DE RUBIÓ AL NASTVILLE - 25 FEBRER 2007

“Hi havia una vegada una iaia que es va enfilar a un arbre....”. No, no era així. A vera, vera: “Una vegada una iaia tenia un gat...”. No, tampoc. (.....). “Un gat i una iaia van anar de viatge...”
En fi, que Déu ni do ahir al vespre.: Vam observar la lluna a Rubió (tant al carrer com a dins la casa, fotografiada a un calendari), vam sopar a la llum de les espelmes (Com ho titularíem?, sopar romàntic?, sopar a les tenebres? sopar als peus de –o de la- Montserrat?). A l’hora dels gats fèiem la traversa Montserrat-Sant Llorenç. I just abans que tanquessin vam entrar a la Capella Sixtina del Country peninsular. A quarts de tres vam arribar a la Colònia, tothom dormia, fins hi tot el jovent que havia celebrat Carnestoltes. Enganxat a la roba hi duiem fum de tabac del Nastville, i enganxada a la pell la pena pels dos-cents balls que ens falten per atrapar als primers de la classe. Ahir a la nit no vam ballar (més aviat la vam ballar), però durant uns moment vam poder observar la dimensió desconeguda (per nosaltres) del Country, va ser com adonar-nos que hi ha un cel, però que, igual que l’altre Cel, no el podrem disfrutar en aquesta vida. Nosaltres, pobres pecadors, serem per sempre més, irremeiablement, carn de Texas i de La Caseta. I de tant en tant marathonians de Festes Majors (a La Sagrera o a la Colònia). Cadascú és d’on és i assumir-ho és una de les claus de la felicitat.
Un dia ja us ho vaig explicar que jo sóc dels de trenta-dos passos. I als de seixanta-quatre els necessito (i en certa manera els admiro) per poder fer un descans i prendre’m la cervesa. Però amb els que em trobo còmode i feliç, els que m’ajuden a pensar i a somiar mentre ballo són els de les distàncies curtes. Què hi farem!, cadascú és com és i assumir-ho és també una de les claus de la felicitat.
A vera, vera... “Hi havia una vegada una iaia que es va enfilar a un arbre”.

Una abraçada.

AL TEXAS - 14-1-2007

No sé què té aquesta música que sembla que em parla a mí especialment, i jo, en homenatge, ballo i ballaria tota la nit aïllat dels maldecaps de la quotidianitat.

Hi ha balls que, amb independència de la seva dificultat i de la seva especial confecció, t’arriben, et barrinen el cor i sents una especial tremolor que et tiba el somriure. Normalment són balls senzills, balls impregnats d’una lògica aclaparant, d’una coherència amb la música que fa que ballis d’inèrcia: Symple rock?, CCS?, ...

Amb la música fent-te pessigolles al pensament i el ball que et fa moure al ritme exacte, et sents en harmonia amb l’Univers. I això vol dir que ets feliç.

Quan escolteu aquesta música pensareu “doncs no n’hi ha per tant”. I és ben veritat. Però si en el moment precís us trobéssiu escoltant la mateixa cançó que cinquanta, seixanta o cent persones més, alineats ballant al mateix pas que cinquanta, seixanta o cent persones més, i impregnant-vos d’aquesta cantarella dolça i monòtona, potser (i dic potser) pensaríeu una mica com jo.

A vegades hi ha sensacions, hi ha moments irrepetibles, que tota una comunitat percep alhora. Són instants màgics que ens intueixen el Cel.

Si més no és el que jo penso.

Una abraçada.

SANT CLIMENT - 2006

L’EXHIBICIÓ DE COUNTRY - SANT CLIMENT DE LLOBREGAT - 25-3-2006


L’exibició de Country a Sant Climent del passat dissabte 25 de març no va sortir exactament com em pensava. Ni tant sols aproximadament.

Les circumstàncies: El terra de pedra, que impedia sentir el soroll dels “stoms” quan ballàvem el Hold On, el públic menjant goludament la coca i esperant amb ànsia el moment de tornar a ballar (que per això havien pagat l’entrada). Jo que mirava els meus rengles i veia que qualsevol semblança amb una línia recta era pura il·lusió, la música que es distorsionava en la potència... tot plegat era una mescla que necessàriament conduïa a un sol resultat, el de fer-nos pesats si ballàvem més de tres cançons. I en vam ballar set o vuit. Set o vuit són tres o quatre de més, i això multiplicat per tres minuts de cada cançó vol dir un quart d’hora d’excés.

El públic.- Els nostres familiars ens van aplaudir perquè ho havien de fer. La Junta del Casal de Sant Climent ens van aplaudir perquè eren els promotors de la idea i els hi anava el càrrec. El públic més educat ens van aplaudir perquè es deuen a l’educació que van rebre dels seus pares. El públic no tant educat parlaven de l’empat del Barça, del bon temps que feia, de la dona del carter (que diuen que s’entèn amb el xofer de l’autobús), de l’Antòniu que tornarà a ser avi, i alguns pensaven en l’acudit típic d’on han deixat els cavalls aquesta colla que ballen. Quatre garrulus, en una demostració d’allò que no s’ha de fer mai, van gosar cridar “fuera! fuera!” I en general hi havia com una falta de sintonia entre els tres-cents que havien pagat l’entrada i els trenta que havíem entrat sense pagar: Notaves que no t’estimaven.

Però no tot va ser dolent. Tal com dèia en Lao-Tsé n’hem de treure lliçons dels revesos de la vida, (després comentaré les conclusions, ara vull apedaçar una mica la nostra autoestima i parlaré del suposat fracàs). Bén bé fallar no vam fallar (amb dues as, eh?). Un fracàs-fracàs hauria sigut si tot el públic, fins i tot els nostres familiars, hagués cridat “Fora! Fora!”, i ens haguessin tirat troços de coca i els gots buits del xampany. Això hauria sigut un fracàs. O bé que, en vista de l’actuació ens haguessin fet pagar l’entrada. O ens haguessin dit “mireu, no cal que torneu mai més”. I això no ens ho van dir, oi? (O si? Si a algú li ho van dir, o va sentir algun comentari, que m’ho faci saber, més que res perquè no visqui en la ignorància). Ho sigui, que no vam fracassar. Tampoc és que vagim triumfar, eh?, perquè jo no vaig sentir ningú que digués “en volem més!”. No, ni triomf ni fracàs, una cosa normaleta, tal com quan vas a veure un funció de fi de curs i no tens cap fill ni cap familiar actuant a l’escenari. En fi, si no hi pensem més no ens pot fer mal. Encara que el subconscient té bromes pesades eh?, que alguna nit ens podem desvetllar amarats de suor recordant somnis de fileres ben tortes i de públics cridant fora!

Anem a les conclusions del Lao-Tsé:

Se’ns acosta la Festa Major, tenim dues hores per omplir i no ens podem permetre fer-nos pesats. Com ens ho farem? S’accepten suggerències.

A tall de bombardeig d’idees us en avanço unes quantes. No vol dir que ho haurem de fer, eh?, només és per desvetllar la imaginació:

- Algú es pot començar a entrenar amb el llaç escorredor i fer una demostració.
- Si algú és hàbil amb el ganivet podem demanar alguna noia del públic que es posi devant d’un taulell de fusta i llençar-li punyals a la silueta (convindria anar una mica segurs, eh?) (ah! i avisar a la Creu Roja, per si de cas)
- Podem sortir dos o tres i fer petar el fuet (amb una corretja també pot servir)
- Podem cantar alguna balada de l’Oest americà.
- Podem fer sortir tot el públic a la pista i ensenyar-los el Pagadangio (o el Bandera) “D’aquí no marxa ningú fins que no l’aprengui!”
- Podem fer un rodeo amb un toro (bé com que aquí no hi ha toros podem portar una cabra. Conec un pastor que ens la pot deixar)
- Podem fer un taller de marcar amb un ferro roent (per compte de fer “Tatus”).

En fi, n’haurem de parlar.

COUNTRY

Cada cap de setmana que sortim a ballar country en faig una crònica que envio als companys de ball i de barrets. En diferents ocasions m'han dit que les publiqui al blog a fi que les pugui consultar altra gent que no estan a la meva llista de correus. I mai ho he fet. Ara que la sequera de l'estiu s'ajunta a la sequera d'escrits potser és l'hora de recuperar aquests escrits i anar-los afegint. Els que no esteu a dins d'aquest món de cavalls i botes i barrets i balls en línea, potser us semblarà una mica pesat, reiteratiu, poc important, relatiu i que no n'hi ha per tant. Però als que ens passem la setmana esperant que arribi el dia d'acudir a les places i als locals on s'arramada la gent disfressadeta de John Wayne, alguna vegada gaudim repassant les vivències de gent i de llocs. Per a ells i per a tots vosaltres us publico aquest tast de sortides. Comença el 2006, quan ens van xiular per primera vegada. Acabarà segurament quan el metge em descubreixi i m'ho prohibeixi igual que m'han prohibit quasi totes les coses que m'agraden. De moment, per si de cas no li ho digueu. Deixeu-me uns quants anys encara de felicitat absoluta.

Torne'm-hi

Escriure, per a mí, és un acte d’amor. No tinc clar del tot si és un acte d’amor propi o un acte d’amor en vers al demés, els que m’han de llegir i els que em podrien llegir. Escriure requereix temps i pensar en el què vols dir i a qui ho vols dir. Escriure, sobint és com un regal, com una ofrena ben embolicada i enllaçada on a dins hi ha el què vols dir i a fora, com un embolcall de coloraires, hi ha el com ho dius. L’escrit ha de fer pessigolles al cor del qui ho llegeix, ha de fer somriure i a vegades ha d’empènyer una llagrimeta. Els escrits han de ser sincers. No s’hi val l’actitut dels periodistes, moderns mercenaris que juguen amb sentiments a canvi d’unes monedes. Quan escrius hi has de posar l’ànima perquè els que ho llegeixen puguin veure’t més endins del pèl i la pell, puguin intuir els veritables somriures i els senyals que t’han deixat la lluna i el sol i l’olor dels geronis i els amics i la il·lusió de l’amor i el desencís de les guerres perdudes i el descans de la nit.

Quan estàs avesat a escriure, molt sobint els silencis són també expressius: Per on caminen els somnis que no els pots explicar? Fins on t’aclapara la fatiga que no et deixa pensar? Quines penes, senzilles o immenses, no et deixen parlar? Quí t’ha pres la il·lusió pel combat? Quan fa que t’empasses la fel? Quin camí costerut, pedregós, relliscós, enganyós, t’ha allunyat dels amics? A vegades els silencis no són més que malalties del cor. Per això tornaré a escriure. Ja n’hi ha prou de llepar les ferides, no es pot allargar el repòs guaridor massa temps, cal tornar a alçar les antigues banderes perquè tots, o tant sols només tú, puguin reveure els colors de la terra i del cel i l’olor que fa el somni i si és dolça o amarga la vida i el sentit del què hem fet.

Ei!, segons ho veig jo.
Colònia, 12 de juliol de 2008.