Jo sóc amb totes les conseqüències i fins al darrer dia de la meva vida, fill dels que van perdre la guerra, i fins aquell dia en què es farà el judici contra tots aquells assassins de pobles i de gents no cloure la ferida que tinc al cor i a la dignitat. Els constitucionalistes diuen que ja no en queden dels qui van fer la guerra. Els diré que en el meu cor ho són tots els que es van beneficiar de la situació aconseguida per les armes, els que encara segueixen defensant l’estat que en va surgir, tots els nacionalistes espanyols, siguin del PP siguin del PSOE, els jutges hereus d'aquella justícia, els periodistes i, és clar, les forces armades que es diuen democràtiques però que miren els catalans amb odi nacional.
Al meu pare el van torturar. Lligat i indefens a la comissaria de Via Laietana el van torturar. En Polo, el Creix, en Videla. Noms que avui serien venerats pels constitucionalistes, en aquell temps apallissaven els presoners indefensos, en la impunitat de les comissaries, fins a deixar-los per morts. Poc importava que els matessin a cops, poc importava que tinguessin esposa o fills o pares o germans, ells torturaven per imposar l’imperi espanyol. I això s’ha de saber. Cap jutge democràtic s’ha esgarrifat per allò que van fer per arribar a aquesta constitució. No us extranya?.
Quan jo era petit, de tant en tant venien a casa, antics lluitadors, gent íntegra, i em deien amb unes paraules o altres “Noi, el teu pare és un valent”. I en la meva mentalitat de nen volia ser com ell. I ho vaig intentar, us ho podeu creure. Però l’aliança del mal era (i és) molt poderosa, molt més que quatre nens, més que quatre nois, més que quatre homes que debades vam aplicar la nostra vida a redimir el País.
Em va explicar el pare que a comissaria hi havia detingut un catalanista (en aquell temps les presons n’eren plenes de catalanistes, encara que avui ens diguin que només hi havia comunistes) que feia veure que ell no era polític i que l’havien detingut per error. Acabaven de treure el pare d’un interrogatori en un estat absolutament deprobable, ple de sang, arrossegant-lo per terra, i va coincidir que aquell estava fregant el terra de la comissaria. Quan el va veure, diu que va deixar la galleda i va dir “Tanqueu-me, jo sóc com ell”.
M’explicava el pare que un dia els avis el van anar a visitar a la comissaria i quan el van veure en aquell estat, l’àvia es va agenollar davant del Creix demanant pietat. El pare, amb les poques forces que li quedaven la va agafar i la va alçar. Li va dir “Mare, no us torneu a agenollar mai més davant d’aquesta gent. Arribarà un dia que seran ells que s’agenollaran davant vostre”. L'àvia fa molts anys que es va morir i ni el Creix ni els seus hereus no es va agenollar mai davant seu. I això també s’ha de saber.
Hi ha molta gent, sobretot les joves generacions, que no saben què va passar. No en saben res del terror que va imperar pels carrers dels nostres pobles, no saben ni s’imaginen els crits desesperats dels joves apallissats, de les esposes amb els homes afusellats, de les mares que els hi prenien els fills, de les famílies que havien de marxar abandonant cases i pobles, de les noies violades per revenja, dels fills petits condemnats perquè el seu pare va ser un home íntegre. I això també s’ha de saber.
No és veritat que el temps esborri els greuges i atorgui el perdó. Si els constitucionalistes volen el meu perdó (i em penso que tant els hi fa) me l’han de demanar. I la penitència potser només serà que s’agenollin, en un acte sincer, davant la tomba dels avis. Perquè en el fons, nosaltres no en som de rencorosos malgrat el que diguin, tant sols pretenem arribar al dia del judici per entrar al Cel amb la dignitat com a penyora.
Quan jo era petit, de tant en tant venien a casa, antics lluitadors, gent íntegra, i em deien amb unes paraules o altres “Noi, el teu pare és un valent”. I en la meva mentalitat de nen volia ser com ell. I ho vaig intentar, us ho podeu creure. Però l’aliança del mal era (i és) molt poderosa, molt més que quatre nens, més que quatre nois, més que quatre homes que debades vam aplicar la nostra vida a redimir el País.
Em va explicar el pare que a comissaria hi havia detingut un catalanista (en aquell temps les presons n’eren plenes de catalanistes, encara que avui ens diguin que només hi havia comunistes) que feia veure que ell no era polític i que l’havien detingut per error. Acabaven de treure el pare d’un interrogatori en un estat absolutament deprobable, ple de sang, arrossegant-lo per terra, i va coincidir que aquell estava fregant el terra de la comissaria. Quan el va veure, diu que va deixar la galleda i va dir “Tanqueu-me, jo sóc com ell”.
M’explicava el pare que un dia els avis el van anar a visitar a la comissaria i quan el van veure en aquell estat, l’àvia es va agenollar davant del Creix demanant pietat. El pare, amb les poques forces que li quedaven la va agafar i la va alçar. Li va dir “Mare, no us torneu a agenollar mai més davant d’aquesta gent. Arribarà un dia que seran ells que s’agenollaran davant vostre”. L'àvia fa molts anys que es va morir i ni el Creix ni els seus hereus no es va agenollar mai davant seu. I això també s’ha de saber.
Hi ha molta gent, sobretot les joves generacions, que no saben què va passar. No en saben res del terror que va imperar pels carrers dels nostres pobles, no saben ni s’imaginen els crits desesperats dels joves apallissats, de les esposes amb els homes afusellats, de les mares que els hi prenien els fills, de les famílies que havien de marxar abandonant cases i pobles, de les noies violades per revenja, dels fills petits condemnats perquè el seu pare va ser un home íntegre. I això també s’ha de saber.
No és veritat que el temps esborri els greuges i atorgui el perdó. Si els constitucionalistes volen el meu perdó (i em penso que tant els hi fa) me l’han de demanar. I la penitència potser només serà que s’agenollin, en un acte sincer, davant la tomba dels avis. Perquè en el fons, nosaltres no en som de rencorosos malgrat el que diguin, tant sols pretenem arribar al dia del judici per entrar al Cel amb la dignitat com a penyora.
Abril 2008
