BENET

Ha mort Josep Benet, i tot el ramat de constitucionalistes s’ha afanyat a sortir a la foto. On eren quan va morir Xirinacs? I els de la televisió de Catalunya, que primer no sabien si donar la notícia de la mort de Xirinacs o com havien de donar-la? Avui ha mort Josep Benet que, tot i ser dels nostres no era de la categoria de Jaume Martínez, ni de Xirinacs, ni tant sols de l’altre Benet.

Quan jo era jove, a les acaballes dels anys seixanta, dins dels cercles nacionalistes hi havia dos Benets, el que ara ha mort i en Josep Maria Benet, el de les Milícies Pirinenques. Aquest era dels que en dèiem “de pedra picada”, dels bons, dels que hi podies parlar en confiança, dels que hi podies acudir a solicitar ajuda.

Josep Maria Benet, el de les Milícies Pirinenques, havia sigut tinent durant la República. Al començament de la guerra va ser encarregat per la Generalitat de formar el que hauria d’haver sigut l’Exèrcit Popular de Catalunya i a tal efecte va formar les Milícies Pirinenques integrades per nacionalistes provinents majoritàriament d’Estat Català, de Nosaltres Sols, del CADCI i d’agrupacions excursionistes. Tots sabem que el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres i en conseqüència van ser perjudicats, hostilitzats i finalment destruïts desde tots els sectors republicans, principalment per la CNT, també pel POUM i ves si no pels comunistes del PSUC. Van ser integrats dins l’exèrcit republicà del front d’Aragó, a la 130ª Brigada Mixta i se’n va exterminar l’esperit i també molts dels seus components, enviant-los sempre a primera línea del front, a accions suïcides i fins i tot éssent disparats per l’esquena.

Jo vaig tenir el privilegi de coneixe’l, a Josep Maria Benet, el de les Milícies Pirinenques, al seu despatx a la Rambla de Catalunya, pujant de la Plaça de Catalunya a mà esquerra. A ell i al seu gran amic, en Rodès, també capità de les Milícies. I sempre els he admirat com a uns personatges de gran volada, homes valents, homes bons. Aquell tipus de persones que espero trobar-me al Cel el dia en què em mori.

En canvi, en Josep Benet, el senador més votat de l’Estat Espanyol, només el vaig conéixer per referències. Sí que en sabia la vida i miracles en aquells anys en què els que estàvem a l’altre costat de la filferrada ens coneixíem tots, però era d’un altre estil. Més inteligent, en dirien els constitucionalistes, amb més instint de supervivència. Per exemple, quan va passar lo de la Caputxinada, ell hi era, però en el moment de les detencions es va escapar. Des d’alguns sectors això va ser mostra de llestesa, des d’uns altres va ser considerat una covardia. Quan les primeres eleccions va tenir la vista de presentar-se en la gran coalició al Senat espanyol i com que tots teníem la consigna de votar-hi, va ser el senador més votat. Després es va deixar enredar per encapçalar la llista del PSUC i aquí es va estrellar. Va apostar per la política possibilista, la que en aquells temps en deien política real, i en va treure consideració, influències i estabilitat. Jo vaig conéixer altra gent que van apostar per la fidelitat a les seves idees i en van rebre l’oblit, la persecució i l’hostilitat de l’Estat espanyol i de tots els seus mitjans de comunicació.

De totes maneres he de reconéixer que en algunes coses vam coincidir: en la poca categoria nacional del president Terradellas, en la condemna absoluta i sense treva del règim del general colpista, en la necessitat de donar a conéixer la més brutal repressió que ha conegut cap país després d’una guerra.

No es pot parlar malament dels morts, diuen, però a vegades no tinc cap altra manera de parlar malament de tot el seu entorn, dels periodistes sense escrúpols, dels polítics interessats, de tot aquest projecte de país tant allunyat del meu somni. I encara que hagi donat la impressió que menystenia la figura de’n Josep Benet, el senador més votat, a l’enfrontar-lo a l’altre Benet, el de les milícies, quedi clar que mereix tot el meu respecte i consideració ell, i tota la gent que s’ha mantingut fidel al servei del seu poble.

Que descansi en pau.

YIN YANG

Jo sóc d’un club de lectura del poble i un cop cada mes ens trobem per a parlar d’un mateix llibre que hem llegit tots plegats. Parlar en rotllana és sempre bonic si no s’hi posen els assembleïstes professionals àvids d’imposar llurs idees. Sincerament us ho recomano als qui no anem massa mancats de temps, a tots els que fent tantes coses al dia no s’obliden de viure, als qui els agrada llegir i els hi falta l’empenta, l’excusa, l’argument per obrir el llibre. Un llibre al mes pot semblar molt però no és gaire si es compten les pàgines d’un llibre entre tots els dies d’un mes.

Al darrer dia, amb els comentaris esgotats, vaig treure el tema de si era millor utilitzar l’estil críptic, complicat, intelectual, d’alçada, o era preferible baixar el nivell de paraules i frases per a fer-les entenedores a tothom. La bona literatura ha de ser un diàleg de savis o s’ha d’adreçar a tothom. La resposta va ser òbvia: sempre s’havia de tirar enlaire, guanyar en la utilització de més paraules, més expressions, encara que això comportés el risc de fer-la poc entenedora pel gran públic. Jo, en canvi, vaig defensar el parlar planer. Deia que era preferible renunciar a part de l’idioma, empobrir-lo dins d’uns paràmetres acceptables, si amb això aconseguíem fer-nos entendre. Vaig perdre el match perquè ja anava disposat a perdre’l, però segueixo ancorat en el dubte.

Aquest mateix discurs es pot empeltar a qualsevol parcela de la vida i de l’art. La pintura ha de ser realista o abstracta?, impressionista o pompier?. La música clàssica o rockera, harmònica o asonant? I l’escultura? i l’arquitectura? i la televisió? i la dança? Em sento tant poc preparat, tant poc educat, tant poc capacitat que sobint em fa vergonya mantenir les meves opinions. Altra cosa és expressar-les, que, amb el degut respecte a la controvèrsia, per bé o per mal, són les meves opinions i és fins on se m’ha permès d’arrivar amb els mitjans amb què he comptat.

Sincerament penso que en la dificultat hi ha el goig. que la literatura hauria d’incorporar totes les paraules de l’idioma, enriquir les frases amb paraules antigues i noves encara que això dificultés la lectura. Penso que la millor pintura és a l’avantguarda, que la música anterior a Stravinski hauria de ser obsoleta i els sons assonants ens haurien d’embaladir, i que el camí de la dificultat és el que porta al Cel. Però ara com ara camino pels camins més plans, procuro no prendre els que baixen i si, hi ha una lleu pujadeta l’enceto fins que em comença a faltar l’aire. Sempre tinc la mirada cap els cims més enlairats, però sé que mai pujaré més amunt del turó. I també penso que només tenim una vida amb una capacitat màxima per gaudir i per interpretar, i que si m’agrada la sardana per què he d’escoltat simfonies? i si m’agraden l’Urgell i en Mir per què m’he d’empassar en Tàpies o el Picasso, si m’agrada Rossini per què vull escoltar Maler? Si m’agrada llegir Sagarra, Pere Quart o Joan Maragall, per què i per què i per què? És el pecat original que ens aclapara, és el vol i dol omnipresent, és l’avançar i el mirar enrera. És tot el meu cos que dubte enfront d’un món ensizador.

PATRIMONI DE LA HUMANITAT

Aquest matí d’hivern, ennuvolat i fresc, estava als trapecis del Camet gronxant la Greta, la meva néta de nou mesos. No hi havia ningú més. De sobte, davant del bar s’hi ha apilotonat un grup de nois d’una escola que visitaven el modernisme aplicat a la història d’un poble treballador. El guia turístic els explicava la meravella dels edificis, la història i les anècdotes de les pedres. Mentre jo pensava que els edificis eren importants, però més importants eren les persones que els van fer, la gent que hi va viure, la gent que hi va passejar, s’hi va arrecerar, hi va parlar i algun dia va gronxar els seus néts, com ara feia jo. No hi havia ningú més entre ells i la masia sinó la Greta i jo. I pensava que algun dia, els guies turístics explicarien als alumnes de les escoles “Veieu aquell d’allà?. És l’Aleix, el fill del Font. El seu pare va ser guerriller.” I “Aquell altre és el nét del Pepet Rei. Bona gent!”. “Ep!, avui esteu de sort! Veieu aquella d’allà? és la Rosa, néta de la Mundeta, la darrera masovera de Can Julià” I nosaltres, habitants de la Colònia seríem patrimoni nacional o, si més no, patrimoni local de la humanitat. I si estàvem d’humor podríem fer tertúlia imitant als pares i als avis i parlaríem del darrer formatger que es va plantar al Pla, o de quí deien que havia trencat la pota del gat. Explicaríem dites antigues "En Llopis i en Llepes varen fer un bagul, en Llopis la tapa i en Llepes el cul", i quan s’apropés algún professor d’una escola senyorial li allargaríem el dit perquè ens l’estirés. I si se’ns escapava un pet li podríem dir com abans: “Agafa’l”. La rialla unànime dels de casa i dels de fora ens transportaria en el temps. I la cara de ruc del perplex professor, també.