“Hi havia una vegada una iaia que es va enfilar a un arbre....”. No, no era així. A vera, vera: “Una vegada una iaia tenia un gat...”. No, tampoc. (.....). “Un gat i una iaia van anar de viatge...”
En fi, que Déu ni do ahir al vespre.: Vam observar la lluna a Rubió (tant al carrer com a dins la casa, fotografiada a un calendari), vam sopar a la llum de les espelmes (Com ho titularíem?, sopar romàntic?, sopar a les tenebres? sopar als peus de –o de la- Montserrat?). A l’hora dels gats fèiem la traversa Montserrat-Sant Llorenç. I just abans que tanquessin vam entrar a la Capella Sixtina del Country peninsular. A quarts de tres vam arribar a la Colònia, tothom dormia, fins hi tot el jovent que havia celebrat Carnestoltes. Enganxat a la roba hi duiem fum de tabac del Nastville, i enganxada a la pell la pena pels dos-cents balls que ens falten per atrapar als primers de la classe. Ahir a la nit no vam ballar (més aviat la vam ballar), però durant uns moment vam poder observar la dimensió desconeguda (per nosaltres) del Country, va ser com adonar-nos que hi ha un cel, però que, igual que l’altre Cel, no el podrem disfrutar en aquesta vida. Nosaltres, pobres pecadors, serem per sempre més, irremeiablement, carn de Texas i de La Caseta. I de tant en tant marathonians de Festes Majors (a La Sagrera o a la Colònia). Cadascú és d’on és i assumir-ho és una de les claus de la felicitat.
Un dia ja us ho vaig explicar que jo sóc dels de trenta-dos passos. I als de seixanta-quatre els necessito (i en certa manera els admiro) per poder fer un descans i prendre’m la cervesa. Però amb els que em trobo còmode i feliç, els que m’ajuden a pensar i a somiar mentre ballo són els de les distàncies curtes. Què hi farem!, cadascú és com és i assumir-ho és també una de les claus de la felicitat.
A vera, vera... “Hi havia una vegada una iaia que es va enfilar a un arbre”.
Una abraçada.
En fi, que Déu ni do ahir al vespre.: Vam observar la lluna a Rubió (tant al carrer com a dins la casa, fotografiada a un calendari), vam sopar a la llum de les espelmes (Com ho titularíem?, sopar romàntic?, sopar a les tenebres? sopar als peus de –o de la- Montserrat?). A l’hora dels gats fèiem la traversa Montserrat-Sant Llorenç. I just abans que tanquessin vam entrar a la Capella Sixtina del Country peninsular. A quarts de tres vam arribar a la Colònia, tothom dormia, fins hi tot el jovent que havia celebrat Carnestoltes. Enganxat a la roba hi duiem fum de tabac del Nastville, i enganxada a la pell la pena pels dos-cents balls que ens falten per atrapar als primers de la classe. Ahir a la nit no vam ballar (més aviat la vam ballar), però durant uns moment vam poder observar la dimensió desconeguda (per nosaltres) del Country, va ser com adonar-nos que hi ha un cel, però que, igual que l’altre Cel, no el podrem disfrutar en aquesta vida. Nosaltres, pobres pecadors, serem per sempre més, irremeiablement, carn de Texas i de La Caseta. I de tant en tant marathonians de Festes Majors (a La Sagrera o a la Colònia). Cadascú és d’on és i assumir-ho és una de les claus de la felicitat.
Un dia ja us ho vaig explicar que jo sóc dels de trenta-dos passos. I als de seixanta-quatre els necessito (i en certa manera els admiro) per poder fer un descans i prendre’m la cervesa. Però amb els que em trobo còmode i feliç, els que m’ajuden a pensar i a somiar mentre ballo són els de les distàncies curtes. Què hi farem!, cadascú és com és i assumir-ho és també una de les claus de la felicitat.
A vera, vera... “Hi havia una vegada una iaia que es va enfilar a un arbre”.
Una abraçada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada