hores, entre flors i piuladissa d’ocells.

I hem vist farigoles i conillets grocs i conillets vermells, i roselles, i una abellera (una orquídia impressionant), i jonces blaves i campanetes blanques, a part de corretjoles rosadetes...  en fi,  com si hagués caigut un llençol de primavera al damunt de la muntanya i tots s’hagués pintat de flors.

Ha fet calor. S’ha girat un aire tebi que ens ha fet córrer fins al bar de les cerveses on un xinès, de tant en tant ens mirava i reia.

Ara estic una mica adolorit de peus i cames. Però és un dolor que em fa somriure perquè em recorda tota això. Oi que ho entens?

Una abraçada.

Aleix.