Avui a la tele donaven la notícia que al castell de Montjuïc hi havien descobert uns fonament més antics que els de l’època represora. Diuen que no sempre havia estat un castell en contra de la ciutat de Barcelona, sinó que n’hi havia hagut un d’anterior que havia servit per defensar la ciutat i que el dataven a la Guerra dels Segadors, cap a l’any mil sis-cents quaranta. Ja veus si en tenim poca de memòria a casa nostra!
Montjuïc en té molta d’història, els seu propi nom, La Muntanya dels Jueus, ja ens parla de temps antics i ens transporta a l’Edat Mitjana. Hi ha algú que no hagi sospitat antigues utilitats en l’us de la defensa de la ciutat de Barcelona? Si a qualsevol turó de Catalunya s’hi havia endreçat un castell o una torre de guaita, no és més que probable que a la muntanya de Barcelona n’hi hagués també una? Ai els historiadors actuals de Catalunya! Que només van estudiar els fets d’Hernan Cortés o de l’Alcázar de Toledo?
A la Colònia dels anys de la por hi circulaven històries i llegendes. Dins del camp de les llegendes deien que la bateria de’n Jaume Martínez, en plena retirada en la guerra del Franco, era l’encarregada d’enfonsar els ponts per entorpir l’avanç de les tropes mores. I en el camp històric explicaven que els feixistes s’havien aturat a Martorell per fer coincidir l’entrada a Barcelona amb la data memorable del vint-i-sis de gener, l’aniversari de La Batalla de Montjuïc, per així rentar la taca d’una de les més vergonyoses desfetes que mai hagi sofert l’exèrcit espanyol.
Com ja debeu saber, en aquells temps Catalunya era un estat independent que juntament amb Castella formàven la corona d’Espanya. L’exèrcit, però era del rei i, per tal, Catalunya (i quan dic Catalunya em refereixo a la nació catalana que comprèn des d’Alacant fins als Rosselló) no en tenia. A mitjans segle XVII s’hi lliurava a Europa una guerra entre els estats, La Guerra dels Trenta Anys, i la corona espanyola s’havia aliat en el bàndol contrari a França. Van utilitzar Catalunya com a lloc a pas de les tropes, però en la pràctica, els soldats es van instalar al principat i van maltractar la seva població, fins a l’extrem de provocar-ne la sublevació.
Doncs bé, i a tall de resum, el gloriós exèrcit espanyol, uns trenta mil soldats organitzats, es va enfrontar amb l’exèrcit d’aficionats dels catalans. Primer van guanyar totes les batalles (Tortosa, El Perello, Martorell) fins que van arribar a Barcelona, i allà, a la muntanya de Montjuïc hi van perdre la meitat dels seus homes i la pràctica totalitat del seu armament. No em direu que no és una veritable vergonya.
No em sorprèn que Franco s’esperés per entrar a Barcelona, em sorprèn que els historiadors de casa nostra hagin descobert avui una muralla que parlava d’aquells temps. Potser no s’han explicat bé, potser fan campanya per rentar el nom del castell de Montjuïc, però als meus ulls no se n’han sortit, ans han quedat com uns ineptes, com si fossin uns historiadors oficials dels temps de la dictadura.
31 de desembre 2010
28 de març 2010
COUNTRY A LA COLÒNIA
CRÒNICA D’AHIR. Dissabte 27 de març de 2010.
Ahir a la Colònia hi vam notar el canvi climàtic, aquesta costum moderna que ha matat la primavera i que ens fa passar de les nevades a les suades sense transició. Sort encara que el coeficient metres quadrats/amics que ballen era acceptable, agradable, respirable i còmode i, fora d’algunes queixes, es va poder ballar sense excessives penalitats.
Ja abans de començar, el Carles m’ha dit que avui no hi vindria molta gent perquè han anat de vacances de Setmana Santa. El Carles té bon ull per aquestes prediccions i de moment sempre ho ha endevinat. Recordo un dia que un profeta em va vaticinar que no vindria ningú al ball de la Colònia per culpa d’un conjunt de coincidències (diverses maratons al mateix dia i a la mateixa hora) i el Carles em va dir que no en fes cas, i va ser un dia memorable, un rècord d’asistència. I és que per alguna cosa és professor, el Carles. Jo no he cregut mai que per ser professor de country n’hi hagi prou en saber balls, cal saber explicar, cal la paciència de repetir una i mil vegades el mateix pas (us imagineu a mi de professor? “No voleu aprendre? Doncs aquí us quedeu!”), cal saber tractar la gent, cal aquella simpatia que alguna fada et concedeix al moment de néixer i, sobretot, cal aquell reconeixement incondicional dels teus alumnes. Algú deia “no hi ha mestres, hi ha alumnes” i potser sí que són els alumnes que amb la seva admiració fan els bons mestres. Ahir érem quasi cent persones aprenent aquell ball bonic que ens va ensenyar el Carles i que, per variar, n’he oblidat el nom.
Ahir va ser dia d’aniversari. Cada dia de la vida hi ha algú que cumpleix anys i quan hi penso m’emociono. Ahir una bona amiga meva, que em va demanar que li guardés l’anonimat, va cumplir anys. La vaig felicitar, se’n va alegrar i em vaig alegrar. Ves si n’és de senzilla la felicitat.
Ahir va jugar el Barça i es va notar un augment del trànsit per aquella porteta que comunica la sala on ballem amb el bar de l’Ateneu. Si hi poséssim una porteta giratòria com les que hi ha a algunes estacions de metro i que serveixen també per a comptar la gent que hi passa, veuríem com en dies com ahir ens donaria xifres astronòmiques, increïbles, potser de milers de persones. Així és com es compte els assitents al Fòrum o a d’altres muntatges institucionals, que si jo hi passo una vegada és un assistent i si hi passo quaranta vegades són quaranta asssitents. Resumint, que la porta treia fum.
Ahir vaig constatar que a la Colònia hi ha nivell. El problema d’això és des d’on t’ho mires. Quan vaig a caminar per les muntanyes també m’adono sobint que hi ha nivell, que per arribar a dalt d’algunes muntanyes hauré de patir força i, entre nosaltres, hi ha algunes excursions que ja ni me les plantejo per culpa del nivell. Suposo que no he dit cap disbarat i que tots ho heu notat això del nivell. Alguns balls són de tant nivell que només hi arriben mitja dotzena de persones. No tothom pot arribar al cim de l’Everest. Però, ei!, que quan toquen un camí planer allò sembla la marathó de Nova Iork. I quin goig que fa la sala tant ballada, tant guarnida d’amics.
Jo, ahir, entre això i allò i d’altres coses, no vaig ballar gaire. No us diré quants en vaig ballar perquè no es tracta pas de rendir comptes, no hi anem pas a treballar sinó a disfrutar i cadascú disfruta a la seva manera. Però sí que vaig ballar el Jambalaia i el Clover. La felicitat, tingueu-ho clar, no és una qüestió de quantitat sinó d’intensitat. I, us ho prometo, ahir vaig tornar a ser feliç.
Ahir, el Carles va tenir unes paraules de record pel nostre amic absent, el Juan de Gavà, i en homenatge a l’estil country li va posar un dels balls que més li agradava ballar, el Chill Fàctor. I tots el vam ballar com en una cerimònia. És la nostra manera de resar. I no vaig poder evitar pensar en quin ball voldria que ballessiu el dia que jo em mori. Segurament el Reina de Corazones. O potser el Jambalaia. Ja hi pensaré. Sigui com sigui vaig tenir la sensació que ell ballava amb nosaltres, com un alè de simpatia.
I la lluna quasi plena i la plaça florida de blanc. I tantes amigues i amics que han vingut a ballar amb nosaltres i tantes converses. En quin moment de la nit em quedaria si tot fossin fotos que pogués anar passant? Segurament aquell precís instant que de la banda del bar va venir un gran crit, just quan l’Ibrahimovic va fer el gol i la vida es va aturar. Tot ajuda: Tu i jo i la música i un què tal i potser també les absències i els petits detalls que t’ajuden a somriure.
Segur que em deixo moltes coses, però el meu cap ja no és el que era. No em queixo, sempre hi ha un lloc per la lluna, per les flors i per tu. Què més puc demanar?
Que passeu unes bones vacances de Setmana Santa.
Aleix.
Colònia Güell, 28 de març de 2010. Diumenge de Rams
Ahir a la Colònia hi vam notar el canvi climàtic, aquesta costum moderna que ha matat la primavera i que ens fa passar de les nevades a les suades sense transició. Sort encara que el coeficient metres quadrats/amics que ballen era acceptable, agradable, respirable i còmode i, fora d’algunes queixes, es va poder ballar sense excessives penalitats.
Ja abans de començar, el Carles m’ha dit que avui no hi vindria molta gent perquè han anat de vacances de Setmana Santa. El Carles té bon ull per aquestes prediccions i de moment sempre ho ha endevinat. Recordo un dia que un profeta em va vaticinar que no vindria ningú al ball de la Colònia per culpa d’un conjunt de coincidències (diverses maratons al mateix dia i a la mateixa hora) i el Carles em va dir que no en fes cas, i va ser un dia memorable, un rècord d’asistència. I és que per alguna cosa és professor, el Carles. Jo no he cregut mai que per ser professor de country n’hi hagi prou en saber balls, cal saber explicar, cal la paciència de repetir una i mil vegades el mateix pas (us imagineu a mi de professor? “No voleu aprendre? Doncs aquí us quedeu!”), cal saber tractar la gent, cal aquella simpatia que alguna fada et concedeix al moment de néixer i, sobretot, cal aquell reconeixement incondicional dels teus alumnes. Algú deia “no hi ha mestres, hi ha alumnes” i potser sí que són els alumnes que amb la seva admiració fan els bons mestres. Ahir érem quasi cent persones aprenent aquell ball bonic que ens va ensenyar el Carles i que, per variar, n’he oblidat el nom.
Ahir va ser dia d’aniversari. Cada dia de la vida hi ha algú que cumpleix anys i quan hi penso m’emociono. Ahir una bona amiga meva, que em va demanar que li guardés l’anonimat, va cumplir anys. La vaig felicitar, se’n va alegrar i em vaig alegrar. Ves si n’és de senzilla la felicitat.
Ahir va jugar el Barça i es va notar un augment del trànsit per aquella porteta que comunica la sala on ballem amb el bar de l’Ateneu. Si hi poséssim una porteta giratòria com les que hi ha a algunes estacions de metro i que serveixen també per a comptar la gent que hi passa, veuríem com en dies com ahir ens donaria xifres astronòmiques, increïbles, potser de milers de persones. Així és com es compte els assitents al Fòrum o a d’altres muntatges institucionals, que si jo hi passo una vegada és un assistent i si hi passo quaranta vegades són quaranta asssitents. Resumint, que la porta treia fum.
Ahir vaig constatar que a la Colònia hi ha nivell. El problema d’això és des d’on t’ho mires. Quan vaig a caminar per les muntanyes també m’adono sobint que hi ha nivell, que per arribar a dalt d’algunes muntanyes hauré de patir força i, entre nosaltres, hi ha algunes excursions que ja ni me les plantejo per culpa del nivell. Suposo que no he dit cap disbarat i que tots ho heu notat això del nivell. Alguns balls són de tant nivell que només hi arriben mitja dotzena de persones. No tothom pot arribar al cim de l’Everest. Però, ei!, que quan toquen un camí planer allò sembla la marathó de Nova Iork. I quin goig que fa la sala tant ballada, tant guarnida d’amics.
Jo, ahir, entre això i allò i d’altres coses, no vaig ballar gaire. No us diré quants en vaig ballar perquè no es tracta pas de rendir comptes, no hi anem pas a treballar sinó a disfrutar i cadascú disfruta a la seva manera. Però sí que vaig ballar el Jambalaia i el Clover. La felicitat, tingueu-ho clar, no és una qüestió de quantitat sinó d’intensitat. I, us ho prometo, ahir vaig tornar a ser feliç.
Ahir, el Carles va tenir unes paraules de record pel nostre amic absent, el Juan de Gavà, i en homenatge a l’estil country li va posar un dels balls que més li agradava ballar, el Chill Fàctor. I tots el vam ballar com en una cerimònia. És la nostra manera de resar. I no vaig poder evitar pensar en quin ball voldria que ballessiu el dia que jo em mori. Segurament el Reina de Corazones. O potser el Jambalaia. Ja hi pensaré. Sigui com sigui vaig tenir la sensació que ell ballava amb nosaltres, com un alè de simpatia.
I la lluna quasi plena i la plaça florida de blanc. I tantes amigues i amics que han vingut a ballar amb nosaltres i tantes converses. En quin moment de la nit em quedaria si tot fossin fotos que pogués anar passant? Segurament aquell precís instant que de la banda del bar va venir un gran crit, just quan l’Ibrahimovic va fer el gol i la vida es va aturar. Tot ajuda: Tu i jo i la música i un què tal i potser també les absències i els petits detalls que t’ajuden a somriure.
Segur que em deixo moltes coses, però el meu cap ja no és el que era. No em queixo, sempre hi ha un lloc per la lluna, per les flors i per tu. Què més puc demanar?
Que passeu unes bones vacances de Setmana Santa.
Aleix.
Colònia Güell, 28 de març de 2010. Diumenge de Rams
25 de març 2010
EL BARN DE'N GREG
CRÒNICA DEL BARN. 23 de març de 2010.
CARTA A UNA AMIGA.
Perquè sabs que t’aprecio sabs que t’ho dic de cor: un dia hauries de venir al Barn, estimada amiga, un dimarts a poder ser, per passar una bona estona amb tots nosaltres.
Un dia hauries de venir al Barn quan la tarda es torna vespre i, un cop acabada la jornada laboral i emocional, la gent se’n va a sopar casa seva aclaparats pel pes d’un dia de lluita, de l’esforç quotidià per pujar la família. És aquella hora de rutina quan algunes vegades la vida pren el color de la desfeta.
I segurament et sorprendrà veure un petit món que crida i que parla i es queixa i es cansa i descansa rient. Una cèl·lula de vida que sembla independent de l’altra vida del carrer. Si a fora hi ha silenci a dins hi ha vida, si allà és l’hora del descans aquí comença l’esforç, si arreu s’acaba el dia al Barn hi surt el sol, si a algun lloc el cansament sembla derrota entre nosaltres el cansament és el triomf.
I veuries una nau industrial en forma de graner americà amb una barra de bar a l’entrada i un billar i un futbolí i un aire de festa i una llum esmorteïda amb color de penombra. I cartells a les parets anunciant al Johnny Cash amb la guitarra o el Clint Easwoot vestit de pistoler o l’Elvis assenyalan-te amb un revòlver o un anunci de cervesa “Cool, l’autèntica cervesa de les Rocalloses”. I un petit escenari amb un gran rètol “El Barn de’n Greg”. I una pista de ball voltada per un collaret de taules i cadires on seiem a respirar i un serrell de banderoles de colors.
I veuries com ballem fent fileres d’amics i amigues que ens movem al mateix pas, al mateix ritme. I veuries desfer-se els rengles per tornar-se a refer. Són comportaments espontanis que van amb el ball, que conformen l’ambient. I escoltaries una cançó que es diu Reina de Corazones on hi ha un moment que diu “Beibii” que m’esborrona. I veuries un ball de contrandança que fa la sensació d’antics balls dels Apalatxes. I potser el Jambalaia cajun que per mi és un ritual. I veuries embogir la gent quan sona el Chill Factor. I com ballem fins que no podem més, i com saltem i com voltem a cent per hora. Veuries com cada música té el seu ball i fins i tot et farà l’efecte que cada música té el seu públic, uns som més de la nostàlgia i altres més de bellugar. Veuries que les músiques al Barn són antigues conegudes que rebem amb alegria.
I veuries la Maribel Pardo i la Maribel Rebollo i la Maite i la Cristina i l’Encarna i la Pilar. I algun dia a la Marta, i si tenim sort també hi veuries la Raquel que ens ho ha promés moltes vegades. I l’Assun i l’Àngels algun dia i la Mireia, i el Carles amb les amigues de Corbera i les amigues de Cornellà i de Sant Joan. I el grup de les Ladies Five i la colla de perruqueres que ballen molt bé. I els que sempre estan a la primera fila i uns que no ballen mai. I la Rosita amb les seves amigues. I molts d’altres que no en sé el nom. I el Greg i la Judit i també a la Belén, I el grup de la Colònia. Veuries l’Anna incansable ensenyant-nos a ballar i t’adonaràs que tenim un privilegi impensable, segurament immerescut, que agraïm cada setmana. Si haguessis vingut ahir hauries vist com felicitàvem l’Anna perquè feia vint-i-quatre anys. I veuries amb quina paciència ens ensenyava el Take a Breather o repassava l’ One Shot. Un dia hauries de venir al Barn i ens veuries com parlem i com riem. I escoltaries la nostra música. Un dia hauries de venir al Barn per sentir tal com sentim.
I veuries que al sortir mirem enlaire on ens hi espera la lluna satisfeta de reveure’ns altre cop. I potser t’adonaries que hi ha petits rituals que delimiten situacions, que agrupen amistats, que defineixen afinitats, que identifiquen i que criden el ramat. I veuries també que la vida és una alegria que a vegades no cal riure perquè es porta ben endins.
Estimada amiga, un dia hauries de venir al Barn amb nosaltres per entendre per què te’n parlo amb tanta passió, un dia hauries de vestir-te d’il·lusió i venir amb nosaltres a mirar, a escoltar, o parlar i qui sab si a ballar i a somiar. Un dia hauries d’intentar comprendre o entendre o fer veure que entens la parafernàlia del grup i del moment. I potser florirà una rosa, potser tindrà un sentit fer com nosaltres i enlairar la vista al cel per si hi trobes la teva lluna a la teva nit, potser descubriràs que hi ha altres móns dins les bombolles de la nit. Estimada amiga, un dia hauries de venir al Barn.
Aleix.
Colònia Gúell, 24 de març de 2010.
CARTA A UNA AMIGA.
Perquè sabs que t’aprecio sabs que t’ho dic de cor: un dia hauries de venir al Barn, estimada amiga, un dimarts a poder ser, per passar una bona estona amb tots nosaltres.
Un dia hauries de venir al Barn quan la tarda es torna vespre i, un cop acabada la jornada laboral i emocional, la gent se’n va a sopar casa seva aclaparats pel pes d’un dia de lluita, de l’esforç quotidià per pujar la família. És aquella hora de rutina quan algunes vegades la vida pren el color de la desfeta.
I segurament et sorprendrà veure un petit món que crida i que parla i es queixa i es cansa i descansa rient. Una cèl·lula de vida que sembla independent de l’altra vida del carrer. Si a fora hi ha silenci a dins hi ha vida, si allà és l’hora del descans aquí comença l’esforç, si arreu s’acaba el dia al Barn hi surt el sol, si a algun lloc el cansament sembla derrota entre nosaltres el cansament és el triomf.
I veuries una nau industrial en forma de graner americà amb una barra de bar a l’entrada i un billar i un futbolí i un aire de festa i una llum esmorteïda amb color de penombra. I cartells a les parets anunciant al Johnny Cash amb la guitarra o el Clint Easwoot vestit de pistoler o l’Elvis assenyalan-te amb un revòlver o un anunci de cervesa “Cool, l’autèntica cervesa de les Rocalloses”. I un petit escenari amb un gran rètol “El Barn de’n Greg”. I una pista de ball voltada per un collaret de taules i cadires on seiem a respirar i un serrell de banderoles de colors.
I veuries com ballem fent fileres d’amics i amigues que ens movem al mateix pas, al mateix ritme. I veuries desfer-se els rengles per tornar-se a refer. Són comportaments espontanis que van amb el ball, que conformen l’ambient. I escoltaries una cançó que es diu Reina de Corazones on hi ha un moment que diu “Beibii” que m’esborrona. I veuries un ball de contrandança que fa la sensació d’antics balls dels Apalatxes. I potser el Jambalaia cajun que per mi és un ritual. I veuries embogir la gent quan sona el Chill Factor. I com ballem fins que no podem més, i com saltem i com voltem a cent per hora. Veuries com cada música té el seu ball i fins i tot et farà l’efecte que cada música té el seu públic, uns som més de la nostàlgia i altres més de bellugar. Veuries que les músiques al Barn són antigues conegudes que rebem amb alegria.
I veuries la Maribel Pardo i la Maribel Rebollo i la Maite i la Cristina i l’Encarna i la Pilar. I algun dia a la Marta, i si tenim sort també hi veuries la Raquel que ens ho ha promés moltes vegades. I l’Assun i l’Àngels algun dia i la Mireia, i el Carles amb les amigues de Corbera i les amigues de Cornellà i de Sant Joan. I el grup de les Ladies Five i la colla de perruqueres que ballen molt bé. I els que sempre estan a la primera fila i uns que no ballen mai. I la Rosita amb les seves amigues. I molts d’altres que no en sé el nom. I el Greg i la Judit i també a la Belén, I el grup de la Colònia. Veuries l’Anna incansable ensenyant-nos a ballar i t’adonaràs que tenim un privilegi impensable, segurament immerescut, que agraïm cada setmana. Si haguessis vingut ahir hauries vist com felicitàvem l’Anna perquè feia vint-i-quatre anys. I veuries amb quina paciència ens ensenyava el Take a Breather o repassava l’ One Shot. Un dia hauries de venir al Barn i ens veuries com parlem i com riem. I escoltaries la nostra música. Un dia hauries de venir al Barn per sentir tal com sentim.
I veuries que al sortir mirem enlaire on ens hi espera la lluna satisfeta de reveure’ns altre cop. I potser t’adonaries que hi ha petits rituals que delimiten situacions, que agrupen amistats, que defineixen afinitats, que identifiquen i que criden el ramat. I veuries també que la vida és una alegria que a vegades no cal riure perquè es porta ben endins.
Estimada amiga, un dia hauries de venir al Barn amb nosaltres per entendre per què te’n parlo amb tanta passió, un dia hauries de vestir-te d’il·lusió i venir amb nosaltres a mirar, a escoltar, o parlar i qui sab si a ballar i a somiar. Un dia hauries d’intentar comprendre o entendre o fer veure que entens la parafernàlia del grup i del moment. I potser florirà una rosa, potser tindrà un sentit fer com nosaltres i enlairar la vista al cel per si hi trobes la teva lluna a la teva nit, potser descubriràs que hi ha altres móns dins les bombolles de la nit. Estimada amiga, un dia hauries de venir al Barn.
Aleix.
Colònia Gúell, 24 de març de 2010.
17 de març 2010
CAN FORNIGUERAIRE
Can Fornigueràire. Una petita excursió.
Estimada colla. Després d’aquest llarg període d’hivernació hem recomençat la grata rutina dels dimarts a muntanya. Avui, per començar, hem anat a can Salgado. No us en rieu, ja ho sé que anar a can Salgado no és res, que hi anàvem a menjar la truita pel Dijous Gras quan anàvem a Hermanas. Però nosaltres no hi hem anat a jeure a sota un garrofer (que també), sinó que hi hem anat a buscar espàrrecs, i això vol dir caminar amunt i avall, embrossar-se dins les bardisses, saltar marges, estirar-se fins on potser hi dorm la serp i, al final, el que sobre el paper era un camí d’un o dos quilòmetres s’ha convertit en quatre o cinc (que tampoc mata, ho reconec).
Antigament, entre l’esquena de Can Salgado i la de Can Via hi havia la masia de can Fornigueràire, que nosaltres no vam arribar a conéixer i els nostres pares potser tampoc. Però unes runes antigues, i una font a la riera, i un càntir trencat, i unes teules envellides i unes històries d’àvies ens parlaven d’una vida oblidada. Aquí és on anem a buscar espàrrecs el Nani i jo. Ens endinsem pel bosc clapejat de garrofers oblidats i d’alguna olivera convertida en ullastre, ens despengem per la riera que ja mira a can Salgado i patrullem per camps de cirerers morts i abandonats, assassinats per l’armillera. Als pendents assoleiats ens asseiem en jassos de serps i omplim el pit d’aire i d’il·lusions. Després ens enfilem fins el camí de la carena i retornem pel corriol que passa just davant de can Fornigueràire, ara un munt de rocs, definitivament enrunat per les màquines netejaboscos que han entrat a sac i han trinxat tot el que han volgut. Calia netejar els boscos, però una mica de carinyo també l’hauríem agraït. La muntanya de can Fornigueràire, igual que el Rabatxí i que molts altres boscos de casa nostra, fa la impressió d’aquelles fotos velles de Tunguska, aquell lloc de la Sibèria on diu que hi va caure un roc celestial amb molta mala llet. Un pi aquí mig esberlat, un altre molt enllà, i entre mig muntanyes de llenya, de branques, d’estelles, com si hi hagués passat l’exèrcit de Franco.
La riera de Can Salgado, a la seva capçalera, és molt rica d’aigua. Hi ha un parell de pous que xuclen o xuclaven sense parar. On hi havia la creu, a la cara que mira a Santa Coloma hi havia una nafra on sempre hi rajava un petit doll. I no gaire més lluny naixia la mina que portava aigua a can Julià. A ran de camí entre can Via i can Salgado hi ha un llaurer històric. No és el millor llaurer del món, però li tenim un cert carinyo el Nani i jo, i no sabem passar-hi per la vora sense collir-ne un branquilló. Avui també ho hem fet, més que res per la reserva, per quan calgui fer llenties o potser un estofat. El millor llaurer que coneixem, segurament és el de can Ràfols (fulla ampla com la mà, olorós, ombrívol de riera), però aquest de can Fornigueràire, juntament amb els de Santa Bàrbara són com més nostres, són els de casa.
Avui hem trobat també una florida de violetes que feia goig de contemplar. Entre el sol, la humitat de pluja i de nevada, i la fresca matinera, es veu que els agrada i han tingut pressa per sortir. Semblava una cenefa a la vora del camí. No n’he collit gaires, tant sols divuit per donar una alegria a la Cóncep. I us ben asseguro que se n’ha alegrat. Ja ho sé que n’hauria pogut collir cinquanta o encara més, però a la muntanya, com a la vida, és bo cumplir unes normes, seguir unes pautes, creure en uns mites, establir uns símbols i tenir uns principis personals. Demà passat serem divuit de març, i a casa, poc o molt, sempre ho hem celebrat. Per això he pensat que n’havia de collir divuit de violetes, ni una més ni una menys.
I m’he assegut al marge, els peus penjant cap al pendent, els fanals per matalàs i el sol a la cara. Al davant vinyes antigues i una mica més amunt can Salgado. Més enllà Sant Boi i el Pla del Llobregat. Un esparver penjat al cel. El temps s’ha aturat en olor de romaní . I flotant per l’aire tebi els meus records, que en gran part també són vostres.
M’ha semblat sentir el cant llunyà d’un cucut. I el Nani m’ha dit “No has sentit? Ja han arribat els cucuts!”
Colònia, 16 de març de 2010.
Estimada colla. Després d’aquest llarg període d’hivernació hem recomençat la grata rutina dels dimarts a muntanya. Avui, per començar, hem anat a can Salgado. No us en rieu, ja ho sé que anar a can Salgado no és res, que hi anàvem a menjar la truita pel Dijous Gras quan anàvem a Hermanas. Però nosaltres no hi hem anat a jeure a sota un garrofer (que també), sinó que hi hem anat a buscar espàrrecs, i això vol dir caminar amunt i avall, embrossar-se dins les bardisses, saltar marges, estirar-se fins on potser hi dorm la serp i, al final, el que sobre el paper era un camí d’un o dos quilòmetres s’ha convertit en quatre o cinc (que tampoc mata, ho reconec).
Antigament, entre l’esquena de Can Salgado i la de Can Via hi havia la masia de can Fornigueràire, que nosaltres no vam arribar a conéixer i els nostres pares potser tampoc. Però unes runes antigues, i una font a la riera, i un càntir trencat, i unes teules envellides i unes històries d’àvies ens parlaven d’una vida oblidada. Aquí és on anem a buscar espàrrecs el Nani i jo. Ens endinsem pel bosc clapejat de garrofers oblidats i d’alguna olivera convertida en ullastre, ens despengem per la riera que ja mira a can Salgado i patrullem per camps de cirerers morts i abandonats, assassinats per l’armillera. Als pendents assoleiats ens asseiem en jassos de serps i omplim el pit d’aire i d’il·lusions. Després ens enfilem fins el camí de la carena i retornem pel corriol que passa just davant de can Fornigueràire, ara un munt de rocs, definitivament enrunat per les màquines netejaboscos que han entrat a sac i han trinxat tot el que han volgut. Calia netejar els boscos, però una mica de carinyo també l’hauríem agraït. La muntanya de can Fornigueràire, igual que el Rabatxí i que molts altres boscos de casa nostra, fa la impressió d’aquelles fotos velles de Tunguska, aquell lloc de la Sibèria on diu que hi va caure un roc celestial amb molta mala llet. Un pi aquí mig esberlat, un altre molt enllà, i entre mig muntanyes de llenya, de branques, d’estelles, com si hi hagués passat l’exèrcit de Franco.
La riera de Can Salgado, a la seva capçalera, és molt rica d’aigua. Hi ha un parell de pous que xuclen o xuclaven sense parar. On hi havia la creu, a la cara que mira a Santa Coloma hi havia una nafra on sempre hi rajava un petit doll. I no gaire més lluny naixia la mina que portava aigua a can Julià. A ran de camí entre can Via i can Salgado hi ha un llaurer històric. No és el millor llaurer del món, però li tenim un cert carinyo el Nani i jo, i no sabem passar-hi per la vora sense collir-ne un branquilló. Avui també ho hem fet, més que res per la reserva, per quan calgui fer llenties o potser un estofat. El millor llaurer que coneixem, segurament és el de can Ràfols (fulla ampla com la mà, olorós, ombrívol de riera), però aquest de can Fornigueràire, juntament amb els de Santa Bàrbara són com més nostres, són els de casa.
Avui hem trobat també una florida de violetes que feia goig de contemplar. Entre el sol, la humitat de pluja i de nevada, i la fresca matinera, es veu que els agrada i han tingut pressa per sortir. Semblava una cenefa a la vora del camí. No n’he collit gaires, tant sols divuit per donar una alegria a la Cóncep. I us ben asseguro que se n’ha alegrat. Ja ho sé que n’hauria pogut collir cinquanta o encara més, però a la muntanya, com a la vida, és bo cumplir unes normes, seguir unes pautes, creure en uns mites, establir uns símbols i tenir uns principis personals. Demà passat serem divuit de març, i a casa, poc o molt, sempre ho hem celebrat. Per això he pensat que n’havia de collir divuit de violetes, ni una més ni una menys.
I m’he assegut al marge, els peus penjant cap al pendent, els fanals per matalàs i el sol a la cara. Al davant vinyes antigues i una mica més amunt can Salgado. Més enllà Sant Boi i el Pla del Llobregat. Un esparver penjat al cel. El temps s’ha aturat en olor de romaní . I flotant per l’aire tebi els meus records, que en gran part també són vostres.
M’ha semblat sentir el cant llunyà d’un cucut. I el Nani m’ha dit “No has sentit? Ja han arribat els cucuts!”
Colònia, 16 de març de 2010.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
