Estimats amics i amigues. Avui us parlaré d’un tema que no fa riure: de la inconsciència amb la que s’estan tractant els temes, els ànims i la història. Estimats amics i amigues, avui us parlaré del què va passar, del què ens han amagat i del què pot tornar a passar si algú no diu prou a la campanya espanyolista de la ràdio, la premsa i la televisió del toro, de l’operació triunfo i d’aquesta foguerada de Cope i de Ciudadanos.
El dia de la copa d’europa de futbol vam veure com resortien les banderes franquistes que els mateixos de sempre tenien guardades per quan tornés algun general il·luminat. La mateixa ràbia de sempre està en caliu, no s’ha apagat. Déu nos en guard si un dia els retornen el poder, la carta blanca perquè facin i desfacin com van fer i desfer quan, el capital, l’exèrcit, el clero i la ignorància estaven tots al seu costat i contra nostre.
Badajoz va ser un cas flagrant. A Badajoz van cometre l’error de deixar entrar la premsa estrangera junt amb els falangistes. I la premsa, tot i ser de dretes, tot i ser dels seus, va deixar constància del què veia. I el món es va esverar de veure que fèia l’autèntica Espanya, la dels toros, la de la intransigència, l’antirepublicana, l’antidemocràtica, la de sempre, quan podia fer allò que desitjava.
A Badajoz, segons la premsa de dretes hi va haver quatre mil afusellats a la plaça de braus. Van instalar les ametralladores i tal com feien entrar els grups de presoners els disparaven. Però abans, i després, els ramats de moros a l’avantguarda tenien carta blanca per escarmentar la població. Van matar més de mil civils pels carrers de Badajoz pel sol fet de dur un rellotge o alguna cosa de valor. Van violar totes les noies que van trobar. Els falangistes (l’equivalent els que portaven la banderes del toro l’altre nit) van ser més venjatius, més selectius. A la tele vaig sentir el testimoni d’unes persones que parlaven com havien anar a buscar a un carceller per matar-lo, però com que havia fugit van anar a casa la seva nòvia, la van violar i la van penjar a la plaça del poble perquè tothom ho veiès.
I van causar tant terror als supervivents que no n’han volgut parlar més. I als pocs que sí que n’han parlat ens han dit que ho havíem d’oblidar, que era aigua passada, que si la reconciliació, que si era remoure el passat. Mentides, tot mentides per a prosseguir en la seva tasca de destrucció. Perquè jo m’ho creuré el dia que demanin perdó públicament. El dia que els hereus d’aquella gent facin acte de contrició en nom dels seus avis intelectuals, el dia que facin pública penitència, sigui retornant al poble part del que els van prendre, sigui retornant a les nacions i a les institucions allò que van segar, aquell dia els diré: amics del toro, doneu-me la mà. Però ara no, perquè segueixen igual que abans, amb el mateix poder, amb la mateixa convicció d’abans. Es creuen amb el dret diví d’assassinar qui vulguin, homes o nacions. I així no podem ni perdonar ni oblidar. I tingueu ben present que mentre nosaltres no els perdonem, ells no podran entrar mai al Regne dels Cel. Per més que diguin els capellans.
Us transcric un resum d’aquells esdeveniments escrits per la premsa estrangera que hi va ser present. Només perquè vosaltres, nosaltres, els fills dels qui van patir aquelles brutalitats poguem prendre el relleu de la memòria, poguem ser dipositaris del dret a perdonar o condemnar.
El domingo 16 de agosto, Le Populaire y Le Temps, en primera plana, y Le Figaro y Paris-Soir, en la página tres, anunciaron los sucesos de Badajoz.
«LOS FASCISTAS ASESINAN A LA POBLACION DE BADAJOZ» era el título de Le Populaire, que poseía la información del enviado de la Agencia Havas, y en su comunicado se pueden leer cosas como éstas: «La sangre corre por las aceras. Los legionarios y los moros continúan ejecutando en masa», «Barrios enteros están en llamas y el número de víctimas, mujeres, niños y ancianos es innumerable. En los pueblos de los alrededores las tropas han pasado por las armas a todos los que eran fieles al Gobierno», «Están teniendo lugar ejecuciones en masa», «Los cadáveres cubren el suelo», «En la plaza del Ayuntamiento yacen los partidarios del Gobierno que fueron ejecutados contra el muro de la catedral», «La sangre corre por las aceras. Por todas partes se encuentran charcos coagulados».
Le Populaire del lunes 17 de agosto titulaba en primera plana: «Mil milicianos han sido fusilados en Badajoz por los fascistas». Ese mismo lunes 17, Le Temps publicaba una crónica de Jacques Berthet, en la que éste daba detalles de la lucha y de la represión en Badajoz: «En estos momentos -escribía el 15 de agosto a las 22,30- alrededor de mil doscientas personas han sido fusiladas (...) Hemos visto las aceras de la Comandancia Militar empapadas de sangre (...) Los arrestos y las ejecuciones en masa continúan en la Plaza de Toros.. Las calles de la ciudad están acribilladas de balas, cubiertas de vidrios, de tejas y de cadáveres abandonados. Sólo en la calle de San Juan hay trescientos cuerpos (...)».
El teniente coronel Yagüe, comandante en jefe de las tropas que operaban en el sector de Badajoz, declaraba satisfecho al representante de Le Temps:
«Es una espléndida victoria. Antes de avanzar de nuevo, y ayudados por los falangistas, vamos a acabar de limpiar Extremadura».
La noticia procedía de la ciudad de Elvas, y decía así:
«Elvas, 17 de agosto. Durante toda la tarde de ayer y toda la mañana de hoy continúan las ejecuciones en masa en Badajoz. Se estima que el número de personas ejecutadas sobrepasa ya los mil quinientos. Entre las víctimas excepcionales figuran varios oficiales que defendieron la ciudad contra la entrada de los rebeldes: el coronel Cantero, el comandante Alonso, el capitán Almendro, el teniente Vega y un cierto número de suboficiales y soldados. Al mismo tiempo, y por decenas, han sido fusilados los civiles cerca de las arenas».
--------------------------
Pero el teniente coronel -y más tarde general- Yagüe ha respondido personalmente ante la Historia por lo menos dos veces de la gran responsabilidad que le incumbe. La primera fue cuando Mario Neves le preguntó si había habido dos mil ejecuciones y dijo que no creía que fueran tantas. La segunda fue cuando el periodista John T. Whitaker, alarmado por lo que le contaba su colega y amigo Jay Allen, se presentó ante Yagüe y le preguntó si era verdad que habían sido asesinados varios miles de personas. Y el teniente coronel Yagüe respondió sonriendo:
«Naturalmente que los hemos matado. ¿Qué suponía usted? ¿Iba a llevar 4.000 prisioneros rojos con mi columna, teniendo que avanzar contra reloj? ¿0 iba a dejarlos en mi retaguardia para que Badajoz fuera rojo otra vez?»
El dia de la copa d’europa de futbol vam veure com resortien les banderes franquistes que els mateixos de sempre tenien guardades per quan tornés algun general il·luminat. La mateixa ràbia de sempre està en caliu, no s’ha apagat. Déu nos en guard si un dia els retornen el poder, la carta blanca perquè facin i desfacin com van fer i desfer quan, el capital, l’exèrcit, el clero i la ignorància estaven tots al seu costat i contra nostre.
Badajoz va ser un cas flagrant. A Badajoz van cometre l’error de deixar entrar la premsa estrangera junt amb els falangistes. I la premsa, tot i ser de dretes, tot i ser dels seus, va deixar constància del què veia. I el món es va esverar de veure que fèia l’autèntica Espanya, la dels toros, la de la intransigència, l’antirepublicana, l’antidemocràtica, la de sempre, quan podia fer allò que desitjava.
A Badajoz, segons la premsa de dretes hi va haver quatre mil afusellats a la plaça de braus. Van instalar les ametralladores i tal com feien entrar els grups de presoners els disparaven. Però abans, i després, els ramats de moros a l’avantguarda tenien carta blanca per escarmentar la població. Van matar més de mil civils pels carrers de Badajoz pel sol fet de dur un rellotge o alguna cosa de valor. Van violar totes les noies que van trobar. Els falangistes (l’equivalent els que portaven la banderes del toro l’altre nit) van ser més venjatius, més selectius. A la tele vaig sentir el testimoni d’unes persones que parlaven com havien anar a buscar a un carceller per matar-lo, però com que havia fugit van anar a casa la seva nòvia, la van violar i la van penjar a la plaça del poble perquè tothom ho veiès.
I van causar tant terror als supervivents que no n’han volgut parlar més. I als pocs que sí que n’han parlat ens han dit que ho havíem d’oblidar, que era aigua passada, que si la reconciliació, que si era remoure el passat. Mentides, tot mentides per a prosseguir en la seva tasca de destrucció. Perquè jo m’ho creuré el dia que demanin perdó públicament. El dia que els hereus d’aquella gent facin acte de contrició en nom dels seus avis intelectuals, el dia que facin pública penitència, sigui retornant al poble part del que els van prendre, sigui retornant a les nacions i a les institucions allò que van segar, aquell dia els diré: amics del toro, doneu-me la mà. Però ara no, perquè segueixen igual que abans, amb el mateix poder, amb la mateixa convicció d’abans. Es creuen amb el dret diví d’assassinar qui vulguin, homes o nacions. I així no podem ni perdonar ni oblidar. I tingueu ben present que mentre nosaltres no els perdonem, ells no podran entrar mai al Regne dels Cel. Per més que diguin els capellans.
Us transcric un resum d’aquells esdeveniments escrits per la premsa estrangera que hi va ser present. Només perquè vosaltres, nosaltres, els fills dels qui van patir aquelles brutalitats poguem prendre el relleu de la memòria, poguem ser dipositaris del dret a perdonar o condemnar.
El domingo 16 de agosto, Le Populaire y Le Temps, en primera plana, y Le Figaro y Paris-Soir, en la página tres, anunciaron los sucesos de Badajoz.
«LOS FASCISTAS ASESINAN A LA POBLACION DE BADAJOZ» era el título de Le Populaire, que poseía la información del enviado de la Agencia Havas, y en su comunicado se pueden leer cosas como éstas: «La sangre corre por las aceras. Los legionarios y los moros continúan ejecutando en masa», «Barrios enteros están en llamas y el número de víctimas, mujeres, niños y ancianos es innumerable. En los pueblos de los alrededores las tropas han pasado por las armas a todos los que eran fieles al Gobierno», «Están teniendo lugar ejecuciones en masa», «Los cadáveres cubren el suelo», «En la plaza del Ayuntamiento yacen los partidarios del Gobierno que fueron ejecutados contra el muro de la catedral», «La sangre corre por las aceras. Por todas partes se encuentran charcos coagulados».
Le Populaire del lunes 17 de agosto titulaba en primera plana: «Mil milicianos han sido fusilados en Badajoz por los fascistas». Ese mismo lunes 17, Le Temps publicaba una crónica de Jacques Berthet, en la que éste daba detalles de la lucha y de la represión en Badajoz: «En estos momentos -escribía el 15 de agosto a las 22,30- alrededor de mil doscientas personas han sido fusiladas (...) Hemos visto las aceras de la Comandancia Militar empapadas de sangre (...) Los arrestos y las ejecuciones en masa continúan en la Plaza de Toros.. Las calles de la ciudad están acribilladas de balas, cubiertas de vidrios, de tejas y de cadáveres abandonados. Sólo en la calle de San Juan hay trescientos cuerpos (...)».
El teniente coronel Yagüe, comandante en jefe de las tropas que operaban en el sector de Badajoz, declaraba satisfecho al representante de Le Temps:
«Es una espléndida victoria. Antes de avanzar de nuevo, y ayudados por los falangistas, vamos a acabar de limpiar Extremadura».
La noticia procedía de la ciudad de Elvas, y decía así:
«Elvas, 17 de agosto. Durante toda la tarde de ayer y toda la mañana de hoy continúan las ejecuciones en masa en Badajoz. Se estima que el número de personas ejecutadas sobrepasa ya los mil quinientos. Entre las víctimas excepcionales figuran varios oficiales que defendieron la ciudad contra la entrada de los rebeldes: el coronel Cantero, el comandante Alonso, el capitán Almendro, el teniente Vega y un cierto número de suboficiales y soldados. Al mismo tiempo, y por decenas, han sido fusilados los civiles cerca de las arenas».
--------------------------
Pero el teniente coronel -y más tarde general- Yagüe ha respondido personalmente ante la Historia por lo menos dos veces de la gran responsabilidad que le incumbe. La primera fue cuando Mario Neves le preguntó si había habido dos mil ejecuciones y dijo que no creía que fueran tantas. La segunda fue cuando el periodista John T. Whitaker, alarmado por lo que le contaba su colega y amigo Jay Allen, se presentó ante Yagüe y le preguntó si era verdad que habían sido asesinados varios miles de personas. Y el teniente coronel Yagüe respondió sonriendo:
«Naturalmente que los hemos matado. ¿Qué suponía usted? ¿Iba a llevar 4.000 prisioneros rojos con mi columna, teniendo que avanzar contra reloj? ¿0 iba a dejarlos en mi retaguardia para que Badajoz fuera rojo otra vez?»
Amics i amigues, contra la força de les armes i la televisió no tenim res més que això, l’absoluta convicció que no ho oblidarem. I que mai, mai no els perdonarem si no ens demanen, ells primer, sincerament perdó.
Rebeu una abraçada.
Aleix.
