12 de maig 2012

CÈLIA SÀNCHEZ-MÚSTICH

Avui tornaré a parlar de llibres i concretament de poesia. Jo no en sé gaire de poesia i sobint faig com quan miro un quadre: m’agrada o no m’agrada. I ja en tinc prou. Abans, però, valorava sobretot si les síl·labes eren les mateixes a cada vers, o si acabaven igual ( Ni / bri / bo / mi / cro / bi ), i poetes com Joan Maragall o, sobretot, Josep Maria de Sagarra, eren els meus creadors d’emocions. Recentment, però, se m’ha colat al cor el cuquet del neguit pel que jo en dic la poesia moderna, que mai, o molt poques vegades es preocupa per això que en diuen mètrica o rima, i més aviat elabora paraules i expressions que defineixin sentiments. Potser va ser Màrius Torres, que tot i no ser cronològicament actual escribia, al meu parer, en un llenguatge vanguardista, el que em va assenyalar aquest nou camí. Ivette Nadal em va sacsejar els meus arxius quadriculats, i per fi, Cèlia Sànchez Mústich ha germinat dintre meu una obsessió per descubrir aquest país ple de tresors fins ara ignorats. Deixeu-me copiar un escrit d’aquesta poeta perquè veieu de què estic parlant:

Reserva natural

Alguna nit –que l’endemà fos festa-
podríem asseure’ns, tu i jo, a taula,
i deixar-hi el feix de noses
que ocultem. Embrancar-nos
en una orgia de recances, malentesos,
bons propòsits. Exhumar velles preguntes
abans no germinin per sorpresa,
confessar-nos tot allò que de l’altre
ens desagrada o el que sempre
n’esperàvem i mai no hem gosat dir.
Com si fos un coit reprès fins a altes hores,
culminat amb l’inventari d’encerts i de trioms
entre els quals figuraria aquest esclat
de confidències.
No ho féssim pas: ¿com retrobaríem la màgia
que en algun punt de la nit hauria corregut,
aterrida, a ocultar-se en un lloc inaccessible
de la casa, tement que la miréssim de fit a fit?

La poesia avui en dia, i potser sempre ha sigut així, és la manera d’arribar, mitjançant l’escriptura, a la particular manera que tenim cadascú d’accedir a la bellesa, a l’emoció. Però això és una contradicció. Perquè, com es pot adreçar a una persona sola i, a la vegada, pretendre emocionar la humanitat? Naturalment no s’edita un llibre per a una sola persona, per això s’envia una carta. Si es fa un llibre de poemes és perquè es sospita que la seva manera d’interpretar els sentiments és també la manera universal de descubrir-los.
Diu Cèlia en el seu poema "A un extrem de la taula":

A un extrem de la taula de centre
a la sala del fons d’una casa
a l’interior d’una ciutat perifèrica
d’un país al cor d’un continent marginal,
hi ha un got si cau no cau....

I no sé a tu, però a mi se m’il·lumina tot de sobte la visió d’allò que sembla important i el que realment ho és.
D’on surten els poetes? Són àngels, disfressats de persones conegudes, que conserven l’idioma que es parla allà al Cel? O tant sols persones admirables que han descobert la manera de parlar que necessito escoltar en certs moments?

09 de maig 2012

L’AVENC DE LA FERLA


EXCURSIÓ A L’AVENC DE LA FERLA
8 de maig de 2012.

Distància 11,800 km
Desnivell 270 metres
Temps 5h 31 minuts (incloses les parades, naturalment)

Si no fos que no en tinc ganes us diria que ara ja em puc morir, que per fi hem anat a l’avenc de la Ferla i que hem complert tota la llista dels llocs mítics de la infantesa. Però que consti, no tinc cap ganes de morir.
Quan nosaltres érem joves i caminàvem pels camins de pedres del Garraf, corria la llegenda que l’Avenc de la Ferla era el de més fondària de Catalunya, i també de la península i uns dels de més fondària del món. I no era era cert, però a la nostra imaginació el vèiem com el paradigma dels avencs, com el prodigi del món subterrani i quasi podríem dir com la porta de l’Infern. I així van anar passant els anys i com aquell qui no ho vol ens hem fet vells sense haver anat mai a aquesta porta de cal Pere Botero. Feia temps que amb el Nani en parlàvem que un dia, si mai jo em posava bo, aniríem a veure aquesta meravella de la naturalesa i quan ahir el Nani m’ho va proposar em vaig emocionar. Per fi!


Hem marxat de Sant Boi a les vuit del matí. Hem deixat el cotxe a mig camí entre Begues i Olesa, al quilòmetre setze, al davant de la pedrera. Hem caminat per dins d’un bosc de pins que suggeria rovellons i ens hem topat amb un pou de gel d’aquells que fa cent anys utilitzaven per amagatzemar la neu per fer gelats al mes d’agost; es el Pou de Gel del Mas dels Casals. La construcció imposa, espaiosa i fonda, coberta i enrajolada. Del mas en canvi no en quedava quasi res, tant sols quatre parets, sense sostre ni envans.
En quasi dos quilòmetres hem pujat cent trenta metres i hem començat la baixada al fons del torrent on hi ha l’avenc. El corriol que hi porta està senyalitzat amb unes piletes de pedres, a l’estil dels xortens tibetans, però en petit. Hem relliscat un parell de vegades, i tot i que sempre que veus algú que cau de cul fa riure, no hem rigut, ens hem limitat a dir “compte!” i anar tirant.
La boca de l’avenc és ample i perillosa; cent seixanta metres de caiguda vertical sempre imposen; però després d’haver vist l’avenc de l’Esquerrà i el de can Sadurní, aquest no s’hi pot comparar. Tot i així, i pensant en les caigudes recents, anàvem amb molta precaució a l’apropar-nos a la vora. Ja ho sabíem, sobretot perquè l’edat et pren la màgia: no ens ha sortit cap dimoniet ni tampoc hem ensumat ferum de sofre. Allà, en podeu estar quasi segurs, no hi ha la porta de l’Infern.
Hem tornat a pujar pel mateix corriol, quan hem sigut al punt més alt hem improvitzat una altra ruta i hem seguit un corriol que segons els mapa ens havia de dur al cim de La Mola, que diuen que és el sostre comarcal del Garraf. I passet a passet hem corriolat fins a trobar un camí més ample, a estones encimentat.


La vista és imponent al massis del Garraf; veus quilòmetres i quilòmetres de serres onejants. Al sud la vista arriba al mar, i en dies de claror especial n’hi ha que han vist Mallorca. Jo, que a vegades no veig amb claredat ni les lletres del llibre que estic llegint, ja hi he renunciat a veure Mallorca des del cim d’una muntanya, però tinc un amic que en coneix un altre que diu que sap d’un que sí que ho va veure. I algun dia, segons com m’agafa m’ho crec. En canvi si mires cap al nord hi tens Sant Llorenç del Munt i Montserrat, i entremig, encara molt més lluny, els cims nevats del Pirineu. I flassades de boira, o contaminació, enclotades a les valls llunyanes del Vallès.
A dalt la Mola hem esmorzar, hem parlat, hem mirat flors i núvols i, quan ja marxàvem, hem collit una mica de farigola. Però de seguida hem localitzat un home (el primer home en aquella illa de’n Crusoe) assegut a sota d’una bandera catalana que onejava a ran d’un precipici; hi hem anat i era un guarda forestal, el Míliu. Sort que el Nani ha tingut la precaució de guardar-se la farigola a la motxilla, perquè si no, ens queia un puro. Hi hem parlat, ens ha indicat camins que ja coneixíem i ens ha parlat d’un avenc preciós, “Hi heu d’anar”, que ens venia de camí, l’Avenc de les Banderes. Ens ha insistit en que firméssim el llibre que hi havia enterrat a un costat, i ho hem fet. Se n’ha anat a buscar al seu company.
Hem tornat a la pista i ens hi esperava el Míliu i el seu company. “Ai Nani que ara és quan ens registren la motxilla!” Però no, ens estaven esperant per a donar-nos un paper amb el dibuix, com si fos un croquis del mapa del tresor, d’on estava aquest avenc. I ens hem acomiadat, nosaltres cap a llevant i ells cap a ponent.
Hem anat fins l’avenc de les Banderes. No n’hi ha per tant però agraïm la informació. Diu que les banderes són aquelles estalactites planes que s’assemblen a banderes, però des de dalt no les hem vist. Nosaltres teníem la impressió que el cos de forestals el formaven una colla d’enxufats amb més passió pel salari que per la Natura. Avui hem descobert que hi ha de tot, i el Míliu i el seu company, tal com ens parlaven es veia que estimaven les muntanyes amb les seves plantes i els seus camins.
La pista baixava o planejava però no pujava, era una delícia. Però era llarga, molt llarga, massa llarga per unes cames desacostumades a caminar. De la una del migdia hem passat a quarts de dues i quan hem arribat a baix de tot ja eren les dues. Faltava un quilòmetre fins al cotxe, hem trobat un corriol que seguia el curs de la riera i, catric catrac, hi hem arribat.
Fatigats, esgotats i desinflats hem pres el cotxe i hem aparcat ben aviat al davant de can Cargolet, el bar que hi ha a la carretera a l’entrada de l’urbanització del Pi Gros de Begues, a prendre la cervesa. I una mica, em penso, ens hem refet.
Passaven de les tres que hem arribat a casa. Una dutxa, un bon plat d’escudella i una dormideta tot ho curen. Ara no sé si em veuria en cor de tornar a fer la mateixa caminada, però us asseguro que hi penso amb satisfacció.