No sé a vosaltres però a mi, això d’arribar a ballar amb llum de dia em descoloca, sobretot si em ve de sobte. Si la claror hagués vingut poc a poquet m’hi hauria acostumat, però amb això del canvi d’hora ens ha caigut la llum amb un txaf, com una galleda d’aigua. Ara bé, tal com entres dins del Barn tot torna a ser com abans, la llum atenuada, la música coneguda, les amigues que ja ballen, el Greg, i la Belèn sempre contenta. A primera hora no hi ha molta gent, les amigues de Sant Cugat, la Neus de Torrelles, el Juan i l’Àngels i nosaltres. Després de mica en mica es va omplint amb totes les persones imprescindibles. Què seria el Barn si algun dia, Déu no ho vulgui, hi faltés alguna amiga de les que ens han aviciat amb la seva companyia? Impensable. Vam començar ballant com cada dimarts, i de seguida ens va ensenyar un ball senzill, el Cucaracha. L’Anna ens va explicar que havia fet una classe, a la França dels francesos, davant de més de mil persones, que li havien recriminat que ensenyés a ballar sense remeneiu, i que ella els va contestar que el country, si més no a Catalunya, es ballava amb les mans al cinturó. No m’importa com ballin a França, el que volia ressaltar és que tenim una professora internacional. Us explicaré una història sobre això. El dissabte vint-i-set de març vam fer el ball a la Colònia. Darrerament, des del reportatge que ens van fer a aquell diari s’hi veuen cares noves al ball de fi de mes. Jo vaig veure una noia que ballava força bé i que no l’havia vista mai. Quan en vaig tenir ocasió li vaig parlar “No havies vingut mai a la Colònia?” i em va explicar les seves obligacions, els seus lligams, la seva història al món del country. Em va dir que feia classes a Txèquia, a Alemanya i a d’altres països d’Europa, em va dir que fa molts anys que era professora i que molts dels professors actuals havien sigut alumnes seus. Jo l’escoltava amb devoció fins que van tocar el Jambalaia i em va dir “Fa temps que no el ballo. Vols que el ballem?” i vam anar a ballar-lo tots dos (voldria ressaltar que pel sol fet d’apreciar aquest ball que tant m’agrada encara em va caure més bé). Al cap d’una estona, quan ja ens havíem separat, va venir un bon amic i em va dir “No sabs qui és la noia amb la que parlaves? És Cinta Larrotxa! La més famosa de les professores de country del país”. Em va fer gràcia, vaig estar content i vaig agrair la sort que tinc de conéixer persones tant importants, a Rubí i a la Colònia. Ahir escoltant l’Anna que ens parlava de la seva classe a França ho vaig veure bastant clar: La Cinta Larrotxa era la història, l’Anna és el futur. Com us ho diria? Per edat i per categoria podríem dir que l’Anna és el Messi del country. I nosaltres hem tingut aquesta sort. Ens va ensenyar el Rocabilli Rebel que tant va agradar a la majoria. Va ensenyar el Lighting Polka a totes les que no el sabien. Vaig veure que moltes de les que ja el sabien també s’havien posat a aprendre’l. Una amiga, després d’haver-lo ballat en una versió lenta, massa lenta, em va dir “Lo sabemos este baile?” i quan va posar la seva música habitual va baixar de l’arbre. És curiós com a vegades no asocies un ball que ja coneixes amb el que t’estan explicant. L’Anna em va ensenyar a mi (pels altres va ser un repàs) el Lost. I entre lliçons i després de les lliçons vam ballar i ballar i ballar fins que no podíem més. Ahir li van fer els regals endarrerits del dia del seu aniversari, una polsera, un pijama del Barça (no vaig veure si al darrera hi duia el número del Messi), un banc dissenyat per Gaudí. Si jo fos més detallista no sé què li hauria regalat. Potser un pom de farigola? Potser les primeres maduixes collides al bosc. Darrerament sóc lent de reflexes i penso les coses quan ja no hi sóc a temps. A la vora de les onze comença un degoteig de gent que marxa, ara una, després un parell, ara un petit grup, fins que quedem el més famèlics, àvids de ritme i moviment. Passava una mica de les onze que vam marxar nosaltres. Encara hi havia força gent a dins del Barn. A fora hi feia una fresca nutritiva, d’aquelles que necessita la pell. Ahir no vaig mirar enlaire, no podia. El cansament em feia ajupir el cap i recolzar-me amb les mans per les parets i els cotxes. Enyorava el llit i el gran descans. Això sí, he dormit tota la nit amb el somriure satisfet d’haver fet el que m’agrada. Potser és aquesta la meva recompensa, he dormit com si fos un nen petit.
