Les pedres mil•lenàries

A Sant Antoni, al cim del Montpedrós, hi havia un castell del que en prou feines n’endevinem les restes. Quantes angoixes no debia provocar als pagesos dels voltants! Entre Can Via i Can Salgado hi havia una masia, can Fornigueràire, que ara són quatre teules arraconades al mig de la bardissa. Quàntes il·lusions van viure entre les seves parets? Al Pla de la Figuera, a can Cartró, hi havia una barraca de pastor de pedra seca. Quantes hores aixoplugant-se de la pluja deurien passar gent de la terra i del bosc, quantes converses, quants pensaments! Al mig de l’Albera, entre Llançà i Vilamaniscle hi ha un ermita arrecerada en un tombant de la riera, Sant Silvestre de Velleta. Quants aplecs, quàntes pregàries, quantes demandes formulades en silenci!
L’empatia és la capacitat de posar-se en la pell dels altres, en els seus sentiments. I la falta d’empatia és una malaltia (qualitat en diuen els poderosos) que els impossibilita de plorar per les penalitats dels veïns. Quan els camins m’assenyalen detalls dels que em van precedir (unes runes, una cervera, un marge, un tros de terrissa, l’ermita al turó..) em sento amarat d’empatia i veig el pare, la mare i la filla feinejant pels ullastres, espolsant garrofers, il·lusionats en collites properes o en festes majors, preocupats per misèries o per injustícies, aclaparats per accidents o premiats per la sort. I els sento tant meus que podria ser jo.
Hi ha qui pensa que després de la mort tornem a néixer, i les vides és fan eternes. Hi ha qui pensa que el poder recordar escenes de vides passades és un senyal de qualitat, vol dir que som propers a la llum absoluta, a l’èxtasi permanent i serè que arreu anomenen el cel. Però, no podria ser que la nostàlgia de pedres antigues sigui un reclam que ens avisa?, no podria ser que ja estiguem recordant constantment allò que vam ser?, no podria ser que estiguem aferrats a la terra, tant si vols com si no, en un cicle joiós de ginesta i glaçada, que clivella les pedres per fer-ne memòria d’uns altres mil anys?
No sé si coincidirem en una altra vida (m’agradaria tant!). No sé si passegerem per les runes antigues d’una Colònia Güell oblidada per tots, o una gran ciutat de ferro i de vidre ens dirà que el progrés és millor. Però sé que arrapat a les pedres hi ha el record d’aquest temps que vam viure. Cada temps té un somriure.
I els voldria fer meus.

Aleix.
Setembre 2007.