EXCURSIÓ A LA RIERA DE CARME
Distància: 7,670 km .
Temps: 3h 25’
Desnivell: 110 m .
Estimada colla, tot i que els metereòlegs i la gent de seny ho desaconsellaven, ahir hi vam tornar. Deien que la calor seria excessiva, que res d’esforços i res de caminar, però malgrat això, ahir hi vam tornar. Hi vam anar el Ciscu, el Nani i jo, i una amiga de Rubí, la Marta, que es va sentir atreta per les nostres caminades i ens va voler acompanyar.
Vam anar a la riera de Carme, que va dels altiplans de Santa Coloma de Queralt fins a La Pobla de Claramunt on es troba amb l’Anoia. Des d’Igualada estant, potser hi ha uns deu quilòmetres cap al sud. Vam marxar de la Colònia a les set del matí hora meva (o sigui, un quart de vuit hora universal) i a dos quarts recollíem la Marta a Rubí. A quarts de nou aparcàvem el cotxe a l’ombra del porxo d’una masia voltada de nogueres, presseguers i pruneres, i amb la fresqueta del matí vam començar a caminar.
De seguida vam veure els gorgs de la riera que aquí estaven enllotats i embardissats. Camps d’ordi a banda i banda sense segar i la remota esperança de trobar alguna serp. De seguida estem a la riera i el camí la traversa, però hi ha massa aigua per passar-la amb les sabates i hem de buscar un gual, riera avall. Saltant entre les pedres arribem a l’altra costat i ens enfilem per tornar a trobar el camí. Ara anem pel mig del bosc de pi blanc, mig ombril, mig aclarit. Llentiscles i fastucs, brucs i romanins. El Nani ens comenta que ha fet ratafia i hi ha posat més quaranta tipus d’herbes, però li falta sajolida. I en trobem.
El Nani i jo parlem d’herbes sense pensar que potser ens fem pesats. La Marta i el Ciscu mig s’enriuen quan nosaltres anem passant el rosari: guaita la vidalba! Has vist quin saüquer? El camí s’enfila amb educació i ben aviat estem al mig dels dos nuclis de població, Santa Càndia a sota nostre i Orpí (esglèsia i castell) a la carena. Baixem desesperadament fins a baix de la riera. L’aigua baixa amb força i es veu clara i transparent. La travessem per la passera i pugem fins Santa Càndia on teníem previst esmorzar.
És massa d’hora per esmorzar. Ha passat poc més d’una hora i ja estem a mitat de camí. A la font hi ha una colla d’escoltes, jovenets, deu o dotze anys, que estan rentant una gran cassola. Parlem amb el monitor i ens diu que estan acampats més amunt. Li preguntem pel Ponet i ens diu que el pagès acostuma a arribar més tard. Aquest home el vam conéixer en una anterior sortida i ens va explicar coses de la guerra i de quan allà, quatre cases i una esglèsia, hi feien ball. Anem a casa seva i no ha arribat. Al camp d’ametllers del costat hi ha mitja dotzena de tendes acampades. Decidim que és massa d’hora per menjar i seguim caminant.
Una reixa ens barra el pas però la passem pel costat. Prenem un corriol que de seguida sembla un túnel de bardissa i ens porta fins el riu, un camp de boga i de canyota amb els primers embassaments infestats d’algues i bancs de peixos. Ens trobem una tanca d’obra i també la saltem. Al davant, ara sí, ja hi tenim el tram de gorges d’aigua blava, clara i més o menys fosca segons la fondària. Hi ha moments que fa una mica de por de relliscar per l’estret camí i caure a daltabaix.
Arribem on volíem anar. L’aigua es despenja per una gran roca fins a un gorg no massa gran però suficient per a nedar. La Marta es la primera de posar-s’hi. Primer diu que està freda i després diu que s’hi està bé. I me la crec. Jo també em banyo. El Ciscu i el Nani prefereixen esmorzar. Quan ja en tenim prou també sortim a esmorzar. Quan hem acabat, el Nani i el Ciscu també es banyen. Jo hi torno, però la Marta ja en té prou. Quan estem frescos i eixerits tornem a caminar. Abans, però, agafem una mica de te de roca.
Prenem un corriol que puja dret fins trobar un camí que passa més enlaire. Ara ja anem de tornada i el cotxe no està gaire lluny. Caminem un estona a tocar de la riera i si no fos que no tenim calor ens hi hauríem tornat a banyar.
Abans del que voldríem tornem a ser a aquell pas de la riera que hem trobat de bon matí. Pugem fins la masia dels presseguers i pugem al cotxe. El camí de tornada a casa el farem per La Pobla de Claramunt, el poble on hi viu la Neus Cendra i pensem que seria bonic de trobar-la. Passem per Carme i no trobem el bar. Una dona ens indica que hem de tornar enrera i passar un pont. Preferim tirar endavant fins al poble de la Neus. Trobem un bar, restaurant i hotel a l’entrada del poble i hi entrem. Fa pinta d’ateneu amb taules de marbre antic. Fem la cervesa i parlem de tonteries. La Marta està nerviosa perquè aquí no hi ha tabac, pregunta on en venen i en va a comprar a l’estanc del poble. Quan torna fa cara de felicitat.
Deixem la Marta a Rubí a quarts de dues i arribem a la Colònia a les dues. Bona hora per dinar. Ens ho hem passat bé i la Marta diu que ella també. Però, la veritat, per nosaltres ha tingut gust de poc. Inclús al mig de la calor arriba un moment en que vuit quilòmetres són poca cosa i et fa l’efecte que no has fet la teva feina. No es pot trobar Déu en mig de les comoditats. No sé si es de cara als altres o és per mi mateix però es ben veritat allò que diu que, per presumir has de patir.
Us desitjo que, cadascú a la seva manera, disfruteu de la calor.
Aleix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada