Fa molts dies que no escric i et preguntaràs com és que avui ho faig. Perquè he llegit un llibre excepcional, La Viuda Prenyada, de Martin Amis. Jo llegeixo constantment, potser quatre o cinc llibres cada mes, però no és habitual que em trobi amb una joia com aquesta. Recordo Fa Mil Anys que Sóc Aquí, de Mariolina Venezia, amb un regust de pedra seca i farigola, recordo Solitud, de Victor Català, que llegia a poc a poc, amb veneració, Ventada de Morts, de Josep Albanell i... De tant en tant, inesperadament, com aquell que a la platja busca closques de petxina i es troba l’anell d’or del déu Neptú, una meravella se’m regala al meus ulls i al meu esperit àvid de bellesa. Si el llegeixes potser em diràs “No sé què hi veus” Perquè a vegades la bellesa no està només al final de la mirada sinó, també, al seu inici, en la necessitat que tens d’admirar una flor. Així doncs, quan es dóna la feliç coincidència de necessitar i de trobar esclata l’espurna dins del cor. I et sents feliç.
De què va? Del pas del temps. De l’eterna joventut. De sexe, d’obsessions i de traumes i de parelles i de divorcis, i que la vida canvia i és sempre igual. I també, de l’amor fraternal per la germana petita. I que, vulgues que no, et fas gran. I que els anys setanta també s’acaben. I vénen els noranta, i els dos mil, i els dos mil tres.
Si no estàs avessat a llegir, fes-me cas i llegeix tant sols les quatre primeres pàgines, o sigui el capítol titulat 2006-Preliminars, i les quatre últimes. I si et sents irremeiablement atrapat, segueix llegint. Altrament no tindria sentit, doncs entremig hi ha quatre-centes pàgines de la història d’una colla d’amics de vacances a Itàlia.
Com una petita mostra deixeu-me copiar uns petits paràgrafs:
“Quan et fas gran... Quan et fas gran, et trobes presentant-te a un càsting per la paper de la teva vida; llavors, després d’assajos interminables, finalment ets el protagonista d’una pel·lícula de terror –una pel·lícula de terror sense talent, irresponsable i, sobretot, de baix pressupost, on (com passa a les pel·lícules de terror) es guarden el pitjor per al final.”
“A mesura que s’acosta el teu cinquantè aniversari, tens la sensació que la vida se’t fon, i que continuarà fonent-se fins que es convertirà en no-res. I de vegades et dius: ha anat molt ràpid. Ha anat molt ràpid. En certs estats d’ànims ho diries amb bastant més d’èmfasi. Com és ara: EI!! Ha anat PUNYETERAMENT RÀPID!!!... Llavors arriben els cinquanta i passen, i els cinquanta-un, i els cinquanta-dos. I la vida es torna a engreixar. Perquè ara hi ha una immensa presència inesperada en el teu ésser, com un continent per descobrir. És el passat.”
Al final, quan justifica l’amor etern, inqüestionable vers la seva germana petita Violet, ho fa de manera sublim, aclaparadora “.... ell sempre era allà, amb el nas de bec, la carona petita i fascinada, mirant per sobre de la vora del bressol.....”
I a l’acabar el llibre, no sé a tu, però jo em sento ple de l’èpica de tanta gent, erois anònims que han viscut la seva vida amb la mateixa, poca o molta, intensitat que la resta de la humanitat.
Una advertència, no us deixeu impressionar pel vocabulari. Que si es parla de pits i culs, de follades i mamades, és perquè la història passa als anys setanta “En plena revolució sexual” on “es passen les hores explorant els límits de les coses i de les relacions entre els dos sexes”.
Vet aquí si n’és de poderós un llibre ben escrit que m’ha esbaldit la mandra. Potser demà, o la setmana que ve, escriuré una mica més.
