EXCURSIÓ FINS A CAN BOSQUETS. 15 de febrer de 2011.
Estimada colla, ¿recordeu que quan vam anar a caminar per la riera de Vallvidrera us vaig explicar que un home ens havia fet dentetes del tros fins a can Busquets? Doncs avui hi hem anat. Quan et parlen molt bé d’alguna cosa (una peli, un llibre, un restaurant) a vegades passa que no ho trobes tant bonic. Una mica ens ha passat avui, però reconec que és un bon país, que és un paissatge especial i que si per comptes d’aquest dia de peix bullit que ens ha fet, hagués lluït un sol esplendorós d’aquell que convida a cantar als ocelletes i també a nosaltres, tot hauria sigut encara més de postal. Però hi ha el que hi ha i cada dia té el seu encís. Precisament avui hi pensava, que si només sortíssim els dies de sol, sempre veuríem el mateix color de paissatge; en canvi si hi anem quan toca, sigui amb sol, amb pluja o gel, els records són multicolors i el País més plural.
Hem marxat a quarts de nou i hem aparcat el cotxe a Sant Bertomeu de la Quadra, a sobre Molins de Rei, a quarts de deu. Una hora? Doncs sí. La maleïda caravana de la rotonda de Sant Vicenç ens ha aturat en el primer bon dia. A dins del cotxe, tres al darrera i dos al davant, tal com ho sentiu. Avui s’hi ha afegit en Josep Maria Canals, un bon amic nostre de quan érem joves i de sempre, de la colla de Sant Boi. He pensat que si el Zapatero no ho impedeix i us podeu jubilar ben aviat, haurem d’anar pensant en comprar entre tots un minibús per quan sortim d’excursió. De totes maneres, ara no toca i ja en parlarem quan sigui el cas.
Deia doncs, que a quarts de deu sortíem del cotxe i hem pres la gran baixada fins al fons de la riera de Vallvidrera. Avui hem seguit riera amunt, hem passat el saltant encisador i per camins ara enfangats, ara mig enfangats, hem arribat al conjunt de cases conegut per La Rierada. Nosaltres rierada amunt.
El camí s’ha endinsat a la bardissa, com un túnel amb un cobricel de lianes i de brancades de pins, de roures i pollancres, el caminet s’espabilava ben assenyalat en la direcció contrària del corrent de l’aigua de la riera. De tant en tant una merla cantava pluja. Cada vegada que havíem de traversar el curs de l’aigua, un collaret de pedres ens feien de passera, i amb això ja us dic que en els prims no hi havia més de quatre o cinc dits d’aigua.
Al cap de poc el Nani s’ha alarmat “No anem bé” “Òndia, òndia” hem pensat els altres quatre. I hem començat la parafernàlia de caminar una mica amunt, una mica avall, una mica cap a la riera, una mica cap al bosc, però el GPS es feia el pagès. Ningú no recordava que haguéssim passat cap trencall, excepte jo. He recordat que a cosa de cent metres hi havia un corriol que s’enfilava a mà esquerra. He retrocedit i a seixanta passes l’he trobat. L’hem seguit i hem comés l’error que ens ha fet fer una volta de quatre o cinc quilòmetres no previstos. De fet, el camí que havíem de seguir era un de mà dreta, però això no ho hem sabut fins a la tornada.
El camí pujava i pujava. El Nani i el Josep Maria ens anaven agafant avantatge i sort que de tant en tant s’esperaven una mica, perquè si no, ells haurien acabat una hora abans que nosaltres. Hem arribat a una urbanització que primer no sabíem com se deia, però una senyora molt amable ens ha informat que estàvem a La Floresta. Hi hem entrat pel sector que pertany a Molins de Rei i n’hem sortit pel costat de Sant Cugat. Primer ens ha informat una noia tota plena de piercings i amb dos gossos “A can Bosquets? És molt fàcil. Jo hi vaig moltes vegades. Primer amunt, després tombeu, després baixeu i després pujeu. Aparriba!” I només ens hem recordat de l’anell que duia al nas. Al cap d’una estona, una senyora que baixava d’un cotxe ens ha dit que no en tenia ni idea, però que pujant i trencant a la segona cruïlla hi sortia un camí que portava a una font. Hi hem anat, però no pas perquè ens ho hagués dit ella, sinó perquè el Nani i el Josep Maria s’han fixat que feia estona que seguíem les senyals del GR-92 i precisament ens duien per on ens havia dit aquella dona.
Hem notat una cosa molt curiosa, que potser ha sigut casualitat. Resulta que els gossos del sector de Molins de Rei tots ens bordaven, alguns amb ràbia, els altres amb molta ràbia, i en canvi, els de la part de Sant Cugat no, eren més educats, ens miraven, no diré que amb respecte però sí amb una mena d’educació. És notava que eren de casa bona.
Al cap de poc de sortir de la urbanització (o potser s’escau més de dir Ciutat Residencial? No ho sé. Tractant-se de Sant Cugat, ves a saber) una pista ben fressada planejava molt amunt de la riera. Hem decidit aturar-nos a fer un mos. El Nani i el Josep Maria estaven molt lluny i els hem cridat. Al cap d’una estona han vingut acompanyats d’un excursionista que els ha deixat un plànol, però l’escala era massa gran i no detallava gaire. De fet era poc més que una bola del món (Alaska, Dusseldorf, Manresa, La Floresta i Barcelona), i ens ha sigut impossible localitzar can Bosquets. Ell ens ha dit que era una masia que hi havia després de dos revolts. Naturalment hi hem parlat, era un bon nano. Venia de Sants (tothom ho sab que a Sants hi predomina la bona gent) i se n’anava a Rubí “I quants dies trigaràs?” li ha preguntat el Ramon. Ell ha marxat, nosaltres hem acabat de menjar la taronja i la barreja de nyoca (músic) del Ciscu i hem continuat el camí que ens hauria de dur a la cervesa.
Al cap de dos revolts hem vist una masia imponent, com una aparició, semblava nova, amb la gespa retallada, les andròmines de decoració (que si una arada, que si una mola, que si una premsa) vernissades i acabades de respallar. Tot impecable, quasi feia la impressió que estava fora de lloc. Tingueu-ho present, si mai algun geni d’una làmpada us demana un desig i penseu en una casa, no ho dubteu, can Bosquets.
Aquí hem deixat el camí que potser ens hauria dut a Vallvidrera i hem tornat a baixar cap la riera. Hem retornat al bosc tenebrós de lianes i falgueres i fronda exhuberant. De seguida ens hem topat amb una arbre monumental, un pollancre com mai n’he vist cap. Ens hi hem fet la foto de grup i hem continuat. De seguida hem sigut al nivell de la riera, de seguida l’hem travessada pel damunt d’un rosari de pedres i no gaire lluny hem retrobat el camí a l’alçada d’on ens havíem extraviat feia unes hores. Era comprensiu que no ho haguéssim vist, perquè el trencall es perdia dins la riera i no s’hi veia el camí fins després d`un revolt invisible des d’on veníem. Ara ja ho sabem i si mai hi voleu anar ja no ens hi perdrem.
Hem retrobat La Rierada i els gossos ens han bordat “Estem a Molins”. Hem seguit per la carretera esfaltada i hem pujat sense pietat fins a dalt a Sant Bertomeu, més amunt d’on hi teníem el cotxe. Però no hi fa res quan ja ets a dalt, ara tot era baixada i fins sense esma hi hauríem arribat.
Hem anat a fer la cervesa al Foment de Molins de Rei. Ja eren les dues i, vulgues que no, tens més tendència en pensar en el dinar. El Josep Maria diu que li ha agradat i que dimarts que ve tornarà a venir. I ens ho hem pres com un cumpliment.
Resumint, que hem caminat quatre hores i mitja, o sigui catorze quilòmetres, hem pujat tres-cents setanta metres, que són els mateixos que hem baixat, hem passat una mica de fred quan anàvem i una mica de calor quan tornàvem. I a les tres ja estàvem a casa. Ja està.
Que passeu una bona setmana.
Aleix.
Estimada colla, ¿recordeu que quan vam anar a caminar per la riera de Vallvidrera us vaig explicar que un home ens havia fet dentetes del tros fins a can Busquets? Doncs avui hi hem anat. Quan et parlen molt bé d’alguna cosa (una peli, un llibre, un restaurant) a vegades passa que no ho trobes tant bonic. Una mica ens ha passat avui, però reconec que és un bon país, que és un paissatge especial i que si per comptes d’aquest dia de peix bullit que ens ha fet, hagués lluït un sol esplendorós d’aquell que convida a cantar als ocelletes i també a nosaltres, tot hauria sigut encara més de postal. Però hi ha el que hi ha i cada dia té el seu encís. Precisament avui hi pensava, que si només sortíssim els dies de sol, sempre veuríem el mateix color de paissatge; en canvi si hi anem quan toca, sigui amb sol, amb pluja o gel, els records són multicolors i el País més plural.
Hem marxat a quarts de nou i hem aparcat el cotxe a Sant Bertomeu de la Quadra, a sobre Molins de Rei, a quarts de deu. Una hora? Doncs sí. La maleïda caravana de la rotonda de Sant Vicenç ens ha aturat en el primer bon dia. A dins del cotxe, tres al darrera i dos al davant, tal com ho sentiu. Avui s’hi ha afegit en Josep Maria Canals, un bon amic nostre de quan érem joves i de sempre, de la colla de Sant Boi. He pensat que si el Zapatero no ho impedeix i us podeu jubilar ben aviat, haurem d’anar pensant en comprar entre tots un minibús per quan sortim d’excursió. De totes maneres, ara no toca i ja en parlarem quan sigui el cas.
Deia doncs, que a quarts de deu sortíem del cotxe i hem pres la gran baixada fins al fons de la riera de Vallvidrera. Avui hem seguit riera amunt, hem passat el saltant encisador i per camins ara enfangats, ara mig enfangats, hem arribat al conjunt de cases conegut per La Rierada. Nosaltres rierada amunt.
El camí s’ha endinsat a la bardissa, com un túnel amb un cobricel de lianes i de brancades de pins, de roures i pollancres, el caminet s’espabilava ben assenyalat en la direcció contrària del corrent de l’aigua de la riera. De tant en tant una merla cantava pluja. Cada vegada que havíem de traversar el curs de l’aigua, un collaret de pedres ens feien de passera, i amb això ja us dic que en els prims no hi havia més de quatre o cinc dits d’aigua.
Al cap de poc el Nani s’ha alarmat “No anem bé” “Òndia, òndia” hem pensat els altres quatre. I hem començat la parafernàlia de caminar una mica amunt, una mica avall, una mica cap a la riera, una mica cap al bosc, però el GPS es feia el pagès. Ningú no recordava que haguéssim passat cap trencall, excepte jo. He recordat que a cosa de cent metres hi havia un corriol que s’enfilava a mà esquerra. He retrocedit i a seixanta passes l’he trobat. L’hem seguit i hem comés l’error que ens ha fet fer una volta de quatre o cinc quilòmetres no previstos. De fet, el camí que havíem de seguir era un de mà dreta, però això no ho hem sabut fins a la tornada.
El camí pujava i pujava. El Nani i el Josep Maria ens anaven agafant avantatge i sort que de tant en tant s’esperaven una mica, perquè si no, ells haurien acabat una hora abans que nosaltres. Hem arribat a una urbanització que primer no sabíem com se deia, però una senyora molt amable ens ha informat que estàvem a La Floresta. Hi hem entrat pel sector que pertany a Molins de Rei i n’hem sortit pel costat de Sant Cugat. Primer ens ha informat una noia tota plena de piercings i amb dos gossos “A can Bosquets? És molt fàcil. Jo hi vaig moltes vegades. Primer amunt, després tombeu, després baixeu i després pujeu. Aparriba!” I només ens hem recordat de l’anell que duia al nas. Al cap d’una estona, una senyora que baixava d’un cotxe ens ha dit que no en tenia ni idea, però que pujant i trencant a la segona cruïlla hi sortia un camí que portava a una font. Hi hem anat, però no pas perquè ens ho hagués dit ella, sinó perquè el Nani i el Josep Maria s’han fixat que feia estona que seguíem les senyals del GR-92 i precisament ens duien per on ens havia dit aquella dona.
Hem notat una cosa molt curiosa, que potser ha sigut casualitat. Resulta que els gossos del sector de Molins de Rei tots ens bordaven, alguns amb ràbia, els altres amb molta ràbia, i en canvi, els de la part de Sant Cugat no, eren més educats, ens miraven, no diré que amb respecte però sí amb una mena d’educació. És notava que eren de casa bona.
Al cap de poc de sortir de la urbanització (o potser s’escau més de dir Ciutat Residencial? No ho sé. Tractant-se de Sant Cugat, ves a saber) una pista ben fressada planejava molt amunt de la riera. Hem decidit aturar-nos a fer un mos. El Nani i el Josep Maria estaven molt lluny i els hem cridat. Al cap d’una estona han vingut acompanyats d’un excursionista que els ha deixat un plànol, però l’escala era massa gran i no detallava gaire. De fet era poc més que una bola del món (Alaska, Dusseldorf, Manresa, La Floresta i Barcelona), i ens ha sigut impossible localitzar can Bosquets. Ell ens ha dit que era una masia que hi havia després de dos revolts. Naturalment hi hem parlat, era un bon nano. Venia de Sants (tothom ho sab que a Sants hi predomina la bona gent) i se n’anava a Rubí “I quants dies trigaràs?” li ha preguntat el Ramon. Ell ha marxat, nosaltres hem acabat de menjar la taronja i la barreja de nyoca (músic) del Ciscu i hem continuat el camí que ens hauria de dur a la cervesa.
Al cap de dos revolts hem vist una masia imponent, com una aparició, semblava nova, amb la gespa retallada, les andròmines de decoració (que si una arada, que si una mola, que si una premsa) vernissades i acabades de respallar. Tot impecable, quasi feia la impressió que estava fora de lloc. Tingueu-ho present, si mai algun geni d’una làmpada us demana un desig i penseu en una casa, no ho dubteu, can Bosquets.
Aquí hem deixat el camí que potser ens hauria dut a Vallvidrera i hem tornat a baixar cap la riera. Hem retornat al bosc tenebrós de lianes i falgueres i fronda exhuberant. De seguida ens hem topat amb una arbre monumental, un pollancre com mai n’he vist cap. Ens hi hem fet la foto de grup i hem continuat. De seguida hem sigut al nivell de la riera, de seguida l’hem travessada pel damunt d’un rosari de pedres i no gaire lluny hem retrobat el camí a l’alçada d’on ens havíem extraviat feia unes hores. Era comprensiu que no ho haguéssim vist, perquè el trencall es perdia dins la riera i no s’hi veia el camí fins després d`un revolt invisible des d’on veníem. Ara ja ho sabem i si mai hi voleu anar ja no ens hi perdrem.
Hem retrobat La Rierada i els gossos ens han bordat “Estem a Molins”. Hem seguit per la carretera esfaltada i hem pujat sense pietat fins a dalt a Sant Bertomeu, més amunt d’on hi teníem el cotxe. Però no hi fa res quan ja ets a dalt, ara tot era baixada i fins sense esma hi hauríem arribat.
Hem anat a fer la cervesa al Foment de Molins de Rei. Ja eren les dues i, vulgues que no, tens més tendència en pensar en el dinar. El Josep Maria diu que li ha agradat i que dimarts que ve tornarà a venir. I ens ho hem pres com un cumpliment.
Resumint, que hem caminat quatre hores i mitja, o sigui catorze quilòmetres, hem pujat tres-cents setanta metres, que són els mateixos que hem baixat, hem passat una mica de fred quan anàvem i una mica de calor quan tornàvem. I a les tres ja estàvem a casa. Ja està.
Que passeu una bona setmana.
Aleix.
