Fa dies que no comento res de llibres, i la raó és que no n’he llegit cap que m’hagi emocionat. Els tres darrers que he llegit, El mapa i el territori, de Michel Houellebecq, Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, i L’assassinat de Roger Ackroyd, d’Agatha Christie, se m’han fet més aviat pesadets, i no pas perquè no estiguin ben escrits, o perquè no siguin originals, sinó per qüestions de la meva pròpia sensibilitat. A veure si ho sabré explicar.
En L’assassinat de Roger Ackroyd, l’Agatha Christie es massa òbvia. Quí pot ser l’assassí sinó la persona més inocent a primera vista. Evidentment hauria pogut ser el mateix Hercule Poirot, o el mateix difunt que s’hagués clavat el ganivet a l’esquena ell mateix, però fora d’aquests dos ja només quedava un candidat inversemblant. Quan ja n’has llegit mitja dotzena tots els altres són una monotonia que no m’aporten cap emoció. Ei, segons el meu punt de vista.
El mapa i el territori, de Michel Houellebecq, al meu entendre és un llibre modern, amb imaginació, però potser un pèl superficial, potser massa fred, o experimental. Al protagonista li ponen totes, té massa diners, ho té tot massa fàcil. I la trama em sembla inconsistent. Té tocs d’originalitat, com per exemple fer fotos amb els mapes de guies Michelin, o fer quadres de personatges d’actualitat (he conegut pintors, bons pintors comercials, que buscant la manera de fer negoci han pintat façanes de cases d’alguns pobles amb l’objectiu que els propietaris se sentissin motivats a comprar-los), però trobo de mal gust fer-se sortir a ell mateix, l’autor Michel Houellebecq, com a personatge principal.
I amb Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, he topat amb l’entrebanc de ser un llibre de contes. A mi no m’agraden els llibres de contes. M’agraden els contes, i alguns els trobo genials, però un llibre de contes se’m fa pesat en el seu conjunt. Sé que vosaltres pensareu que tots els llibres són de contes, i que en la novel·la moderna, sobretot en els best sellers, s’expliquen històries separades i com més curtes millors, que s’entronquen en un relat conductor: ara parla el policia, ara parla l’assassí, i ara parla la nòvia del policia que també és nòvia de l’assassí, per exemple. També algú dirà que en aquest llibre hi ha un tema comú (el poble i el periodista) i que les històries fan sempre referència a d’altres personatges que han sortit anteriorment. Però és tan feble aquesta conexió que de fet són històries separades. I sense aquesta corda que m’arrossegui, em vaig aturant en les lectures i s’allarguen en dies eterns i pesats. És un bon llibre, ho reconec, però no és dels que a mi m’agraden.
En canvi avui n’he començat un altre que ja veurem, de moment, només encetar-lo ja em té enganxat. Es tracta de Nius, d’en Pep Coll. En alguns llibres, com en algunes excursions, només a l’inici ja intueixes que viuràs un trajecte especial, possiblement excepcional. Tant de bo l’intuïció es torni a confirmar.
Aleix.10 de març de 2012.
( veure: aleixcolonia.com )
