Distància 14,360 km
Temps 5h 39’
Desnivell acumulat 475 metres
Estimades amigues i amics de la colla, aquest matí hem marxat de la Colònia a les set del dematí i hem anat, el Ciscu, el Nani i jo, a Begues. Encara no eren les vuit que bufàvem pel camí que s’enfila cap al Puig d’Agulles, i no diré que hem passat fred però Déu ni dó. La vista era clara i hem comentat que potser avui veuríem Mallorca, si no fos que mar enllà hi havia una paret de núvols, talment un taló de cotó fluix. En canvi terra endins tot es veia clar, net per l’aigua de la pluja, eixut per l’aire de mestral.
De seguida hem sigut a dalt de Les Agulles, hem baixat al coll Sostrell i ens hem enfilat a la muntanya més alta del Garraf, La Morella. Hem baixat per l’altre costat, pel que dóna a ponent, hem pres un camí nou per nosaltres que recorria la ratlla de la carena d’una serralada de tres muntanyes que, de llevant cap a ponent eren La Pleta Xica, la Penya de l’Àguila i el Puig Marí. A l’arribar a aquest darrer cim, el camí s’ha acabat sobtadament. Una cinglera sense passeres ens ha barrat el pas. A sota nostre vèiem Carxol que ens esperava, però no s’hi podia arribar sense ala delta o un paracaigudes. Havíem de tornar enrera, però tal com passa en aquestes ocasions, el Nani ha descobert un caminet que ens ha tornat les esperances. Estret, mig tapat a vegades, ara caic ara m’aixeco, poc a poc ha anat fent la seva feina i al final ens dut fins a baix de tot de la muntanya. A tocar de la masia de Carxol hem retrobat el camí ample. Hem encetat la Vall del Teix i ara en direcció contrària ja tornàvem cap a casa. L’aire era fresquet i ens revifava, però quan parava intuïem el patiment de la calorada. Hem arribat al coll del Pi Solitari i en un no res hem sigut a baix al cotxe.
M’imagino que a vosaltres quan us parlo de Carxol, de les Penyes de’n Romagosa o de la riera de la Vall del Teix no us deu dir res. Noms que me’ls podria estalviar per fer el relat més amè. Però resulta que no sé parlar del Garraf sense que hi surtin els llocs èpics de la nostra juventut. Quan la història està emmarcada per aquestes referències, de seguida em revè la imatge de paratges ressecats per calorades quasi eternes, de masies enrunades, de rieres enclotades i una flora concreta i exclussiva. Per tal, perdoneu-me la reiteració de tanta onomàstica exòtica i deixeu-me situar els instants meravellosos que us relato. Ara el Garraf és un lloc més transitat, però encara s’hi entreveuen paissatges i vestigis d’un temps que nosaltres vam conéixer. I és per això que ho trobem emocionant.
A ponent de la Morella hi ha diverses pletes. Unes són tan grans que devien acollir centenars d’ovelles. D’altres no ho són tant però Déu ni do. I n’hi ha una de petita que ha donat nom a la muntanya. En una època antiga, ves a saber per quin motiu, la Pleta Xica va fer història.
Avui ens ha fet un clima inesperat pel temps que som. Quasi no ha fet calor. De bon matí ens ha fet fresca i després ha fet un ventet agradable per caminar. Inclús a l’hora de la calor, si ens posàvem a l’hombra d’algun arbre, s’hi estava com al Paradís.
Pràcticament no hem trobat ningú. Precisament al cim de la Morella ha anat de poc que el Nani no trepitxa quatre nois i una noia que dormien ben arrapadets. Tots menys un s’han despertat en aquell moment.”No deu estar pas mort aquest d’aquí ?” ha preguntat el Nani “Ui no, és que és molt dormilega”. També hem trobat una noia que anava a passejar el gos i li he parlat de vàries coses fins que he descobert que no entenia res del què li deia perquè es veu que, pobre, era alemanya. Ella ens ha somrigut, ens ha dit que el seu gos era Labgadog, i ha marxat. En aquell moment no sé per què tots hem pensat en el Ramonet, potser perquè ell sap idiomes.
Pràcticament no hi queden flors a la muntanya, només les semprevives, les vidalbes, l’orenga i algun penical de color blau. En canvi l’espígol i la sajolida encara han de florir. Ja em diràs com s’explica això. Tot i així, per culpa de les pluges d’aquest any, la muntanya està verda ufanosa i costa veure el color de palla seca.
Avui m’he cansat i no ho entenc. Catorze quilòmetres no són res de l’altre món i en canvi m’he cansat. Suposo que hi té a veure que la setmana passada vam descansar, i també ho atribueixo a la mena de camins pels que hem passat, plens de pedres, relliscosos. Camins que t’obligaven a caminar amb precaució, forçant la passa, obligant el peu a trobar un lloc.
Hem fet la cervesa a Begues, a un bar restaurant sense cap client però amb totes les taules parades. Hem pensat que d’aquí a poc hi hauria una invasió de treballadors afamats i curts de temps.
Al tornar, les obres de cada estiu, aquest cop a Gavà, ens han fet desviat més del compte, però tot i així a les dues érem a casa. L’hora de dinar.
Fins la setmana que ve, si Déu vol.
Aleix.
