Distància 14,800 km
Disnivell acumulat 539 metres
Temps 5 hores
La gent gran deien que cal ser bojos per anar a caminar amb aquesta calor, i vaig pensar que un dels símptomes per saber quan algú ja és una persona gran és saber si pensa que cal ser bojos per anar a caminar amb aquesta calor. El Nani i jo, que encara no som grans, hem anat a caminar aquest matí per la Ruta del Sol Blau, que és un camí que volta per les muntanyes d’entre Vallirana i Torrelles: Puig Vicenç, Penya del Moro, Pla d’Ardenya, Mas de les Fonts i Vallirana.
Dalt del Puig Vicenç
Hem fet mitja hora de cua per anar de la Colònia a Sant Vicenç i a les nou aparcàvem als afores de Vallirana, a la urbanització de La Selva Negra. Ves quins noms que s’inventaven en els anys de les urbanitzacions! Hem pres un camí que travessa un bosc ombrívol (dos pets de llob i un pinetell) i de seguida ens hem enfilat per un camí de cabres que en tres-cents metres de pujada ens havia de dur a dalt del Puig Vicenç. Bufàvem com desesperats i sort que el Nani ha descobert te de roca i n’hem collit. El te de roca va bé pel cansament, perquè quan t’atures a collir-ne t’oblides de la pujada. El Nani diu que aquesta planta hauria de ser l’emblema dels Països Catalans, perquè només es fa a la nostra terra. Quan guanyin els nostres en parlarem. Hem arribat a la carena i hem vist als nostres peus la immensa panoràmica de tot el Baix Llobregat, i Barcelona, i Collcerola, i el Vallès a sota del Montseny i de Sant Llorenç i Montserrat. La distància i la contaminació encalitxava el paissatge i feia l’efecte d’un quadre japonès. De seguida hem sigut al cim del Puig Vicenç i ens hem sentit importants “És possible que siguem els que estem més enlaire del Baix Llobregat” però hem vist que Montserrat també és de la comarca i s’enfila més amunt.
Un ample camí s’estenia a ponent com una llarga cinta blanca. L’hem seguit. Feia baixada i s’hi anava còmode. El Nani diu “Avui no trobarem ningú” i jo responc “Ningú”. Abans ho haguéssim dit. D’un revolt ha sortit cap a nosaltres un xicot, que segurament no era gai, amb tanga i una motxilleta. Metre vuitanta, noranta o cent quilos de pes, barba arreglada. L’hem aturat com sempre fem i li hem preguntat si més avall hi havia alguna ombra on poder esmorzar (quines coses de preguntar) “Ai bufons, no sé què dir. Suposo que més avall tornareu a tenir bosc” i ha marxat. Ens hem sentit com alleujats i hem seguit muntanya avall.
Tal com hem recuperat el bosc hem tingut ombres a dojo i hem esmorzat. Ha passat una noia amb una espècie de biquini corrent avall. Al cap de poca estona un home que corria al seu darrera. Hem pensat que eren parella i que l’incentiu de l’home era atrapar-la. Hem tornat a caminar, ara cap amunt altra vegada. Hem trobat orenga florida i n’hem collit quatre branquillons (les que vau venir al dinar amb la colla ja sabeu perquè serveix). A la vora del camí hi havia garlandes florides de vidalbes amb la seva olor de caramel. Arreu la muntanya agraïda de tanta pluja d’enguany floreix de tots colors. Hem sigut a tocar de les roques de La Penya del Moro i hem trencat en direcció al cim de la muntanya del Pla d’Ardenya.
Font del Mas de les Fonts
Sang, suor i llàgrimes. Al vessant solei de la muntanya pràcticament no hi ha arbres. Aquesta zona fa frontera de la flora, al costat ombril hi ha la màquia, que és aquell bosc frondós de pins amb marfulls, aladerns i cirerers de pastor, al costat solei és la garriga, el bosc de matollars amb cosconeres, llentiscles i farigoles, sense cap lloc on poder-se amagar del sol. I, mira, hem collit farigoles que també van bé pel cansament.
Hem arribat al cim de la muntanya i ara ja pràcticament tot ha sigut baixar. Hem trepitxat el Pla d’Ardenya, hem arribat al Mas de les Fonts, hem begut aigua de la font i ens hem remullat com cal. Hem baixat pel costat esquerra de la riera i tot buscant la font de la Ginebre hem trobat una font de l’Avi Caçador (o alguna cosa així) amb un abeurador ple d’aigua clara i fresca i amb capgrossos. Hem tornat a beure i ens hem remullat de dalt a baix. Avui és el dia de collir el pericó, l’herba màgica de Sant Joan. N’he collit un pom per tradició i quan em senti més trist en faré una infusió perquè em retorni l’alegria. D’aquesta herba també se’n diu “Oli de Cop” i abans es posava en oli a macerar per si algú es feia un truc. Diu que anava bé i que treia el blau. N’hi ha per tot arreu, fa uns poms escabellats d’or vell que també guarneixen els camins.
Font de l’Avi Caçador
De seguida hem sigut a tocar de can Bogunya i ja havíem fet pràcticament tots els quilòmetres de l’escursió. A tocar del camí hi havia la cova del polvori i hi hem entrat. Impressionant de dimensions i de fondària. Diu que va ser utilitzat de polvori durant la guerra, i que quan els franquistes estaven a la vora, els nostres el van fer explotar. Es va cremar tota la pòlvora, però les parets van aguantar. Can Bogunya és una gran masia tota plena de gossos. A sota hi ha la riera amb aigua i una carretera asfaltada al seu costat. Hi ha també l’ermita de Sant Silvestre que es veu que era una zona d’aplecs i d’arrossades. I tot això està cobert de plataners amb una ombra fosca que s’allarga uns centenars de metres. I de cop s’acaba el bosc i comença la urbanització, amb el nostre cotxe al davant de tot.
El polvorí
Ara sí, ara la calor ja era agobiant i el cotxe ens buscava, adelerat, algun bar per poder fer la cervesa. Hem anat a un bar de la carretera. “Comidas Caseras” deia, però no hi havia ningú dinant. Una senyora gran (que devia pensar que estàvem bojos d’anar a caminar amb la calor que feia avui) jugava a la màquina escurabutxaques i ens ha dit “Un momento por favor” Era la cambrera, que passava l’estona. Ens hem assegut a la barra i a esperar. Quan s’ha cansat ha vingut “Es que me he encontrado un euro y lo he tirado a la máquina, pero no sé como funciona” Ens ha servit i ha corregut altre cop a la seva màquina. De cop han començat a sortir euros i ha tornat ben contenta amb una almosta de monedes. Ens ha fet la impressió que sabia molt bé com anava aquella màquina. Hauria sigut un detall que ens convidès, però no, tot per ella i pels seus néts.
Demà serà la nit de Sant Joan, la nit màgica de les fogueres, la Festa Major de Catalunya. Passeu-vos-ho bé i que ni la coca ni el cava us faci mal.
Aleix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada