Avui tornaré a parlar de llibres i concretament de poesia. Jo no en sé gaire de poesia i sobint faig com quan miro un quadre: m’agrada o no m’agrada. I ja en tinc prou. Abans, però, valorava sobretot si les síl·labes eren les mateixes a cada vers, o si acabaven igual ( Ni / bri / bo / mi / cro / bi ), i poetes com Joan Maragall o, sobretot, Josep Maria de Sagarra, eren els meus creadors d’emocions. Recentment, però, se m’ha colat al cor el cuquet del neguit pel que jo en dic la poesia moderna, que mai, o molt poques vegades es preocupa per això que en diuen mètrica o rima, i més aviat elabora paraules i expressions que defineixin sentiments. Potser va ser Màrius Torres, que tot i no ser cronològicament actual escribia, al meu parer, en un llenguatge vanguardista, el que em va assenyalar aquest nou camí. Ivette Nadal em va sacsejar els meus arxius quadriculats, i per fi, Cèlia Sànchez Mústich ha germinat dintre meu una obsessió per descubrir aquest país ple de tresors fins ara ignorats. Deixeu-me copiar un escrit d’aquesta poeta perquè veieu de què estic parlant:
Reserva natural
Alguna nit –que l’endemà fos festa-
podríem asseure’ns, tu i jo, a taula,
i deixar-hi el feix de noses
que ocultem. Embrancar-nos
en una orgia de recances, malentesos,
bons propòsits. Exhumar velles preguntes
abans no germinin per sorpresa,
confessar-nos tot allò que de l’altre
ens desagrada o el que sempre
n’esperàvem i mai no hem gosat dir.
Com si fos un coit reprès fins a altes hores,
culminat amb l’inventari d’encerts i de trioms
entre els quals figuraria aquest esclat
de confidències.
No ho féssim pas: ¿com retrobaríem la màgia
que en algun punt de la nit hauria corregut,
aterrida, a ocultar-se en un lloc inaccessible
de la casa, tement que la miréssim de fit a fit?
La poesia avui en dia, i potser sempre ha sigut així, és la manera d’arribar, mitjançant l’escriptura, a la particular manera que tenim cadascú d’accedir a la bellesa, a l’emoció. Però això és una contradicció. Perquè, com es pot adreçar a una persona sola i, a la vegada, pretendre emocionar la humanitat? Naturalment no s’edita un llibre per a una sola persona, per això s’envia una carta. Si es fa un llibre de poemes és perquè es sospita que la seva manera d’interpretar els sentiments és també la manera universal de descubrir-los.
Diu Cèlia en el seu poema "A un extrem de la taula":
A un extrem de la taula de centre
a la sala del fons d’una casa
a l’interior d’una ciutat perifèrica
d’un país al cor d’un continent marginal,
hi ha un got si cau no cau....
I no sé a tu, però a mi se m’il·lumina tot de sobte la visió d’allò que sembla important i el que realment ho és.
D’on surten els poetes? Són àngels, disfressats de persones conegudes, que conserven l’idioma que es parla allà al Cel? O tant sols persones admirables que han descobert la manera de parlar que necessito escoltar en certs moments?
1 comentari:
Felicitacions per tenir un dels blocs més sofisticat que he ensopegat en algun moment! La seva increïble quant pot treure alguna cosa simplement per la forma visualment bella que és. Youve creat un gran bloc gràfics gran espai, vídeos, disseny. Això és definitivament un bloc que cal veure!
Publica un comentari a l'entrada