Jo sóc d’un club de lectura del poble i un cop cada mes ens trobem per a parlar d’un mateix llibre que hem llegit tots plegats. Parlar en rotllana és sempre bonic si no s’hi posen els assembleïstes professionals àvids d’imposar llurs idees. Sincerament us ho recomano als qui no anem massa mancats de temps, a tots els que fent tantes coses al dia no s’obliden de viure, als qui els agrada llegir i els hi falta l’empenta, l’excusa, l’argument per obrir el llibre. Un llibre al mes pot semblar molt però no és gaire si es compten les pàgines d’un llibre entre tots els dies d’un mes.
Al darrer dia, amb els comentaris esgotats, vaig treure el tema de si era millor utilitzar l’estil críptic, complicat, intelectual, d’alçada, o era preferible baixar el nivell de paraules i frases per a fer-les entenedores a tothom. La bona literatura ha de ser un diàleg de savis o s’ha d’adreçar a tothom. La resposta va ser òbvia: sempre s’havia de tirar enlaire, guanyar en la utilització de més paraules, més expressions, encara que això comportés el risc de fer-la poc entenedora pel gran públic. Jo, en canvi, vaig defensar el parlar planer. Deia que era preferible renunciar a part de l’idioma, empobrir-lo dins d’uns paràmetres acceptables, si amb això aconseguíem fer-nos entendre. Vaig perdre el match perquè ja anava disposat a perdre’l, però segueixo ancorat en el dubte.
Aquest mateix discurs es pot empeltar a qualsevol parcela de la vida i de l’art. La pintura ha de ser realista o abstracta?, impressionista o pompier?. La música clàssica o rockera, harmònica o asonant? I l’escultura? i l’arquitectura? i la televisió? i la dança? Em sento tant poc preparat, tant poc educat, tant poc capacitat que sobint em fa vergonya mantenir les meves opinions. Altra cosa és expressar-les, que, amb el degut respecte a la controvèrsia, per bé o per mal, són les meves opinions i és fins on se m’ha permès d’arrivar amb els mitjans amb què he comptat.
Sincerament penso que en la dificultat hi ha el goig. que la literatura hauria d’incorporar totes les paraules de l’idioma, enriquir les frases amb paraules antigues i noves encara que això dificultés la lectura. Penso que la millor pintura és a l’avantguarda, que la música anterior a Stravinski hauria de ser obsoleta i els sons assonants ens haurien d’embaladir, i que el camí de la dificultat és el que porta al Cel. Però ara com ara camino pels camins més plans, procuro no prendre els que baixen i si, hi ha una lleu pujadeta l’enceto fins que em comença a faltar l’aire. Sempre tinc la mirada cap els cims més enlairats, però sé que mai pujaré més amunt del turó. I també penso que només tenim una vida amb una capacitat màxima per gaudir i per interpretar, i que si m’agrada la sardana per què he d’escoltat simfonies? i si m’agraden l’Urgell i en Mir per què m’he d’empassar en Tàpies o el Picasso, si m’agrada Rossini per què vull escoltar Maler? Si m’agrada llegir Sagarra, Pere Quart o Joan Maragall, per què i per què i per què? És el pecat original que ens aclapara, és el vol i dol omnipresent, és l’avançar i el mirar enrera. És tot el meu cos que dubte enfront d’un món ensizador.
Al darrer dia, amb els comentaris esgotats, vaig treure el tema de si era millor utilitzar l’estil críptic, complicat, intelectual, d’alçada, o era preferible baixar el nivell de paraules i frases per a fer-les entenedores a tothom. La bona literatura ha de ser un diàleg de savis o s’ha d’adreçar a tothom. La resposta va ser òbvia: sempre s’havia de tirar enlaire, guanyar en la utilització de més paraules, més expressions, encara que això comportés el risc de fer-la poc entenedora pel gran públic. Jo, en canvi, vaig defensar el parlar planer. Deia que era preferible renunciar a part de l’idioma, empobrir-lo dins d’uns paràmetres acceptables, si amb això aconseguíem fer-nos entendre. Vaig perdre el match perquè ja anava disposat a perdre’l, però segueixo ancorat en el dubte.
Aquest mateix discurs es pot empeltar a qualsevol parcela de la vida i de l’art. La pintura ha de ser realista o abstracta?, impressionista o pompier?. La música clàssica o rockera, harmònica o asonant? I l’escultura? i l’arquitectura? i la televisió? i la dança? Em sento tant poc preparat, tant poc educat, tant poc capacitat que sobint em fa vergonya mantenir les meves opinions. Altra cosa és expressar-les, que, amb el degut respecte a la controvèrsia, per bé o per mal, són les meves opinions i és fins on se m’ha permès d’arrivar amb els mitjans amb què he comptat.
Sincerament penso que en la dificultat hi ha el goig. que la literatura hauria d’incorporar totes les paraules de l’idioma, enriquir les frases amb paraules antigues i noves encara que això dificultés la lectura. Penso que la millor pintura és a l’avantguarda, que la música anterior a Stravinski hauria de ser obsoleta i els sons assonants ens haurien d’embaladir, i que el camí de la dificultat és el que porta al Cel. Però ara com ara camino pels camins més plans, procuro no prendre els que baixen i si, hi ha una lleu pujadeta l’enceto fins que em comença a faltar l’aire. Sempre tinc la mirada cap els cims més enlairats, però sé que mai pujaré més amunt del turó. I també penso que només tenim una vida amb una capacitat màxima per gaudir i per interpretar, i que si m’agrada la sardana per què he d’escoltat simfonies? i si m’agraden l’Urgell i en Mir per què m’he d’empassar en Tàpies o el Picasso, si m’agrada Rossini per què vull escoltar Maler? Si m’agrada llegir Sagarra, Pere Quart o Joan Maragall, per què i per què i per què? És el pecat original que ens aclapara, és el vol i dol omnipresent, és l’avançar i el mirar enrera. És tot el meu cos que dubte enfront d’un món ensizador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada