CÈLIA SÀNCHEZ-MÚSTICH

Avui tornaré a parlar de llibres i concretament de poesia. Jo no en sé gaire de poesia i sobint faig com quan miro un quadre: m’agrada o no m’agrada. I ja en tinc prou. Abans, però, valorava sobretot si les síl·labes eren les mateixes a cada vers, o si acabaven igual ( Ni / bri / bo / mi / cro / bi ), i poetes com Joan Maragall o, sobretot, Josep Maria de Sagarra, eren els meus creadors d’emocions. Recentment, però, se m’ha colat al cor el cuquet del neguit pel que jo en dic la poesia moderna, que mai, o molt poques vegades es preocupa per això que en diuen mètrica o rima, i més aviat elabora paraules i expressions que defineixin sentiments. Potser va ser Màrius Torres, que tot i no ser cronològicament actual escribia, al meu parer, en un llenguatge vanguardista, el que em va assenyalar aquest nou camí. Ivette Nadal em va sacsejar els meus arxius quadriculats, i per fi, Cèlia Sànchez Mústich ha germinat dintre meu una obsessió per descubrir aquest país ple de tresors fins ara ignorats. Deixeu-me copiar un escrit d’aquesta poeta perquè veieu de què estic parlant:

Reserva natural

de Cèlia Sànchez-Mústichhttp://aleixcolonia.com/257-2/

Alguna nit –que l’endemà fos festa-

podríem asseure’ns, tu i jo, a taula,

i deixar-hi el feix de noses

que ocultem. Embrancar-nos

en una orgia de recances, malentesos,

bons propòsits. Exhumar velles preguntes

abans no germinin per sorpresa,

confessar-nos tot allò que de l’altre

ens desagrada o el que sempre

n’esperàvem i mai no hem gosat dir.

Com si fos un coit reprès fins a altes hores,

culminat amb l’inventari d’encerts i de trioms

entre els quals figuraria aquest esclat

de confidències.

No ho féssim pas: ¿com retrobaríem la màgia

que en algun punt de la nit hauria corregut,

aterrida, a ocultar-se en un lloc inaccessible

de la casa, tement que la miréssim de fit a fit?

La poesia avui en dia, i potser sempre ha sigut així, és la manera d’arribar, mitjançant l’escriptura, a la particular manera que tenim cadascú d’accedir a la bellesa, a l’emoció. Però això és una contradicció. Perquè, com es pot adreçar a una persona sola i, a la vegada, pretendre emocionar la humanitat? Naturalment no s’edita un llibre per a una sola persona, per això s’envia una carta. Si es fa un llibre de poemes és perquè es sospita que la seva manera d’interpretar els sentiments és també la manera universal de descubrir-los.

Diu Cèlia en el seu poema "A un extrem de la taula":

A un extrem de la taula de centre

a la sala del fons d’una casa

a l’interior d’una ciutat perifèrica

d’un país al cor d’un continent marginal,

hi ha un got si cau no cau....

I no sé a tu, però a mi se m’il·lumina tot de sobte la visió d’allò que sembla important i el que realment ho és.

D’on surten els poetes? Són àngels, disfressats de persones conegudes, que conserven l’idioma que es parla allà al Cel? O tant sols persones admirables que han descobert la manera de parlar que necessito escoltar en certs moments?

L’AVENC DE LA FERLA

EXCURSIÓ A L’AVENC DE LA FERLA

8 de maig de 2012.

Distància 11,800 km

Desnivell 270 metres

Temps 5h 31 minuts (incloses les parades, naturalment)

Si no fos que no en tinc ganes us diria que ara ja em puc morir, que per fi hem anat a l’avenc de la Ferla i que hem complert tota la llista dels llocs mítics de la infantesa. Però que consti, no tinc cap ganes de morir.

Quan nosaltres érem joves i caminàvem pels camins de pedres del Garraf, corria la llegenda que l’Avenc de la Ferla era el de més fondària de Catalunya, i també de la península i uns dels de més fondària del món. I no era era cert, però a la nostra imaginació el vèiem com el paradigma dels avencs, com el prodigi del món subterrani i quasi podríem dir com la porta de l’Infern. I així van anar passant els anys i com aquell qui no ho vol ens hem fet vells sense haver anat mai a aquesta porta de cal Pere Botero. Feia temps que amb el Nani en parlàvem que un dia, si mai jo em posava bo, aniríem a veure aquesta meravella de la naturalesa i quan ahir el Nani m’ho va proposar em vaig emocionar. Per fi!

Hem marxat de Sant Boi a les vuit del matí. Hem deixat el cotxe a mig camí entre Begues i Olesa, al quilòmetre setze, al davant de la pedrera. Hem caminat per dins d’un bosc de pins que suggeria rovellons i ens hem topat amb un pou de gel d’aquells que fa cent anys utilitzaven per amagatzemar la neu per fer gelats al mes d’agost; es el Pou de Gel del Mas dels Casals. La construcció imposa, espaiosa i fonda, coberta i enrajolada. Del mas en canvi no en quedava quasi res, tant sols quatre parets, sense sostre ni envans.

En quasi dos quilòmetres hem pujat cent trenta metres i hem començat la baixada al fons del torrent on hi ha l’avenc. El corriol que hi porta està senyalitzat amb unes piletes de pedres, a l’estil dels xortens tibetans, però en petit. Hem relliscat un parell de vegades, i tot i que sempre que veus algú que cau de cul fa riure, no hem rigut, ens hem limitat a dir “compte!” i anar tirant.

La boca de l’avenc és ample i perillosa; cent seixanta metres de caiguda vertical sempre imposen; però després d’haver vist l’avenc de l’Esquerrà i el de can Sadurní, aquest no s’hi pot comparar. Tot i així, i pensant en les caigudes recents, anàvem amb molta precaució a l’apropar-nos a la vora. Ja ho sabíem, sobretot perquè l’edat et pren la màgia: no ens ha sortit cap dimoniet ni tampoc hem ensumat ferum de sofre. Allà, en podeu estar quasi segurs, no hi ha la porta de l’Infern.

Hem tornat a pujar pel mateix corriol, quan hem sigut al punt més alt hem improvitzat una altra ruta i hem seguit un corriol que segons els mapa ens havia de dur al cim de La Mola, que diuen que és el sostre comarcal del Garraf. I passet a passet hem corriolat fins a trobar un camí més ample, a estones encimentat.

La vista és imponent al massis del Garraf; veus quilòmetres i quilòmetres de serres onejants. Al sud la vista arriba al mar, i en dies de claror especial n’hi ha que han vist Mallorca. Jo, que a vegades no veig amb claredat ni les lletres del llibre que estic llegint, ja hi he renunciat a veure Mallorca des del cim d’una muntanya, però tinc un amic que en coneix un altre que diu que sap d’un que sí que ho va veure. I algun dia, segons com m’agafa m’ho crec. En canvi si mires cap al nord hi tens Sant Llorenç del Munt i Montserrat, i entremig, encara molt més lluny, els cims nevats del Pirineu. I flassades de boira, o contaminació, enclotades a les valls llunyanes del Vallès.

A dalt la Mola hem esmorzar, hem parlat, hem mirat flors i núvols i, quan ja marxàvem, hem collit una mica de farigola. Però de seguida hem localitzat un home (el primer home en aquella illa de’n Crusoe) assegut a sota d’una bandera catalana que onejava a ran d’un precipici; hi hem anat i era un guarda forestal, el Míliu. Sort que el Nani ha tingut la precaució de guardar-se la farigola a la motxilla, perquè si no, ens queia un puro. Hi hem parlat, ens ha indicat camins que ja coneixíem i ens ha parlat d’un avenc preciós, “Hi heu d’anar”, que ens venia de camí, l’Avenc de les Banderes. Ens ha insistit en que firméssim el llibre que hi havia enterrat a un costat, i ho hem fet. Se n’ha anat a buscar al seu company.

Hem tornat a la pista i ens hi esperava el Míliu i el seu company. “Ai Nani que ara és quan ens registren la motxilla!” Però no, ens estaven esperant per a donar-nos un paper amb el dibuix, com si fos un croquis del mapa del tresor, d’on estava aquest avenc. I ens hem acomiadat, nosaltres cap a llevant i ells cap a ponent.

Hem anat fins l’avenc de les Banderes. No n’hi ha per tant però agraïm la informació. Diu que les banderes són aquelles estalactites planes que s’assemblen a banderes, però des de dalt no les hem vist. Nosaltres teníem la impressió que el cos de forestals el formaven una colla d’enxufats amb més passió pel salari que per la Natura. Avui hem descobert que hi ha de tot, i el Míliu i el seu company, tal com ens parlaven es veia que estimaven les muntanyes amb les seves plantes i els seus camins.

La pista baixava o planejava però no pujava, era una delícia. Però era llarga, molt llarga, massa llarga per unes cames desacostumades a caminar. De la una del migdia hem passat a quarts de dues i quan hem arribat a baix de tot ja eren les dues. Faltava un quilòmetre fins al cotxe, hem trobat un corriol que seguia el curs de la riera i, catric catrac, hi hem arribat.

Fatigats, esgotats i desinflats hem pres el cotxe i hem aparcat ben aviat al davant de can Cargolet, el bar que hi ha a la carretera a l’entrada de l’urbanització del Pi Gros de Begues, a prendre la cervesa. I una mica, em penso, ens hem refet.

Passaven de les tres que hem arribat a casa. Una dutxa, un bon plat d’escudella i una dormideta tot ho curen. Ara no sé si em veuria en cor de tornar a fer la mateixa caminada, però us asseguro que hi penso amb satisfacció.

( Visita escursionsapeu.com )http://excursionsapeu.com/excursions-pel-garraf/

LLIBRES

Fa dies que no comento res de llibres, i la raó és que no n’he llegit cap que m’hagi emocionat. Els tres darrers que he llegit, El mapa i el territori, de Michel Houellebecq, Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, i L’assassinat de Roger Ackroyd, d’Agatha Christie, se m’han fet més aviat pesadets, i no pas perquè no estiguin ben escrits, o perquè no siguin originals, sinó per qüestions de la meva pròpia sensibilitat. A veure si ho sabré explicar.

En L’assassinat de Roger Ackroyd, l’Agatha Christie es massa òbvia. Quí pot ser l’assassí sinó la persona més inocent a primera vista. Evidentment hauria pogut ser el mateix Hercule Poirot, o el mateix difunt que s’hagués clavat el ganivet a l’esquena ell mateix, però fora d’aquests dos ja només quedava un candidat inversemblant. Quan ja n’has llegit mitja dotzena tots els altres són una monotonia que no m’aporten cap emoció. Ei, segons el meu punt de vista.

El mapa i el territori, de Michel Houellebecq, al meu entendre és un llibre modern, amb imaginació, però potser un pèl superficial, potser massa fred, o experimental. Al protagonista li ponen totes, té massa diners, ho té tot massa fàcil. I la trama em sembla inconsistent. Té tocs d’originalitat, com per exemple fer fotos amb els mapes de guies Michelin, o fer quadres de personatges d’actualitat (he conegut pintors, bons pintors comercials, que buscant la manera de fer negoci han pintat façanes de cases d’alguns pobles amb l’objectiu que els propietaris se sentissin motivats a comprar-los), però trobo de mal gust fer-se sortir a ell mateix, l’autor Michel Houellebecq, com a personatge principal.

I amb Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, he topat amb l’entrebanc de ser un llibre de contes. A mi no m’agraden els llibres de contes. M’agraden els contes, i alguns els trobo genials, però un llibre de contes se’m fa pesat en el seu conjunt. Sé que vosaltres pensareu que tots els llibres són de contes, i que en la novel·la moderna, sobretot en els best sellers, s’expliquen històries separades i com més curtes millors, que s’entronquen en un relat conductor: ara parla el policia, ara parla l’assassí, i ara parla la nòvia del policia que també és nòvia de l’assassí, per exemple. També algú dirà que en aquest llibre hi ha un tema comú (el poble i el periodista) i que les històries fan sempre referència a d’altres personatges que han sortit anteriorment. Però és tan feble aquesta conexió que de fet són històries separades. I sense aquesta corda que m’arrossegui, em vaig aturant en les lectures i s’allarguen en dies eterns i pesats. És un bon llibre, ho reconec, però no és dels que a mi m’agraden.

En canvi avui n’he començat un altre que ja veurem, de moment, només encetar-lo ja em té enganxat. Es tracta de Nius, d’en Pep Coll. En alguns llibres, com en algunes excursions, només a l’inici ja intueixes que viuràs un trajecte especial, possiblement excepcional. Tant de bo l’intuïció es torni a confirmar.

Aleix.10 de març de 2012.

( veure: aleixcolonia.com )

EXCURSIÓ PEL PLA D’ARDENYA. 23 de febrer de 2012.

EL PLA D'ARDENYA

Estimades amigues i amics, ahir el Nani i jo vam tornar a caminar per primera vegada aquest any. Vam anar al Pla d’Ardenya amb la intenció de fer un entrenament suau, ja que després d’estar tres mesos tancat a casa, on l’únic esforç que he fet ha sigut anar a comprar el pa, em feia por forçar la maquinària i acabar adolorit durant tota la setmana.

Resumint, que vam anar al Pla d’Ardenya perquè és pla, perquè està ple d’avencs que ens distreien de tant en tant, i perquè podíem fer més o menys distància segons les forces que ens quedessin. El que sí que volíem fer de manera obligatòria era localitzar els avencs de l’Abad Escarré i el de Pompeu Fabra, que segons informacions deien que eren bonics de veure. Al final vam fer nou quilòmetres i un desnivell de cent-vuitanta mentres, vam localitzar cinc avencs que no havíem visitat mai, però els dos que havíem de trobar, aquells no hi va haver manera i els vam deixar per una propera excursió de descoberta.

Vam marxar a les nou del matí i a les deu ja haviem descobert els dos primers avencs, l’HP2 i l’HP5. Vam anar fins la Creu d’Ardenya, ens vam enfilar fins al Pla dels Ossos on vam visitar quatre avencs de dimensions considerables. Vam baixar fins l’avenc de Can Sadurní, impressionant, i vam seguir camí avall fins a can Sadurní, al pla de Begues. Vam continuar per can Jepet i ens vam enfilar altre cop fins la Creu d’Ardenya. Allà vam topar amb una colla de ciclistes que es van aturar a parlar amb nosaltres. Ens van dir que feia molta calor, cosa que nosaltres ja sabíem, que estàvem a vint graus segons el termòmetre que portaven al manillar de la bicicleta, i ens van comentar que anéssim en compte a l’avenc de Pompeu Fabra perquè pràcticament no es veia fins que no hi estaves al damunt. I van marxar esperitats camí avall. Nosaltres vam seguir pel camí que ens duia a la pedrera, poc a poc, passa a passa, paraula a paraula. Vam aplegar quatre pinyes per cremar, també algun grapat de farigoles i ben aviat vam estar al punt on ens havíem d’endinsar al bosc per localitzar els dos darrers avencs.

Era un bosc embardissat, poc propens a patrullar-hi carregats amb bastons de caminar i amb bosses plenes de pinyes i farigola, però nosaltres avançàvem decidits en la direcció que ens marcava el GPS. Setanta metres, trenta, dotze, quatre.... i res, allà no hi havia res. Vam voltar i el GPS ens deia que ens estàvem allunyant. Ho vam tornar a intentar per un altre costat amb idèntic resultat, quaranta metres, vint, deu, cinc... i res. Caram caram. Vam seguir un caminet amb la il·lusió que ens portaria a la boca de l’avenc, i efectivament hi havia un avenc, però no era el nostre. Ens vam topar amb l’avenc dels Pirates, amb el del Karst i també amb el de les Tres Tites, tots ells a l’entorn d’on hi havia els que volíem localitzar, però res, no hi va haver manera. Cansats de bregar entre les mates de bruc i de llentiscle vam decidir abandonar. I tot retirant-nos per un estret corriol, com plantant-nos cara va sortir una cabreta que deia “bèèè”. Li vam fer fotos, la vam tocar i la vam deixar al mig del bosc.

Això de les cabres al bosc no està del tot clar. Pot ser que s’hagin extraviat d’algun ramat proper, o pot ser que formin part d’algun projecte mediambiental d’ecologistes de disseny. Es veu que a algú se li va ocórrer que aquests animalons (i també d’altres com ara cavalls, camells, nyus, yaks, bous, ovelles, llamas, búfals, zebres, antílops, etz) podien contribuir a tenir els boscos endreçats ja que, al menjar herba impedien que el sotabosc es descontrolés, i en alguns llocs van decidir posar-ho a la pràctica amb resultats més o menys ridículs quan no catastròfics. En algunes ocasions immigrants afamats es van menjar les ovelles, en d’altres resultava més car tenir cura d’aquests animals que el que costava una brigada de boscaters que netegessin el bosc, i també s’han trobat amb herbívors selectius que només menjaven una mena d’herbes, com ara farigoles, espígols, o l’ordi dels camps propers, i deixaven intactes els esbarzers, les gatoses i els aranyons. En fi, un fracàs.

Bé, doncs més o menys ja està. Vam fer la cervesa a un bar de Vallirana proper a l’escola, on en una gran taula hi dinaven les mestres, mentre que els alumnes estaven dinant a dins l’escola menjar de càtering, que diuen que és molt bo. Vam tornar a casa a quarts de tres, cosa que vol dir que havíem estat unes quatre hores per a fer els nou quilòmetres. No està mal per començar.

Res més. Una abraçada i fins aviat.

Aleix, 24-2-2012

( Visita: excursionsapeu.com )

GARZON

EL PLA D'ARDENYA

Estimades amigues i amics, ahir el Nani i jo vam tornar a caminar per primera vegada aquest any. Vam anar al Pla d’Ardenya amb la intenció de fer un entrenament suau, ja que després d’estar tres mesos tancat a casa, on l’únic esforç que he fet ha sigut anar a comprar el pa, em feia por forçar la maquinària i acabar adolorit durant tota la setmana.

Resumint, que vam anar al Pla d’Ardenya perquè és pla, perquè està ple d’avencs que ens distreien de tant en tant, i perquè podíem fer més o menys distància segons les forces que ens quedessin. El que sí que volíem fer de manera obligatòria era localitzar els avencs de l’Abad Escarré i el de Pompeu Fabra, que segons informacions deien que eren bonics de veure. Al final vam fer nou quilòmetres i un desnivell de cent-vuitanta mentres, vam localitzar cinc avencs que no havíem visitat mai, però els dos que havíem de trobar, aquells no hi va haver manera i els vam deixar per una propera excursió de descoberta.

Vam marxar a les nou del matí i a les deu ja haviem descobert els dos primers avencs, l’HP2 i l’HP5. Vam anar fins la Creu d’Ardenya, ens vam enfilar fins al Pla dels Ossos on vam visitar quatre avencs de dimensions considerables. Vam baixar fins l’avenc de Can Sadurní, impressionant, i vam seguir camí avall fins a can Sadurní, al pla de Begues. Vam continuar per can Jepet i ens vam enfilar altre cop fins la Creu d’Ardenya. Allà vam topar amb una colla de ciclistes que es van aturar a parlar amb nosaltres. Ens van dir que feia molta calor, cosa que nosaltres ja sabíem, que estàvem a vint graus segons el termòmetre que portaven al manillar de la bicicleta, i ens van comentar que anéssim en compte a l’avenc de Pompeu Fabra perquè pràcticament no es veia fins que no hi estaves al damunt. I van marxar esperitats camí avall. Nosaltres vam seguir pel camí que ens duia a la pedrera, poc a poc, passa a passa, paraula a paraula. Vam aplegar quatre pinyes per cremar, també algun grapat de farigoles i ben aviat vam estar al punt on ens havíem d’endinsar al bosc per localitzar els dos darrers avencs.

Era un bosc embardissat, poc propens a patrullar-hi carregats amb bastons de caminar i amb bosses plenes de pinyes i farigola, però nosaltres avançàvem decidits en la direcció que ens marcava el GPS. Setanta metres, trenta, dotze, quatre.... i res, allà no hi havia res. Vam voltar i el GPS ens deia que ens estàvem allunyant. Ho vam tornar a intentar per un altre costat amb idèntic resultat, quaranta metres, vint, deu, cinc... i res. Caram caram. Vam seguir un caminet amb la il·lusió que ens portaria a la boca de l’avenc, i efectivament hi havia un avenc, però no era el nostre. Ens vam topar amb l’avenc dels Pirates, amb el del Karst i també amb el de les Tres Tites, tots ells a l’entorn d’on hi havia els que volíem localitzar, però res, no hi va haver manera. Cansats de bregar entre les mates de bruc i de llentiscle vam decidir abandonar. I tot retirant-nos per un estret corriol, com plantant-nos cara va sortir una cabreta que deia “bèèè”. Li vam fer fotos, la vam tocar i la vam deixar al mig del bosc.

Això de les cabres al bosc no està del tot clar. Pot ser que s’hagin extraviat d’algun ramat proper, o pot ser que formin part d’algun projecte mediambiental d’ecologistes de disseny. Es veu que a algú se li va ocórrer que aquests animalons (i també d’altres com ara cavalls, camells, nyus, yaks, bous, ovelles, llamas, búfals, zebres, antílops, etz) podien contribuir a tenir els boscos endreçats ja que, al menjar herba impedien que el sotabosc es descontrolés, i en alguns llocs van decidir posar-ho a la pràctica amb resultats més o menys ridículs quan no catastròfics. En algunes ocasions immigrants afamats es van menjar les ovelles, en d’altres resultava més car tenir cura d’aquests animals que el que costava una brigada de boscaters que netegessin el bosc, i també s’han trobat amb herbívors selectius que només menjaven una mena d’herbes, com ara farigoles, espígols, o l’ordi dels camps propers, i deixaven intactes els esbarzers, les gatoses i els aranyons. En fi, un fracàs.

Bé, doncs més o menys ja està. Vam fer la cervesa a un bar de Vallirana proper a l’escola, on en una gran taula hi dinaven les mestres, mentre que els alumnes estaven dinant a dins l’escola menjar de càtering, que diuen que és molt bo. Vam tornar a casa a quarts de tres, cosa que vol dir que havíem estat unes quatre hores per a fer els nou quilòmetres. No està mal per començar.

Res més. Una abraçada i fins aviat.

Aleix, 24-2-2012

( Visita: excursionsapeu.com )

L’HIVERN RUS, de Daphne Kalotay

Recentment he llegit uns quants llibres, “Cavall de guerra” de Michael Morpurgo, “Vosaltres Mateixos” de Pascale Maret, i “L’hivern rus” de Daphne Kalotay. El primer relata la vida d’un cavall durant la Primera Guerra Mundial, i el més destacat és que n’han fet una versió cinematogràfica; us el recomano, i si teniu la llàgrima fàcil segurament disfrutareu. El segon és com una caricatura de la filmació d’un concurs televisiu a una illa deserta, amb un desenllaç novelesc que més aviat ho espatlla. En els llibres, el més important no és l’argument, i molt sobint un excés d’argument va en detriment de la qualitat. I per fi arribem a L’hivern rus que pertany a una altra categoria; podríem dir que els dos primers son de tercera regional i aquest està jugant a la primera divisió, tot i que no és un dels capdevanters.

L’hivern rus té tots els ingredients per a ser un clàssic: té gruix, és polifònic, és docte, té estil, té bellesa, és creïble... en fi, que ho té tot excepte un no-sé-què que et fa exclamar “quina llàstima, per un centímetre no ha batut un rècord”. Tres coses hi he trobat que m’han deixat mal de boca. La primera és una traducció poc acurada, com si li faltés riquesa en el llenguatge, com una mena de desídia en la construcció de frases. La segona un excès de tòpics al comparar la societat comunista. Totes les situacions que s’hi narren són opressives, injustes i sembla com si la societat russa hagués empitxorat amb el nou règim. I la tercera és el desenllaç, el final que l’he trobat precipitat, com si s’hagués cansat d’escriure o algú li hagués dit que ja n’hi ha prou; m’ha recordat aquells contes que de sobte diuen “I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos”. Però ara no us pensessiu que no m’ha agradat, ans al contrari, m’ha encisat i us el recomano sincerament.

L’hivern rus, amb el detonant de la subhasta d’una col·lecció de joies, tracta de la vida, amb l’amor i les il·lusions, les decepcions i amb els dubtes, d’una ballarina russa en l’etapa soviètica en que manava l’Stalin, ens relata les dificultats i les gratificacions d’aquella professió, a la vegada que l’envolta d’un conjunt d’altres vivències: un professor d’universitat, un músic desident, jueu per a més inri, una amiga seva molt bonica, una dictadura opressiva, una nomenclatura totpoderosa, un poeta rus, un poeta hongarès... I tot embolicat en un paper de cel·lofana que li dóna una imatge pulcra de la que se’n desprèn l’aroma d’epopeia. Certament no és el Doctor Zhivago, però a estones m’ho recorda. Penso que  l’autora també hi devia pensar quan l’escrivia.

LA VIUDA PRENYADA

Fa molts dies que no escric i et preguntaràs com és que avui ho faig. Perquè he llegit un llibre excepcional, La Viuda Prenyada, de Martin Amis. Jo llegeixo constantment, potser quatre o cinc llibres cada mes, però no és habitual que em trobi amb una joia com aquesta. Recordo Fa Mil Anys que Sóc Aquí, de Mariolina Venezia, amb un regust de pedra seca i farigola, recordo Solitud, de Victor Català, que llegia a poc a poc, amb veneració, Ventada de Morts, de Josep Albanell i... De tant en tant, inesperadament, com aquell que a la platja busca closques de petxina i es troba l’anell d’or del déu Neptú, una meravella se’m regala al meus ulls i al meu esperit àvid de bellesa. Si el llegeixes potser em diràs “No sé què hi veus” Perquè a vegades la bellesa no està només al final de la mirada sinó, també, al seu inici, en la necessitat que tens d’admirar una flor. Així doncs, quan es dóna la feliç coincidència de necessitar i de trobar esclata l’espurna dins del cor. I et sents feliç.

De què va? Del pas del temps. De l’eterna joventut. De sexe, d’obsessions i de traumes i de parelles i de divorcis, i que la vida canvia i és sempre igual. I també, de l’amor fraternal per la germana petita. I que, vulgues que no, et fas gran. I que els anys setanta també s’acaben. I vénen els noranta, i els dos mil, i els dos mil tres.

Si no estàs avessat a llegir, fes-me cas i llegeix tant sols les quatre primeres pàgines, o sigui el capítol titulat 2006-Preliminars, i les quatre últimes. I si et sents irremeiablement atrapat, segueix llegint. Altrament no tindria sentit, doncs entremig hi ha quatre-centes pàgines de la història d’una colla d’amics de vacances a Itàlia.

Com una petita mostra deixeu-me copiar uns petits paràgrafs:

“Quan et fas gran... Quan et fas gran, et trobes presentant-te a un càsting per la paper de la teva vida; llavors, després d’assajos interminables, finalment ets el protagonista d’una pel·lícula de terror –una pel·lícula de terror sense talent, irresponsable i, sobretot, de baix pressupost, on (com passa a les pel·lícules de terror) es guarden el pitjor per al final.”

“A mesura que s’acosta el teu cinquantè aniversari, tens la sensació que la vida se’t fon, i que continuarà fonent-se fins que es convertirà en no-res. I de vegades et dius: ha anat molt ràpid. Ha anat molt ràpid. En certs estats d’ànims ho diries amb bastant més d’èmfasi. Com és ara: EI!! Ha anat PUNYETERAMENT RÀPID!!!... Llavors arriben els cinquanta i passen, i els cinquanta-un, i els cinquanta-dos. I la vida es torna a engreixar. Perquè ara hi ha una immensa presència inesperada en el teu ésser, com un continent per descobrir. És el passat.”

Al final, quan justifica l’amor etern, inqüestionable vers la seva germana petita Violet, ho fa de manera sublim, aclaparadora “.... ell sempre era allà, amb el nas de bec, la carona petita i fascinada, mirant per sobre de la vora del bressol.....”

I a l’acabar el llibre, no sé a tu, però jo em sento ple de l’èpica de tanta gent, erois anònims que han viscut la seva vida amb la mateixa, poca o molta, intensitat que la resta de la humanitat.

Una advertència, no us deixeu impressionar pel vocabulari. Que si es parla de pits i culs, de follades i mamades, és perquè la història passa als anys setanta “En plena revolució sexual” on “es passen les hores explorant els límits de les coses i de les relacions entre els dos sexes”.

Vet aquí si n’és de poderós un llibre ben escrit que m’ha esbaldit la mandra. Potser demà, o la setmana que ve, escriuré una mica més.