Torne'm-hi

Escriure, per a mí, és un acte d’amor. No tinc clar del tot si és un acte d’amor propi o un acte d’amor en vers al demés, els que m’han de llegir i els que em podrien llegir. Escriure requereix temps i pensar en el què vols dir i a qui ho vols dir. Escriure, sobint és com un regal, com una ofrena ben embolicada i enllaçada on a dins hi ha el què vols dir i a fora, com un embolcall de coloraires, hi ha el com ho dius. L’escrit ha de fer pessigolles al cor del qui ho llegeix, ha de fer somriure i a vegades ha d’empènyer una llagrimeta. Els escrits han de ser sincers. No s’hi val l’actitut dels periodistes, moderns mercenaris que juguen amb sentiments a canvi d’unes monedes. Quan escrius hi has de posar l’ànima perquè els que ho llegeixen puguin veure’t més endins del pèl i la pell, puguin intuir els veritables somriures i els senyals que t’han deixat la lluna i el sol i l’olor dels geronis i els amics i la il·lusió de l’amor i el desencís de les guerres perdudes i el descans de la nit.

Quan estàs avesat a escriure, molt sobint els silencis són també expressius: Per on caminen els somnis que no els pots explicar? Fins on t’aclapara la fatiga que no et deixa pensar? Quines penes, senzilles o immenses, no et deixen parlar? Quí t’ha pres la il·lusió pel combat? Quan fa que t’empasses la fel? Quin camí costerut, pedregós, relliscós, enganyós, t’ha allunyat dels amics? A vegades els silencis no són més que malalties del cor. Per això tornaré a escriure. Ja n’hi ha prou de llepar les ferides, no es pot allargar el repòs guaridor massa temps, cal tornar a alçar les antigues banderes perquè tots, o tant sols només tú, puguin reveure els colors de la terra i del cel i l’olor que fa el somni i si és dolça o amarga la vida i el sentit del què hem fet.

Ei!, segons ho veig jo.
Colònia, 12 de juliol de 2008.