LA REPÚBLICA

CATORZE D’ABRIL. ANIVERSARI DE LA REPÚBLICA.

Avui som catorze d’abril, aniversari d’aquell dia en què els nostres pares i avis van encetar totes les esperances i semblava que finalment es podia veure un futur d’harmonia i felicitat. Poc es podien imaginar que les forces tenebroses dels interessos privats, de l’egoïsme, del fanatisme i la ignorància havien d’escapçar les il·lusions en un immens bassal de sang i de llàgrimes.

Han passat setanta-tres anys, més de la mitat dels quals sota el terror dels militars espanyols i la resta en aquesta democràcia tutelada pels guanyadors d’aquella guerra. Avui encara, després de tan de temps, es procura no esmentar l’ efemèrides i els mitjans de comunicació, venuts o domesticats, fan veure que no se n’adonen. No s’oblidaran pas el 11-S de les Torres Bessones, ni el dia del Descubriment d’Amèrica. Però aquell dia en que el poble català va escollir per majoria escandalosa que no volíem cap rei, aquell dia l’han oblidat.

La República no és el paradigma de la felicitat, però pel nostre poble és el paradigma de la dignitat. El fet que vagin necessitar un milió de morts i quaranta anys de terror per a fer-nos acceptar la monarquia espanyola i tot el que comporta, és una llosa, sòlida o esquerdada, que segella aquest immens fossar de la nostra llibertat.

I no és que accepti com a panacea la República Espanyola, que bé sabeu que desitjo la República Catalana, sinó que reivindico com a condició indispensable l’acceptació de la voluntat popular expressada sense coaccions ni interferències. En un supòsit d’un país ideal sense rei, sense jutges nacional-espanyols i sense exèrcit vencedor, podríem començar a suposar que hi ha intenció de tancar ferides. Mentrestant, permeteu-me que ho dubti.

I amb tota aquesta generació de periodistes d’amnèssia selectiva, ben ensinistrats pel senyor que els paga el sou, dispenseu-me de llegir la premsa. No sé com dir-ho, no sé com expressar que no me’ls acabo de creure.

A tots aquells que s’han mantingut fidels als antics ideals, a tots els que han conservat un espai en la memòria per aquella generació, a tots els que algun dia podran arribar a comprendre que ens caldrà retornar a l’antiga raó: Salut!

Aleix, 14 d’abril de 2009.