Una cançó

Hi ha cançons boniques. Hi ha cançons molt boniques. I hi ha cançons que ho són tot, són el cel i la terra, i l’univers i l’àtom, i una explossió nuclear dins del teu cor. I un somriure mentre no et pots aguantar una llàgrima traïdora. He estat escoltant el Johnny Cash i la June Carter. I si cada primavera té la seva flor, cada instant i segons quins instants tenen la seva cançó. En poques ocasions lamento no saber l’anglès. La revolta congènita per tantes guerres perdudes m’enfronta a aquest corrent abusiu de l’idioma únic. Però avui quan escoltava la cançó, i el dia era gris, i ahir vaig jugar pels carrers i els garrofers i demà seré valent i pensava en l’amor i en un pi que s’està a la Creu del Querol i en l’absoluta singularitat que som cadascú quan escoltem una cançó, voldria saber què m’estan dient. Encara que després penso que potser no cal, potser en el fons de la cançó hi ha un missatge que s’arrapa a la pell i ens parla en l’idioma dels somnis, la cançó ens diu a cadascú allò que ens és necessari sentir, allò que caldria que es digués. I si fos així no em cal saber anglès perquè, amic Johnny, amiga June, ja us he entès.
10 d’octubre de 2007.