RUTA DEL SOL BLAU. 22 de juny de 2011.

Distància 14,800 km

Disnivell acumulat 539 metres

Temps 5 hores

La gent gran deien que cal ser bojos per anar a caminar amb aquesta calor, i vaig pensar que un dels símptomes per saber quan algú ja és una persona gran és saber si pensa que cal ser bojos per anar a caminar amb aquesta calor. El Nani i jo, que encara no som grans, hem anat a caminar aquest matí per la Ruta del Sol Blau, que és un camí que volta per les muntanyes d’entre Vallirana i Torrelles: Puig Vicenç, Penya del Moro, Pla d’Ardenya, Mas de les Fonts i Vallirana.

Dalt del Puig Vicenç

Hem fet mitja hora de cua per anar de la Colònia a Sant Vicenç i a les nou aparcàvem als afores de Vallirana, a la urbanització de La Selva Negra. Ves quins noms que s’inventaven en els anys de les urbanitzacions! Hem pres un camí que travessa un bosc ombrívol (dos pets de llob i un pinetell) i de seguida ens hem enfilat per un camí de cabres que en tres-cents metres de pujada ens havia de dur a dalt del Puig Vicenç. Bufàvem com desesperats i sort que el Nani ha descobert te de roca i n’hem collit. El te de roca va bé pel cansament, perquè quan t’atures a collir-ne t’oblides de la pujada. El Nani diu que aquesta planta hauria de ser l’emblema dels Països Catalans, perquè només es fa a la nostra terra. Quan guanyin els nostres en parlarem. Hem arribat a la carena i hem vist als nostres peus la immensa panoràmica de tot el Baix Llobregat, i Barcelona, i Collcerola, i el Vallès a sota del Montseny i de Sant Llorenç i Montserrat. La distància i la contaminació encalitxava el paissatge i feia l’efecte d’un quadre japonès. De seguida hem sigut al cim del Puig Vicenç i ens hem sentit importants “És possible que siguem els que estem més enlaire del Baix Llobregat” però hem vist que Montserrat també és de la comarca i s’enfila més amunt.

Un ample camí s’estenia a ponent com una llarga cinta blanca. L’hem seguit. Feia baixada i s’hi anava còmode. El Nani diu “Avui no trobarem ningú” i jo responc “Ningú”. Abans ho haguéssim dit. D’un revolt ha sortit cap a nosaltres un xicot, que segurament no era gai, amb tanga i una motxilleta. Metre vuitanta, noranta o cent quilos de pes, barba arreglada. L’hem aturat com sempre fem i li hem preguntat si més avall hi havia alguna ombra on poder esmorzar (quines coses de preguntar) “Ai bufons, no sé què dir. Suposo que més avall tornareu a tenir bosc” i ha marxat. Ens hem sentit com alleujats i hem seguit muntanya avall.

Tal com hem recuperat el bosc hem tingut ombres a dojo i hem esmorzat. Ha passat una noia amb una espècie de biquini corrent avall. Al cap de poca estona un home que corria al seu darrera. Hem pensat que eren parella i que l’incentiu de l’home era atrapar-la. Hem tornat a caminar, ara cap amunt altra vegada. Hem trobat orenga florida i n’hem collit quatre branquillons (les que vau venir al dinar amb la colla ja sabeu perquè serveix). A la vora del camí hi havia garlandes florides de vidalbes amb la seva olor de caramel. Arreu la muntanya agraïda de tanta pluja d’enguany floreix de tots colors. Hem sigut a tocar de les roques de La Penya del Moro i hem trencat en direcció al cim de la muntanya del Pla d’Ardenya.

  Font del Mas de les Fonts

Sang, suor i llàgrimes. Al vessant solei de la muntanya pràcticament no hi ha arbres. Aquesta zona fa frontera de la flora, al costat ombril hi ha la màquia, que és aquell bosc frondós de pins amb marfulls, aladerns i cirerers de pastor, al costat solei és la garriga, el bosc de matollars amb cosconeres, llentiscles i farigoles, sense cap lloc on poder-se amagar del sol. I, mira, hem collit farigoles que també van bé pel cansament.

Hem arribat al cim de la muntanya i ara ja pràcticament tot ha sigut baixar. Hem trepitxat el Pla d’Ardenya, hem arribat al Mas de les Fonts, hem begut aigua de la font i ens hem remullat com cal. Hem baixat pel costat esquerra de la riera i tot buscant la font de la Ginebre hem trobat una font de l’Avi Caçador (o alguna cosa així) amb un abeurador ple d’aigua clara i fresca i amb capgrossos. Hem tornat a beure i ens hem remullat de dalt a baix. Avui és el dia de collir el pericó, l’herba màgica de Sant Joan. N’he collit un pom per tradició i quan em senti més trist en faré una infusió perquè em retorni l’alegria. D’aquesta herba també se’n diu “Oli de Cop” i abans es posava en oli a macerar per si algú es feia un truc. Diu que anava bé i que treia el blau. N’hi ha per tot arreu, fa uns poms escabellats d’or vell que també guarneixen els camins.

Font de l’Avi Caçador

De seguida hem sigut a tocar de can Bogunya i ja havíem fet pràcticament tots els quilòmetres de l’escursió. A tocar del camí hi havia la cova del polvori i hi hem entrat. Impressionant de dimensions i de fondària. Diu que va ser utilitzat de polvori durant la guerra, i que quan els franquistes estaven a la vora, els nostres el van fer explotar. Es va cremar tota la pòlvora, però les parets van aguantar. Can Bogunya és una gran masia tota plena de gossos. A sota hi ha la riera amb aigua i una carretera asfaltada al seu costat. Hi ha també l’ermita de Sant Silvestre que es veu que era una zona d’aplecs i d’arrossades. I tot això està cobert de plataners amb una ombra fosca que s’allarga uns centenars de metres. I de cop s’acaba el bosc i comença la urbanització, amb el nostre cotxe al davant de tot.

El polvorí

Ara sí, ara la calor ja era agobiant i el cotxe ens buscava, adelerat, algun bar per poder fer la cervesa. Hem anat a un bar de la carretera. “Comidas Caseras” deia, però no hi havia ningú dinant. Una senyora gran (que devia pensar que estàvem bojos d’anar a caminar amb la calor que feia avui) jugava a la màquina escurabutxaques i ens ha dit “Un momento por favor” Era la cambrera, que passava l’estona. Ens hem assegut a la barra i a esperar. Quan s’ha cansat ha vingut “Es que me he encontrado un euro y lo he tirado a la máquina, pero no sé como funciona” Ens ha servit i ha corregut altre cop a la seva màquina. De cop han començat a sortir euros i ha tornat ben contenta amb una almosta de monedes. Ens ha fet la impressió que sabia molt bé com anava aquella màquina. Hauria sigut un detall que ens convidès, però no, tot per ella i pels seus néts.

Demà serà la nit de Sant Joan, la nit màgica de les fogueres, la Festa Major de Catalunya. Passeu-vos-ho bé i que ni la coca ni el cava us faci mal.

Aleix.

EXCURSIÓ AL MATAGALLS PER SANT SEGIMON. 2 de juny de 2011.

Distància 13,2 km.

Desnivell acumulat 701 m

Temps 5h 45min.

Ahir al vespre vaig trucar al Nani per anular l’excursió “Nani, que diuen que plourà i ho hauríem de deixar”, però ell que no, que no plourà, “que ho he consultat a internet i no donen pluja” I hi hem anat. Aquest matí a les set, el Josep Maria, el Ciscu, el Nani i jo hem marxat en direcció a Vic. Al trencall de Balenyà hem sortit de l’autovia i cap a Seva, el Brull i el Coll Formic, on hem deixat el cotxe. No feia mal dia, tot i que el cim del Matagalls estava emboirat.

L’excursió comença amb una forta pujada, uns dos-cents metres sense parar. Trobem un trencall que porta a Sant Segimon i el prenem. De seguida comença a baixar i perdem més de cent metres. Quina pena! Tot i això ha valgut la pena, perquè el camí era agradable amb torrents d’aigua i boscos de faig. Les fagedes sempre són boniques, però al mes de juny és que enamoren vestides de verd nou. Hem trobat un grup de jubilats que anaven també a Sant Segimon. Acabaven d’esmorzar i ens han cedit el lloc “Esmorzeu aquí que és el millor lloc que trobareu” A ran de la fageda, al costat d’un prat i a tocar d’un rierol d’aigua transparent, realment era preciós. Ens han explicat que no entraríem pas a Sant Segimon, perquè hi ha una masovera que esparvera “Un dia va sortir amb una escopeta tot cridant que allò era propietat privada” El Nani m’ha dit que ell ja ho sabia perquè internet en va ple. Tot i així ells hi anaven “Avui entrarem perquè portem un negociador” i un d’ells ha alçat la mà i ens ha dit que havia estudiat per capellà.

Hem esmorzat doncs i hem reprès el camí. Hem trobat una altra colla de jubilats que venien en direcció contrària i els hem preguntat per la dona de Sant Segimon, però ells no hi han entrat, han passat pel camí de sota, que ve de Viladrau. Al cap d’una estona hem atrapat a la primera colla que caminaven amb parsimònia i tiraven fotos a tot el què trobaven. Ens han dit que eren de Sant Esteve de Palautordera i que havien pujat expressament per a fotografiar l’Herba de Sant Segimon, una herba endèmica que floreix a començaments del mes de juny. Ens l’han ensenyada i he pensat que deia molt de les persones que feien el viatge per veure aquella flor. És com una molsa que floreig en en un núvol de floretes blanques. Cinc pètals petitons que li donen un aire de roseta a cada flor.

Els hem avançat i hem arribat a Sant Segimon, monumental i d’aspecte medieval. Ens ha sortit a rebre la famosa dona i jo he dissimulat la meva por. El Josep Maria s’ha avançat i li ha demanat si podíem entrar a visitar l’ermita. No ens ha deixat per imperatiu legal “És que estem d’obres i no es pot passar”. S’ha portat bé, correctament, amb educació i ho hem acceptat (ves quin remei). Ens ha explicat que l’herba de Sant Segimon només es fa per aquelles rodalies i que serveix pel mal de fetge. Ens ha dit que aquesta ermita antigament depenia de Montserrat i que durant mig any hi anava una expedició de monjos a collir herbes medecinals. I per acabar ens ha ensenyat el camí per anar a Sant Miquel del Barretons, la famosa ermita on diuen que si hi dónes una volta caminant, mai més tindràs mal de cap.

Un desnivell vertical de cent metres ens ha dut fins l’ermita. Hem vist l’explicació a la dita sobre el mal de cap. Resulta que no es pot donar tota la volta perquè està damunt d’un espadat infranquejable que impedeix acabar el circuit. Al Ciscu se li ha acudit que també podíem donar la volta desde dins i ho hem fet caminant pel damunt d’una catifa de tifes seques. O sigui, que si algun dia tinc mal de cap em sentiran. Des d’aquesta ermita es veu Sant Segimon a sota nostre, amb les taulades esventrades i els edificis en runa. El que hem vist desde baix és com si fos un decorat, tant sols la façana d’allò que un dia havia sigut l’enclavament.

Hem continuat l’ascens al Matagalls. Ens faltaven quatre-cents metres de pujada ininterrompuda i ens ho hem pres amb filosofia, xino xano, piano piano i descans, quinze o vint passes i a reposar. Véiem les nuvolades per la banda de llevant i les clarianes cap a Sant Llorenç i Montserrat. Nosaltres estàvem a la frontera, ara teníem núvols, ara una galleda de sol. El cim del Matagalls encara es veia bé, però una mica més enllà s’hi arrossegaven les boires des dels cims cap a les valls. Pressentíem que la bonança tenia els minuts comptats i que no veuríem el sol desde dalt de la muntanya.

Efectivament, quan ja només ens faltava el darrer esforç ha arribat una densa nuvolada i ha coronat el cim abans que nosaltres. Feia fred. Ens hem abrigat amb la roba que duiem, però no havíem pensat en portar guants i els hem enyorat. Hem fet el cim com si fóssim alpinistes de veritat, tapats, i caminant esforçadament entre la boira. Hi havia una colla que ens han fet la foto de grup i de seguida han marxat. Ens hem arrecerat a la base de la creu per menjar els fruits secs que duia el Ciscu. Encara ha arribat una parella que s’han assegut al nostre costat, i també un xicot que pujava i baixava corrent sense parar. Nosaltres hem marxat abans no s’espesseís més la boira i ens confongués el camí de baixada.

El camí de retorn l’hem fet per la ruta directa al Coll Formic. Transcorre per una baixada brutal que es despenja quasi sis-cents metres en tres quilòmetres i mig. El resultat és un dolor de ressentiment als genolls i a les cuixes, però ves què hi hem de fer! vinga avall sense pensar-ho gaire. Ens ha plogut, ara sí, mitja dotzena de gotes, i tan aviat com m’he posat la capelina ha sortit el sol.

Hem anat a fer la cervesa al Restaurant del Castell d’El Brull, on hi feien un menú per onze euros que ens feia salivera. Però ens esperaven a casa i no ens hi podíem quedar. L’home que ens ha servit ens ha confirmat la mala fama de la masovera de Sant Segimon “Segons diu la gent, perquè jo no l’he tractada mai”. I al cap d’una hora llarga, a tres quarts de quatre de la tarda ja érem a la Colònia. Ens hem acomiadat del Josep Maria, perquè comença dos mesos d’absència, i hem anat, cadascú a casa seva, corrents a veure què hi havia per dinar.

Al Montseny ara és primavera i hi ha esquenes de muntanya pintades de groc de ginestera. Els prats llueixen de verdor, la farigola encara hi és florida, i l’herba de Sant Segimon està en el seu esclat. Les rieres duen aigua, les fagedes estrenen fulles, i quan surt el sol, als prats hi broten carreretes. Si fa sol tota la muntanya llueix. Si hi ha boira s’encasqueta al cim del Matagalls i es despenja fins al fons de les rieres. Llavors el silenci s’apodera del paissatge i Sant Segimon sembla encara més tenebrós. Segons expliquen, un únic crit destorba aquella pau sagrada “Que no ho veieu que això és propietat privada!”

Que tingueu una bona setmana.

Aleix.

Nota comprensiva.- Per Sant Segimon cada dia hi deu passar vint o trenta o més persones, i els dies de festa deuen ser un eixam. Si jo fos en el lloc d’aquella dona no se pas què faria. Potser als primers cinquanta encara els rebria amb un somriure, als altres amb paciència, i quan ja fossin més de mil prendria l’escopeta i udolaria com els llops entre la boira. Sigui com sigui, aquella dona, amb quaranta i pocs anys ja forma part de la llegenda del Montseny, i haver-la conegut m’omple d’orgull.