I BEN SEGUR QUE EXISTEIX.
Si Déu existeix, i ben segur que existeix, quin sentit té el dolor i el sufriment?. Aquesta és una pregunta que s’ha fet tothom que s’ha topat amb el dolor. De fet aquesta és La Pregunta.
Podríem dir que el dolor és un mecanisme de defensa del cos humà contra les agressions, i que tal com passa en altres coses, finalment esdevé pitxor el remei que l’enfermetat. I per a més desgavell hi ha la memòria del dolor que, un cop llançat l’avís d’alerta, manté el grau de sofriment durant dies, setmanes i mesos. Seria més lògic que a partir d’uns nivells es desactivés aquesta defensa i donés opció a la rendició.
El dolor ens ha sigut amagat sistemàticament. La gent saludable desconeix aquest altre món dels més pàries. Als malalts els tenim en hospitals, reclosos en habitacions secretes, a les fosques, en el silenci. Són, en apariència, vergonyants a les famílies, estigmes de castigs inmerescuts. I els qui pateixen la tortura rabien a crits fins que se’ls acaben les forces. I llurs famílies pateixen en silenci, íntimament es desesperen.
Alguns diuen que és una prova de Déu, que amb això ens guanyem el Cel. I ho trobo una veritable barbaritat. La majoria dels que sofreixen són pobres. El dolor és fa més horrorós en la misèria, i la misèria és un camp abonat pel dolor. Com pot ser que Déu s’encarnissi en aquests desamparats, amb una gent sense possibilitats, amb una gent en la majoria dels cassos sense oportunitats intelectuals per a interpretar la Seva intencionalitat? És impossible que hi hagi una intencionalitat en el dolor. Si fos així, els rics, que han controlat l’Esglèsia i els sacerdots de totes les religions al llarg de la història, serien els més afectats per la plaga del dolor. I en canvi són els que més reconfort tenen i els que disposen de més recursos aliviants. Si el dolor fos saludable per l’altra vida seria patrimoni dels poderosos. I no és així. El dolor és una seqüel·la pels desposeïts, és un peatge inherent a la falta de mitjans.
Segons les religions orientals, segons el poc que en conec i segons la meva manera d’interpretar-ho, el dolor és un pas més del llarg camí de les reencarnacions. Segons el karma (que és la balança que mesura la quantitat de bones i males obres), naixeràs en una situació més o menys privilegiada i estaràs més o menys preparat per afrontar o evitar el dolor, segons hagis fet en vides anteriors. Així els rics i poderosos, en certa manera ho són en recompensa de les bones obres de la vida anterior. Quan el conjunt de vides plenes de bones obres et situen en una posició privilegiada en la que pots comprendre el camí correcte, arribaràs a un moment de plenitut en el que ja no et serà possible reencarnar-te a pitxor, sinó que tornaràs a néixer en un estat similar al que ja tenies o senzillament ja no et reencarnaràs més perquè hauràs assolit la perfecció. Aquesta interpretació, per bèstia que pugui semblar, dóna una explicació i un sentit: Ara pateixo perquè en la vida anterior vaig ser dolent, i si ara pateixo en la propera vida naixeré en una situació potencialment millor. Però l’eqüació no funciona quan veus el comportament dels poderosos, una gent que haurien de ser d’una qualitat humana excepcional, i que de fet es comporten, en la inmensa majoria, com uns veritables bandarres. Per cada ric que manté una vida exemplar n’hi ha mil d’egoïstes, prepotents, avariciosos, insolidaris. El fet de ser ric no és un premi d’una vida anterior inmaculada que t’enfila pel camí a la santedat, sinó que et situa en una qualitat mesquina, gens exemplar des del punt de vista de la vida santa. Llavors, per contraposició, on queda el dolor? És una manera de guanyar-se una propera vida de rics? És que el ser rics és una etapa envejable? És un estadi necessari en el camí cap a la perfecció?. L’esquema, desde la meva interpretació, des del meu desconeixement, falla per tot arreu. Vull dir que requereix massa pedaços per aconseguir un bon vestit. La veritat hauria de ser més planera, més radiant i bonica. En el fons m’agrada més l’interpretació cristiana, tot i no agradar-me.
Si el dolor fos un mitjà per aconseguir un premi, per guanyar-te el Cel, hauria de ser una opció lliurement escollida, o inevitablement trobada (sigui com a càstig per les males obres, sigui com a enlairament en el camí cap al Cel). Però no puc acceptar que una pobre gent, sense consciència d’estar pagant una penyora, hagi de passar pel camí del sofriment. No puc aconformar-me en el dolor (ni en la pobresa) com argument de fatalitat. Intelectualment no ho puc acceptar.
Llavors què? quina explicació hi donem? Podríem dir, com a explicació senzilla, que ha creat un mecanisme de redempció desmesurat que finalment se li ha escapat de les mans Podríem dir que en la Seva política de no intervenció Déu plora en la distància (suposadament que sigui un Déu amb sentiments humans, perquè si no és així ja no m’interessa). Però em costa d’admetre que hagi comès una errada tant monumental i he de seguir furgant en la qüestió per a treure’n l’entrellat. No em serveixen en aquest cas les solucions automàtiques, les frases fetes de capellans d’una prepotencia que els fa ignorants. I més aviat seria un argument de negació de Déu.
La solució no la tinc, no et puc dir avui quin és el sentit del dolor, entès aquest sentit com un camí religiós, intelectual, trascendent. Potser sí que en el fons són, els qui pateixen, els més propers a anar al Cel. Potser és un pas previ d’alliberament. Potser és un sacrifici necessari, avui per avui, per guanyar categoria. Tant de bo. Però m’en queda el dubte.
Algú podrà pensar que el dolor és quasi un fet del passat, que amb les teràpies paliatives, amb les drogues i l’avançament constant de la medicina i la ciència en general, això s’acaba. Però en el cas que fos així, el mal ja està fet. No em puc treure del cap els milers de torturats fins al límit de la vida a les presons franquistes, els malalts terminals de tota la història, la mares que no van poder resistir el part, les revenges medievals, les injustícies eclessiàstiques, les brutalitats antigues... En fi, que no estic parlant només del dolor d’avui i del del demà. Estic parlant d’un Déu etern que si existeix, i bén segur que existeix, ha de tenir un propòsit permanent i constant, una inmutable direcció de designis que tant valen per ahir com per tots als futurs ahirs. Llavors quin és el sentit del dolor? Com diria Hamlet, vet aquí el dilema.
Aleix.
Istiu de 2007
Si Déu existeix, i ben segur que existeix, quin sentit té el dolor i el sufriment?. Aquesta és una pregunta que s’ha fet tothom que s’ha topat amb el dolor. De fet aquesta és La Pregunta.
Podríem dir que el dolor és un mecanisme de defensa del cos humà contra les agressions, i que tal com passa en altres coses, finalment esdevé pitxor el remei que l’enfermetat. I per a més desgavell hi ha la memòria del dolor que, un cop llançat l’avís d’alerta, manté el grau de sofriment durant dies, setmanes i mesos. Seria més lògic que a partir d’uns nivells es desactivés aquesta defensa i donés opció a la rendició.
El dolor ens ha sigut amagat sistemàticament. La gent saludable desconeix aquest altre món dels més pàries. Als malalts els tenim en hospitals, reclosos en habitacions secretes, a les fosques, en el silenci. Són, en apariència, vergonyants a les famílies, estigmes de castigs inmerescuts. I els qui pateixen la tortura rabien a crits fins que se’ls acaben les forces. I llurs famílies pateixen en silenci, íntimament es desesperen.
Alguns diuen que és una prova de Déu, que amb això ens guanyem el Cel. I ho trobo una veritable barbaritat. La majoria dels que sofreixen són pobres. El dolor és fa més horrorós en la misèria, i la misèria és un camp abonat pel dolor. Com pot ser que Déu s’encarnissi en aquests desamparats, amb una gent sense possibilitats, amb una gent en la majoria dels cassos sense oportunitats intelectuals per a interpretar la Seva intencionalitat? És impossible que hi hagi una intencionalitat en el dolor. Si fos així, els rics, que han controlat l’Esglèsia i els sacerdots de totes les religions al llarg de la història, serien els més afectats per la plaga del dolor. I en canvi són els que més reconfort tenen i els que disposen de més recursos aliviants. Si el dolor fos saludable per l’altra vida seria patrimoni dels poderosos. I no és així. El dolor és una seqüel·la pels desposeïts, és un peatge inherent a la falta de mitjans.
Segons les religions orientals, segons el poc que en conec i segons la meva manera d’interpretar-ho, el dolor és un pas més del llarg camí de les reencarnacions. Segons el karma (que és la balança que mesura la quantitat de bones i males obres), naixeràs en una situació més o menys privilegiada i estaràs més o menys preparat per afrontar o evitar el dolor, segons hagis fet en vides anteriors. Així els rics i poderosos, en certa manera ho són en recompensa de les bones obres de la vida anterior. Quan el conjunt de vides plenes de bones obres et situen en una posició privilegiada en la que pots comprendre el camí correcte, arribaràs a un moment de plenitut en el que ja no et serà possible reencarnar-te a pitxor, sinó que tornaràs a néixer en un estat similar al que ja tenies o senzillament ja no et reencarnaràs més perquè hauràs assolit la perfecció. Aquesta interpretació, per bèstia que pugui semblar, dóna una explicació i un sentit: Ara pateixo perquè en la vida anterior vaig ser dolent, i si ara pateixo en la propera vida naixeré en una situació potencialment millor. Però l’eqüació no funciona quan veus el comportament dels poderosos, una gent que haurien de ser d’una qualitat humana excepcional, i que de fet es comporten, en la inmensa majoria, com uns veritables bandarres. Per cada ric que manté una vida exemplar n’hi ha mil d’egoïstes, prepotents, avariciosos, insolidaris. El fet de ser ric no és un premi d’una vida anterior inmaculada que t’enfila pel camí a la santedat, sinó que et situa en una qualitat mesquina, gens exemplar des del punt de vista de la vida santa. Llavors, per contraposició, on queda el dolor? És una manera de guanyar-se una propera vida de rics? És que el ser rics és una etapa envejable? És un estadi necessari en el camí cap a la perfecció?. L’esquema, desde la meva interpretació, des del meu desconeixement, falla per tot arreu. Vull dir que requereix massa pedaços per aconseguir un bon vestit. La veritat hauria de ser més planera, més radiant i bonica. En el fons m’agrada més l’interpretació cristiana, tot i no agradar-me.
Si el dolor fos un mitjà per aconseguir un premi, per guanyar-te el Cel, hauria de ser una opció lliurement escollida, o inevitablement trobada (sigui com a càstig per les males obres, sigui com a enlairament en el camí cap al Cel). Però no puc acceptar que una pobre gent, sense consciència d’estar pagant una penyora, hagi de passar pel camí del sofriment. No puc aconformar-me en el dolor (ni en la pobresa) com argument de fatalitat. Intelectualment no ho puc acceptar.
Llavors què? quina explicació hi donem? Podríem dir, com a explicació senzilla, que ha creat un mecanisme de redempció desmesurat que finalment se li ha escapat de les mans Podríem dir que en la Seva política de no intervenció Déu plora en la distància (suposadament que sigui un Déu amb sentiments humans, perquè si no és així ja no m’interessa). Però em costa d’admetre que hagi comès una errada tant monumental i he de seguir furgant en la qüestió per a treure’n l’entrellat. No em serveixen en aquest cas les solucions automàtiques, les frases fetes de capellans d’una prepotencia que els fa ignorants. I més aviat seria un argument de negació de Déu.
La solució no la tinc, no et puc dir avui quin és el sentit del dolor, entès aquest sentit com un camí religiós, intelectual, trascendent. Potser sí que en el fons són, els qui pateixen, els més propers a anar al Cel. Potser és un pas previ d’alliberament. Potser és un sacrifici necessari, avui per avui, per guanyar categoria. Tant de bo. Però m’en queda el dubte.
Algú podrà pensar que el dolor és quasi un fet del passat, que amb les teràpies paliatives, amb les drogues i l’avançament constant de la medicina i la ciència en general, això s’acaba. Però en el cas que fos així, el mal ja està fet. No em puc treure del cap els milers de torturats fins al límit de la vida a les presons franquistes, els malalts terminals de tota la història, la mares que no van poder resistir el part, les revenges medievals, les injustícies eclessiàstiques, les brutalitats antigues... En fi, que no estic parlant només del dolor d’avui i del del demà. Estic parlant d’un Déu etern que si existeix, i bén segur que existeix, ha de tenir un propòsit permanent i constant, una inmutable direcció de designis que tant valen per ahir com per tots als futurs ahirs. Llavors quin és el sentit del dolor? Com diria Hamlet, vet aquí el dilema.
Aleix.
Istiu de 2007
