LA QUAR
Avui 11 de juliol de 2002 hem anat, la dona i jo, al Berguedà, per veure si encara hi havia els personatges que surten al llibre de l'Espinàs "Pels camins de cendra" i hem vist que a Sant Maurici de la Quar encara hi ha la Sònia (ens hi hem quedat a dinar) i que a Cal Soldevila han consolidat la fabricació de formatges (i iogurts i mató).
A Sant Maurici hem coincidit amb una família que eren fills del poble i ara vivien a Manlleu i havien portat la mare perquè recordés l'infantesa. S'estaven a dins de l'esglèsia quan nosaltres hi hem entrat. La Concep els ha saludat i ha encetat la conversa. L'àvia li ha dit:
- És maca la mare-de-Déu, oi? - hi havia una talla romànica que devia ser molt antiga- El meu pare i el meu germà, l'any 36 la van salvar. Van sentir veus que anaven a cremar les esglèsies i van dir "encara ens cremaran la Marededéu" i van pujar i es van endur la verge i la custòdia, la corona i el vestit. I quan ells baixaven, els del comité pujaven i no es van veure. Va ser un miracle. Aquesta marededéu n'ha fet dos de miracles, l'un va ser aquest, que uns pugessin i els altres baixéssin i no es veiessin, i l'altre va ser quan van venir els milicianus i es van fer passar per soldats franquistes i vinga dir "Viva espanya i viva francu" i va ja podeu sortir (perquè abans hi havia molta gent amagada, sabeu? i els capellans i les monges que no sé on els tenien amagats) i és clar, van sortir i els van donar un bon dinar i vi. I quan ja estaven els van ensenyar l'escut que duien a sota la solapa i van veure que eren milicianus i vinga, tots en renglera i els anaven a afusellar. I llavors un que diu, que perquè els hem d'afusellar si ens han donat tant bé de dinar. I els van perdonar. Va ser un miracle, oi?. Hi tinc molta fe jo en aquesta Marededéu. -I va resar una oriació i vam sortir de l'esglèsia-
Després hem anat a visitar La Portella, que ells també portaven la clau. I l'àvia ens ha explicat:
- Aquí hi feiem ball, a baix a l'esplanada -ha senyalat cap a ponent- i aquí dins hi feiem el sarau al vespre - i ha senyalat a la part de baix de l'esglèsia- D'aquí fins a Berga hi teníem tres hores d'anada i tres hores de tornada. I em feia por. Quan passavem per sota d'aquell cingle queien pedres (que devien ser les cabres que voltaven per dalt) però nosaltres dèiem que era La Por. Jo m'havia de casar, i el meu germà, que era molt bo però tenia jocs molt dolents, em va trencar una dent i vaig haver d'anar a Berga al dentista, i hi havia d'anar diverses vegades perquè em curés, i li vaig dir al pare "pare, deixeu-me endur l'euga que, vulguis que no, em farà companyia". I em feia companyia. Però em passava una por....!
- L'indemà del ball de carnaval tenia molta son. I estava guardant les cabres i volia dormir i pensava que si m`'estirava al costat del camí i em veien, ves quina vergonya. I vaig trobar un lloc al darrera un boix. Però hi havia una argelaga que em punxava (sabeu què són les argelagues, oi?, són aquelles punxes que també se'n diuen gatoses). I amb un ganivet que no tallava ni res, perquè era així de petit la vaig voler tallar i em vaig fer un tall a la cama que em sortia la sang com si fos un surtidor. I li vaig dir al gos "tu aquí, a guardar les cabres" i així jo ja estava tranquila perquè sé que no es mouria. I vinga córrer cap a casa i la sang que m'anava sortint com un surtidor. I quan arribo em surt el pare i em diu que què hi faig aquí, que què m'ha passat. I jo li dic que res, que faci el favor d'anar a avisar a la mare i la padrina i que vinguin de presa. Llavors quan van venir no em podien aturar la sang de cap manera i jo m'havia de morir. I la padrina que va a l'estable i agafa munyiga de cavall i me'l posa a la ferida i se'm va estroncar de cop la ferida. Però ja sabem que el fem de cavall és el que porta més tètan de tot i no me'n va agafar. I el metge em va dir "mira, perquè et veig aquí mateix, perquè si no no m'ho creuria" perquè havia d'haver agafat el tètan i no em va agafar.
- Abans li dèia al pare que em deixés anar a rosari perquè es l'únic moment que podíem estar amb l'altre mainada, i després de rosari jugàvem i corríem. Perquè si no només vèiem que cabres i vaques en tot lo dia.
- En tinc molt bon recors d'aquí. D'aquí la Quar tot són bons records. En cavi de Perafita tot són tristeses. Allí em vaig casar i em van matar el marit a la guerra. I em vaig quedar vídua amb tres nenes petites i una que se'm va morir. En canvi aquí dalt tot van ser alegries. I és que els temps de l'infantesa deixen més bons records.
- - - - - - - - - - -
(Una setmana després)
Senyora Concepció, tal com li vam prométre li enviem la fotografia que ens vam fer el passat divendres, dia dinou de juliol, a dalt a Núria, i també n'hi enviem del dijous, dia 11, fetes a la Portella. Tots plegats hem quedat molt bé perquè en fotografia a vegades té més importància la llum interior que la llum del sol.
Si no fos que no és correcte de prendre's les creences religioses a la lleugera, diríem que el fet que ens retrobéssim al cremallera de Núria just una setmana després d'haver-nos conegut a Sant Maurici de la Quar és un miracle. I bé ho sabem que no podem parlar de miracle, però és una casualitat tant increïble que sembla que no pugui ser.
De totes maneres, si ho mirem bé, la primera vegada que ens vam trobar també va ser una gran casualitat, perquè nosaltres no hi havíem estat mai a la Quar, i vostè feia molts i molts anys que no hi havia anat. I vam coincidir en el lloc, en el dia i en l'instant. I podríem pensar que si no no haguéssim coincidit hauríem coincidit amb algú altre, però..... amb quantes persones establim una relació de simpatia cada dia?, o cada setmana? o cada mes?, vull dir que no és gaire habitual. I malgrat això, no solament ha passat sinó que a la setmana següent hem tornat a coincidir en un lloc també ben especial.
Perquè nosaltres feia uns trenta anys que no havíem anat a Núria. I si ens ho mirem bé no teníem perquè anar-hi, però una espècie d'anhel inconscient va fer que s'ens acudís "hem d'anar a Núria". I no hi havíem d'haver anat el divendres, sinó el dia disset que era el meu sant, però em vaig posar malalt i ho vam haver d'ajornar. I després de totes aquestes casualitats també vam coincidir en l'hora i en el mateix vagó del cremallera.
En fi, no cal donar-hi més voltes perquè no en treuríem el desllorigador. Però la realitat és que ens va causar una agradable sorpresa i va fer que la nostra visita a Núria ens omplís d'una gran satisfacció.
Rebi un record dels seus amics.
Aleix i Concepció.
Colònia Güell, vint de juliol de 2002.
- - - - - - - - - -
Avui, cinc de juny del dos mil nou, hem anat a enterro a Centelles. L’àvia Conxita s’ha mort.
CONCEPCIÓ SIMON BESSA, Vídua de Josep Codina Casadesus morí ahir, cristianament, a I'edat de 94 anys.
A.C.S.
Els seus apenats: Fills, Antonia i Pere, Concepció, Antonio, Angelina i Manel, Jordi i Ma Teresa, Montserrat i Francisco; i família tota en assabentar-vos de la seva pèrdua, us preguen que la recordeu en les vostres oracions.
Agrairem la vostra assistencia a I'acte de I'enterrament i Ofici Exequial que tindra lloc avui divendres, a les 5 de la tarda a I'església parroquial de Centelles.
Centelles, 5 de juny de 2009
Lloc de reunió: Església Parroquial de Centelles Casa mortuòria: Carrer Vic, 51 Difunta: Capella Ardent n° 2 del Tanatori de Vic “Cuberta Serveis Funeraris" C/. Sot dels Pradals, 2
La família ens ha saludat agraïda i nosaltres no els hem sabut fer entendre que els agraïts som nosaltres. Hem assistit al funeral com a darrer acte, com el tancament d’una etapa bonica, d’un privilegi que se’ns va concedir perquè sí. Dins la nostra immensa modèstia hem sigut testimonis d’una història i d’un temps que potser s’hauria oblidat. Ella, la senyora Conxita, ens parlava d’abans, d’aquells temps d’esperança i misèria, de la lluita pels fills i el menjar, de la guerra, del treball a la fàbrica, de la fe en la Marededéu, de les herbes i el fred. Nosaltres li parlàvem dels néts i la nostra Colònia i del temps dels bolets. Dos o tres cops cada any l’hem anada a veure, i sempre hem marxat amb aquell goig d’haver passat uns moments importants.
El darrer cop que la vam veure va ser el passat nou de març que, casualment també, va ser el dia que cumplia noranta-quatre anys. Vam estar un parell d’hores asseguts, tots tres sols, a una sala de la residència Sant Gabriel, on s’estava. A mi no em va conéixer, a la Cóncep sí “Quí és aquest senyor?” li preguntava. Havia estat malalta i li vam notar la devallada. Vam pensar que desvariejava quan ens va dir que no marxéssim encara perquè estaven a punt d’arribar totes les seves filles per celebrar la diada, però després vam saber que era cert, com totes les coses que ens havia explicat durant aquests quasi deu anys que ens hem conegut, i que es va reunir la família complerta. Ens va saber greu haver marxat, però potser va ser millor així.
Ara ja no hi és. Descansi en pau senyora Conxita, i que el àngels del Senyor la surtin a rebre per a dur-la a aquest Cel on hi haurà el seu espòs i la seva filleta, aquest Cel que tindrà tota la fesonomia d’aquella Portella de festa major i el camí de La Por sense por, i la Marededéu en persona, somrient, vestideta amb faldilla de puntes i amb mantellina, igual, igualeta que quan estava a La Quart.
Colònia Güell, 5 de juny de 2009.
Avui 11 de juliol de 2002 hem anat, la dona i jo, al Berguedà, per veure si encara hi havia els personatges que surten al llibre de l'Espinàs "Pels camins de cendra" i hem vist que a Sant Maurici de la Quar encara hi ha la Sònia (ens hi hem quedat a dinar) i que a Cal Soldevila han consolidat la fabricació de formatges (i iogurts i mató).
A Sant Maurici hem coincidit amb una família que eren fills del poble i ara vivien a Manlleu i havien portat la mare perquè recordés l'infantesa. S'estaven a dins de l'esglèsia quan nosaltres hi hem entrat. La Concep els ha saludat i ha encetat la conversa. L'àvia li ha dit:
- És maca la mare-de-Déu, oi? - hi havia una talla romànica que devia ser molt antiga- El meu pare i el meu germà, l'any 36 la van salvar. Van sentir veus que anaven a cremar les esglèsies i van dir "encara ens cremaran la Marededéu" i van pujar i es van endur la verge i la custòdia, la corona i el vestit. I quan ells baixaven, els del comité pujaven i no es van veure. Va ser un miracle. Aquesta marededéu n'ha fet dos de miracles, l'un va ser aquest, que uns pugessin i els altres baixéssin i no es veiessin, i l'altre va ser quan van venir els milicianus i es van fer passar per soldats franquistes i vinga dir "Viva espanya i viva francu" i va ja podeu sortir (perquè abans hi havia molta gent amagada, sabeu? i els capellans i les monges que no sé on els tenien amagats) i és clar, van sortir i els van donar un bon dinar i vi. I quan ja estaven els van ensenyar l'escut que duien a sota la solapa i van veure que eren milicianus i vinga, tots en renglera i els anaven a afusellar. I llavors un que diu, que perquè els hem d'afusellar si ens han donat tant bé de dinar. I els van perdonar. Va ser un miracle, oi?. Hi tinc molta fe jo en aquesta Marededéu. -I va resar una oriació i vam sortir de l'esglèsia-
Després hem anat a visitar La Portella, que ells també portaven la clau. I l'àvia ens ha explicat:
- Aquí hi feiem ball, a baix a l'esplanada -ha senyalat cap a ponent- i aquí dins hi feiem el sarau al vespre - i ha senyalat a la part de baix de l'esglèsia- D'aquí fins a Berga hi teníem tres hores d'anada i tres hores de tornada. I em feia por. Quan passavem per sota d'aquell cingle queien pedres (que devien ser les cabres que voltaven per dalt) però nosaltres dèiem que era La Por. Jo m'havia de casar, i el meu germà, que era molt bo però tenia jocs molt dolents, em va trencar una dent i vaig haver d'anar a Berga al dentista, i hi havia d'anar diverses vegades perquè em curés, i li vaig dir al pare "pare, deixeu-me endur l'euga que, vulguis que no, em farà companyia". I em feia companyia. Però em passava una por....!
- L'indemà del ball de carnaval tenia molta son. I estava guardant les cabres i volia dormir i pensava que si m`'estirava al costat del camí i em veien, ves quina vergonya. I vaig trobar un lloc al darrera un boix. Però hi havia una argelaga que em punxava (sabeu què són les argelagues, oi?, són aquelles punxes que també se'n diuen gatoses). I amb un ganivet que no tallava ni res, perquè era així de petit la vaig voler tallar i em vaig fer un tall a la cama que em sortia la sang com si fos un surtidor. I li vaig dir al gos "tu aquí, a guardar les cabres" i així jo ja estava tranquila perquè sé que no es mouria. I vinga córrer cap a casa i la sang que m'anava sortint com un surtidor. I quan arribo em surt el pare i em diu que què hi faig aquí, que què m'ha passat. I jo li dic que res, que faci el favor d'anar a avisar a la mare i la padrina i que vinguin de presa. Llavors quan van venir no em podien aturar la sang de cap manera i jo m'havia de morir. I la padrina que va a l'estable i agafa munyiga de cavall i me'l posa a la ferida i se'm va estroncar de cop la ferida. Però ja sabem que el fem de cavall és el que porta més tètan de tot i no me'n va agafar. I el metge em va dir "mira, perquè et veig aquí mateix, perquè si no no m'ho creuria" perquè havia d'haver agafat el tètan i no em va agafar.
- Abans li dèia al pare que em deixés anar a rosari perquè es l'únic moment que podíem estar amb l'altre mainada, i després de rosari jugàvem i corríem. Perquè si no només vèiem que cabres i vaques en tot lo dia.
- En tinc molt bon recors d'aquí. D'aquí la Quar tot són bons records. En cavi de Perafita tot són tristeses. Allí em vaig casar i em van matar el marit a la guerra. I em vaig quedar vídua amb tres nenes petites i una que se'm va morir. En canvi aquí dalt tot van ser alegries. I és que els temps de l'infantesa deixen més bons records.
- - - - - - - - - - -
(Una setmana després)
Senyora Concepció, tal com li vam prométre li enviem la fotografia que ens vam fer el passat divendres, dia dinou de juliol, a dalt a Núria, i també n'hi enviem del dijous, dia 11, fetes a la Portella. Tots plegats hem quedat molt bé perquè en fotografia a vegades té més importància la llum interior que la llum del sol.
Si no fos que no és correcte de prendre's les creences religioses a la lleugera, diríem que el fet que ens retrobéssim al cremallera de Núria just una setmana després d'haver-nos conegut a Sant Maurici de la Quar és un miracle. I bé ho sabem que no podem parlar de miracle, però és una casualitat tant increïble que sembla que no pugui ser.
De totes maneres, si ho mirem bé, la primera vegada que ens vam trobar també va ser una gran casualitat, perquè nosaltres no hi havíem estat mai a la Quar, i vostè feia molts i molts anys que no hi havia anat. I vam coincidir en el lloc, en el dia i en l'instant. I podríem pensar que si no no haguéssim coincidit hauríem coincidit amb algú altre, però..... amb quantes persones establim una relació de simpatia cada dia?, o cada setmana? o cada mes?, vull dir que no és gaire habitual. I malgrat això, no solament ha passat sinó que a la setmana següent hem tornat a coincidir en un lloc també ben especial.
Perquè nosaltres feia uns trenta anys que no havíem anat a Núria. I si ens ho mirem bé no teníem perquè anar-hi, però una espècie d'anhel inconscient va fer que s'ens acudís "hem d'anar a Núria". I no hi havíem d'haver anat el divendres, sinó el dia disset que era el meu sant, però em vaig posar malalt i ho vam haver d'ajornar. I després de totes aquestes casualitats també vam coincidir en l'hora i en el mateix vagó del cremallera.
En fi, no cal donar-hi més voltes perquè no en treuríem el desllorigador. Però la realitat és que ens va causar una agradable sorpresa i va fer que la nostra visita a Núria ens omplís d'una gran satisfacció.
Rebi un record dels seus amics.
Aleix i Concepció.
Colònia Güell, vint de juliol de 2002.
- - - - - - - - - -
Avui, cinc de juny del dos mil nou, hem anat a enterro a Centelles. L’àvia Conxita s’ha mort.
CONCEPCIÓ SIMON BESSA, Vídua de Josep Codina Casadesus morí ahir, cristianament, a I'edat de 94 anys.
A.C.S.
Els seus apenats: Fills, Antonia i Pere, Concepció, Antonio, Angelina i Manel, Jordi i Ma Teresa, Montserrat i Francisco; i família tota en assabentar-vos de la seva pèrdua, us preguen que la recordeu en les vostres oracions.
Agrairem la vostra assistencia a I'acte de I'enterrament i Ofici Exequial que tindra lloc avui divendres, a les 5 de la tarda a I'església parroquial de Centelles.
Centelles, 5 de juny de 2009
Lloc de reunió: Església Parroquial de Centelles Casa mortuòria: Carrer Vic, 51 Difunta: Capella Ardent n° 2 del Tanatori de Vic “Cuberta Serveis Funeraris" C/. Sot dels Pradals, 2
La família ens ha saludat agraïda i nosaltres no els hem sabut fer entendre que els agraïts som nosaltres. Hem assistit al funeral com a darrer acte, com el tancament d’una etapa bonica, d’un privilegi que se’ns va concedir perquè sí. Dins la nostra immensa modèstia hem sigut testimonis d’una història i d’un temps que potser s’hauria oblidat. Ella, la senyora Conxita, ens parlava d’abans, d’aquells temps d’esperança i misèria, de la lluita pels fills i el menjar, de la guerra, del treball a la fàbrica, de la fe en la Marededéu, de les herbes i el fred. Nosaltres li parlàvem dels néts i la nostra Colònia i del temps dels bolets. Dos o tres cops cada any l’hem anada a veure, i sempre hem marxat amb aquell goig d’haver passat uns moments importants.
El darrer cop que la vam veure va ser el passat nou de març que, casualment també, va ser el dia que cumplia noranta-quatre anys. Vam estar un parell d’hores asseguts, tots tres sols, a una sala de la residència Sant Gabriel, on s’estava. A mi no em va conéixer, a la Cóncep sí “Quí és aquest senyor?” li preguntava. Havia estat malalta i li vam notar la devallada. Vam pensar que desvariejava quan ens va dir que no marxéssim encara perquè estaven a punt d’arribar totes les seves filles per celebrar la diada, però després vam saber que era cert, com totes les coses que ens havia explicat durant aquests quasi deu anys que ens hem conegut, i que es va reunir la família complerta. Ens va saber greu haver marxat, però potser va ser millor així.
Ara ja no hi és. Descansi en pau senyora Conxita, i que el àngels del Senyor la surtin a rebre per a dur-la a aquest Cel on hi haurà el seu espòs i la seva filleta, aquest Cel que tindrà tota la fesonomia d’aquella Portella de festa major i el camí de La Por sense por, i la Marededéu en persona, somrient, vestideta amb faldilla de puntes i amb mantellina, igual, igualeta que quan estava a La Quart.
Colònia Güell, 5 de juny de 2009.
