CRÒNICA DEL BARN. Dimarts 25 de febrer de 2011.
Durant tot l’hivern a les vuit és fosc. Avui, però, he anat al Club de Lectura i he plegat tard. I quan jo venia cap al Barn, hi havia una lluna fina com un somriure just, d’aquells de compromís. M’hauria agradat que m’esperés, total dues hores no és gaire pels éssers siderals.
(Imagino: En aquests moments, més o menys cap a les nou, al Passeig de Gràcia uns estrangers anglosaxons es miren bocabadats la Casa Batlló de Barcelona. Ja veus, ells que venien més que res per l’agricultura del porró s’han trobat amb la cultura en estat pur). A la mateixa hora entro al Barn. La Belèn està enfeinada i el Greg em cobra l’entrada. “Bona nit, Greg” La música m’acull, les amigues fa estona que estan ballant. Vaig a la “nostra” taula, jaquetes i abrics al respatller de les cadires. Deixo la meva i, a la pista hi falta gent. Escanejo al personal i ho comparo amb la imatge d’altres dimarts, tot igual. Em poso a una línea i espero el pròxim ball, quins nervis! És broma, naturalment, no estic pas nerviós però sí espectant, “Quin ball serà?” Comença. Els primers compassos de la música em donen la pauta de com l’hem de ballar, i comencem a moure’ns.
A vegades, ballant, el cervell em porta a llocs llunyans, a paissatges somiats, a capvespres encesos. D’altres, com ara, m’embarco en pensaments absurds: “Quants balls hi deuen cabre a dins d’un cervell?” Diuen que els homes no estem preparats per a fer dues coses al mateix temps i jo en sóc un cas vivent. M’he equivocat en aquest ball senzill i abandono els pensaments, ara és hora de ballar.
L’Anna repassa un ball, l Strike? Una pinzellada i a ballar. I tothom el balla sense entrebancs, tant que em costa a mi d’aprendre’ls, sóc d’una altra generació, necessito temps i veure-ho clar, però no em queixo, m’adapto. L’Elvis Presley m’està apuntant amb una pistola des d’un poster de la paret i el Clint Eastwood em mira amb un puret a un costat de la boca. (A milers de llars, a la tele hi fan el temps. El Molina es mira el mapa amb atenció i diu que les isòbares separades són senyal d’anticicló. I tothom s’ho creu).
Per passar de primera hora a segona no cal cap anunci formal, n’hi ha prou amb una cançó inadvertida a orelles de profans, i tots som conscients que acabem de pujar un graó. Ja ha passat el temps dels Hoochie coochie i ara és hora dels Chu Chu Train. Em corre la rata i vaig a demanar el sopar. Avui, per variar, biquini amb patates fregides. Demano una cervesa sense alcohol i la deixo a la taula, al lloc on m’asseuré. Diuen que enfront de la moda americana del Fast Food ha nascut una moda enfrontada, l’ Slow Food, que consisteix en menjar tranquilament. El dia que sigui religió oficial jo potser en seré el seu profeta. Sempre sóc l’últim d’acabar i quan menjo procuro no aixecar-me per a res, encara que algun dia he pecat. Durant tota la primera hora, i part de la segona, encara arriba gent. Ara és l’hora de màxima concentració, quan és més car el pam de pista per ballar. (En un carrer d’un poble qualsevol, algú llença la brossa d’amagat. Un veí l’observa de darrera la finestra i pensa “Vols dir que ha reciclat? No sé…. Ho haurem de dir al Regidor de Medi Ambient perquè ho vigili”).
La Neus m’explica que han suspès el concurs de Cardedeu i per tal, d’allò res de res. La colla tindran un desencís, ara que ho tenien coll avall resulta que no es fa. I si fem un concurs a la Colònia? Ja en parlarem, que no és tant fàcil. Ja en parlarem.
Avui és el Pagadàngio el que ens diu que comença la tercera hora. N’hi ha que ja se’n van. Després de l’estona de ballar sense parar, les cames se’n ressenten, però és la darrera pujada abans de fer el cim. Ballem uns quants balls senzills i repassem l’American Dreams. Ballem el Cabo San Lucas i també el What about now “No pensis en res més, sobretot, en aquest no em puc equivocar”. (El president Mas ja deu ser a casa seva. Pensa en lleis i en pactes i en propostes trencadores que mai formularà. D’on treurà els diners que es necessiten per fer rutllar el País?).
He parlat amb l’Anna sobre els balls que hauríem de repassar. Em fa veure que no és tant senzill com em semblava, que té una llista de peticions i que en tres hores no hi ha gaire temps per fer-ho tot. De totes maneres diu que li enviï la meva llista i poc a poc ens els repassarà.
Ja és un quart de dotze. (A Egipte els moderns i els barbuts demanen dimissió, però l’Hosni Mubarak diu que demà m’afaitaràs). Nosaltres ens acomiadem. Estarem una setmana sense veure’ns (adéu fill, adéu mare, adéu germans i germanes) Al carrer s’hi està bé, la mica de fresca reconforta i ningú no ho diria que estem en ple hivern. La lluna s’ha amagat i un tel de boira no deixa veure cap estel. Si segons la Bíblia Déu va crear el món en sis dies ( el setè va descansar), el segon dia, dimarts, va crear el firmament, amb la lluna i les estrelles. És just, per tal, un record d’agraiment.
El Barn del que jo parlo és intemporal, sense ahir, sense demà, en un avui etern i permanent. Setmana rera setmana un mateix dibuix posat al pensament, fet de cançons i d’amigues i d’una rutina que enyoraré durant tota la setmana.
(El radar de l’autopista n’acaba d’enxampar un altre. Es dispara un flash: cent euros i quatre punts. De fet els punts no importen gaire. No fan pas bullir l’olla dels pressupostos de la Generalitat).
Ah! i a la llista dels balls hi heu d’afegir l’Un quart de deu, que ja només recordo jo.
Ara és un quart d’una de la matinada i tothom ja deu dormir, els anglesos del Passeig de Gràcia, el Tomàs Molina, aquell que no recicla, el president Mas, els moderns, els barbuts i fins i tot l’Hosni Mubarak. Potser que també hi vagi jo.
Que tingueu una bona nit.
Aleix.
Durant tot l’hivern a les vuit és fosc. Avui, però, he anat al Club de Lectura i he plegat tard. I quan jo venia cap al Barn, hi havia una lluna fina com un somriure just, d’aquells de compromís. M’hauria agradat que m’esperés, total dues hores no és gaire pels éssers siderals.
(Imagino: En aquests moments, més o menys cap a les nou, al Passeig de Gràcia uns estrangers anglosaxons es miren bocabadats la Casa Batlló de Barcelona. Ja veus, ells que venien més que res per l’agricultura del porró s’han trobat amb la cultura en estat pur). A la mateixa hora entro al Barn. La Belèn està enfeinada i el Greg em cobra l’entrada. “Bona nit, Greg” La música m’acull, les amigues fa estona que estan ballant. Vaig a la “nostra” taula, jaquetes i abrics al respatller de les cadires. Deixo la meva i, a la pista hi falta gent. Escanejo al personal i ho comparo amb la imatge d’altres dimarts, tot igual. Em poso a una línea i espero el pròxim ball, quins nervis! És broma, naturalment, no estic pas nerviós però sí espectant, “Quin ball serà?” Comença. Els primers compassos de la música em donen la pauta de com l’hem de ballar, i comencem a moure’ns.
A vegades, ballant, el cervell em porta a llocs llunyans, a paissatges somiats, a capvespres encesos. D’altres, com ara, m’embarco en pensaments absurds: “Quants balls hi deuen cabre a dins d’un cervell?” Diuen que els homes no estem preparats per a fer dues coses al mateix temps i jo en sóc un cas vivent. M’he equivocat en aquest ball senzill i abandono els pensaments, ara és hora de ballar.
L’Anna repassa un ball, l Strike? Una pinzellada i a ballar. I tothom el balla sense entrebancs, tant que em costa a mi d’aprendre’ls, sóc d’una altra generació, necessito temps i veure-ho clar, però no em queixo, m’adapto. L’Elvis Presley m’està apuntant amb una pistola des d’un poster de la paret i el Clint Eastwood em mira amb un puret a un costat de la boca. (A milers de llars, a la tele hi fan el temps. El Molina es mira el mapa amb atenció i diu que les isòbares separades són senyal d’anticicló. I tothom s’ho creu).
Per passar de primera hora a segona no cal cap anunci formal, n’hi ha prou amb una cançó inadvertida a orelles de profans, i tots som conscients que acabem de pujar un graó. Ja ha passat el temps dels Hoochie coochie i ara és hora dels Chu Chu Train. Em corre la rata i vaig a demanar el sopar. Avui, per variar, biquini amb patates fregides. Demano una cervesa sense alcohol i la deixo a la taula, al lloc on m’asseuré. Diuen que enfront de la moda americana del Fast Food ha nascut una moda enfrontada, l’ Slow Food, que consisteix en menjar tranquilament. El dia que sigui religió oficial jo potser en seré el seu profeta. Sempre sóc l’últim d’acabar i quan menjo procuro no aixecar-me per a res, encara que algun dia he pecat. Durant tota la primera hora, i part de la segona, encara arriba gent. Ara és l’hora de màxima concentració, quan és més car el pam de pista per ballar. (En un carrer d’un poble qualsevol, algú llença la brossa d’amagat. Un veí l’observa de darrera la finestra i pensa “Vols dir que ha reciclat? No sé…. Ho haurem de dir al Regidor de Medi Ambient perquè ho vigili”).
La Neus m’explica que han suspès el concurs de Cardedeu i per tal, d’allò res de res. La colla tindran un desencís, ara que ho tenien coll avall resulta que no es fa. I si fem un concurs a la Colònia? Ja en parlarem, que no és tant fàcil. Ja en parlarem.
Avui és el Pagadàngio el que ens diu que comença la tercera hora. N’hi ha que ja se’n van. Després de l’estona de ballar sense parar, les cames se’n ressenten, però és la darrera pujada abans de fer el cim. Ballem uns quants balls senzills i repassem l’American Dreams. Ballem el Cabo San Lucas i també el What about now “No pensis en res més, sobretot, en aquest no em puc equivocar”. (El president Mas ja deu ser a casa seva. Pensa en lleis i en pactes i en propostes trencadores que mai formularà. D’on treurà els diners que es necessiten per fer rutllar el País?).
He parlat amb l’Anna sobre els balls que hauríem de repassar. Em fa veure que no és tant senzill com em semblava, que té una llista de peticions i que en tres hores no hi ha gaire temps per fer-ho tot. De totes maneres diu que li enviï la meva llista i poc a poc ens els repassarà.
Ja és un quart de dotze. (A Egipte els moderns i els barbuts demanen dimissió, però l’Hosni Mubarak diu que demà m’afaitaràs). Nosaltres ens acomiadem. Estarem una setmana sense veure’ns (adéu fill, adéu mare, adéu germans i germanes) Al carrer s’hi està bé, la mica de fresca reconforta i ningú no ho diria que estem en ple hivern. La lluna s’ha amagat i un tel de boira no deixa veure cap estel. Si segons la Bíblia Déu va crear el món en sis dies ( el setè va descansar), el segon dia, dimarts, va crear el firmament, amb la lluna i les estrelles. És just, per tal, un record d’agraiment.
El Barn del que jo parlo és intemporal, sense ahir, sense demà, en un avui etern i permanent. Setmana rera setmana un mateix dibuix posat al pensament, fet de cançons i d’amigues i d’una rutina que enyoraré durant tota la setmana.
(El radar de l’autopista n’acaba d’enxampar un altre. Es dispara un flash: cent euros i quatre punts. De fet els punts no importen gaire. No fan pas bullir l’olla dels pressupostos de la Generalitat).
Ah! i a la llista dels balls hi heu d’afegir l’Un quart de deu, que ja només recordo jo.
Ara és un quart d’una de la matinada i tothom ja deu dormir, els anglesos del Passeig de Gràcia, el Tomàs Molina, aquell que no recicla, el president Mas, els moderns, els barbuts i fins i tot l’Hosni Mubarak. Potser que també hi vagi jo.
Que tingueu una bona nit.
Aleix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada