CRÒNICA DEL BARN. 23 de març de 2010.
CARTA A UNA AMIGA.
Perquè sabs que t’aprecio sabs que t’ho dic de cor: un dia hauries de venir al Barn, estimada amiga, un dimarts a poder ser, per passar una bona estona amb tots nosaltres.
Un dia hauries de venir al Barn quan la tarda es torna vespre i, un cop acabada la jornada laboral i emocional, la gent se’n va a sopar casa seva aclaparats pel pes d’un dia de lluita, de l’esforç quotidià per pujar la família. És aquella hora de rutina quan algunes vegades la vida pren el color de la desfeta.
I segurament et sorprendrà veure un petit món que crida i que parla i es queixa i es cansa i descansa rient. Una cèl·lula de vida que sembla independent de l’altra vida del carrer. Si a fora hi ha silenci a dins hi ha vida, si allà és l’hora del descans aquí comença l’esforç, si arreu s’acaba el dia al Barn hi surt el sol, si a algun lloc el cansament sembla derrota entre nosaltres el cansament és el triomf.
I veuries una nau industrial en forma de graner americà amb una barra de bar a l’entrada i un billar i un futbolí i un aire de festa i una llum esmorteïda amb color de penombra. I cartells a les parets anunciant al Johnny Cash amb la guitarra o el Clint Easwoot vestit de pistoler o l’Elvis assenyalan-te amb un revòlver o un anunci de cervesa “Cool, l’autèntica cervesa de les Rocalloses”. I un petit escenari amb un gran rètol “El Barn de’n Greg”. I una pista de ball voltada per un collaret de taules i cadires on seiem a respirar i un serrell de banderoles de colors.
I veuries com ballem fent fileres d’amics i amigues que ens movem al mateix pas, al mateix ritme. I veuries desfer-se els rengles per tornar-se a refer. Són comportaments espontanis que van amb el ball, que conformen l’ambient. I escoltaries una cançó que es diu Reina de Corazones on hi ha un moment que diu “Beibii” que m’esborrona. I veuries un ball de contrandança que fa la sensació d’antics balls dels Apalatxes. I potser el Jambalaia cajun que per mi és un ritual. I veuries embogir la gent quan sona el Chill Factor. I com ballem fins que no podem més, i com saltem i com voltem a cent per hora. Veuries com cada música té el seu ball i fins i tot et farà l’efecte que cada música té el seu públic, uns som més de la nostàlgia i altres més de bellugar. Veuries que les músiques al Barn són antigues conegudes que rebem amb alegria.
I veuries la Maribel Pardo i la Maribel Rebollo i la Maite i la Cristina i l’Encarna i la Pilar. I algun dia a la Marta, i si tenim sort també hi veuries la Raquel que ens ho ha promés moltes vegades. I l’Assun i l’Àngels algun dia i la Mireia, i el Carles amb les amigues de Corbera i les amigues de Cornellà i de Sant Joan. I el grup de les Ladies Five i la colla de perruqueres que ballen molt bé. I els que sempre estan a la primera fila i uns que no ballen mai. I la Rosita amb les seves amigues. I molts d’altres que no en sé el nom. I el Greg i la Judit i també a la Belén, I el grup de la Colònia. Veuries l’Anna incansable ensenyant-nos a ballar i t’adonaràs que tenim un privilegi impensable, segurament immerescut, que agraïm cada setmana. Si haguessis vingut ahir hauries vist com felicitàvem l’Anna perquè feia vint-i-quatre anys. I veuries amb quina paciència ens ensenyava el Take a Breather o repassava l’ One Shot. Un dia hauries de venir al Barn i ens veuries com parlem i com riem. I escoltaries la nostra música. Un dia hauries de venir al Barn per sentir tal com sentim.
I veuries que al sortir mirem enlaire on ens hi espera la lluna satisfeta de reveure’ns altre cop. I potser t’adonaries que hi ha petits rituals que delimiten situacions, que agrupen amistats, que defineixen afinitats, que identifiquen i que criden el ramat. I veuries també que la vida és una alegria que a vegades no cal riure perquè es porta ben endins.
Estimada amiga, un dia hauries de venir al Barn amb nosaltres per entendre per què te’n parlo amb tanta passió, un dia hauries de vestir-te d’il·lusió i venir amb nosaltres a mirar, a escoltar, o parlar i qui sab si a ballar i a somiar. Un dia hauries d’intentar comprendre o entendre o fer veure que entens la parafernàlia del grup i del moment. I potser florirà una rosa, potser tindrà un sentit fer com nosaltres i enlairar la vista al cel per si hi trobes la teva lluna a la teva nit, potser descubriràs que hi ha altres móns dins les bombolles de la nit. Estimada amiga, un dia hauries de venir al Barn.
Aleix.
Colònia Gúell, 24 de març de 2010.
CARTA A UNA AMIGA.
Perquè sabs que t’aprecio sabs que t’ho dic de cor: un dia hauries de venir al Barn, estimada amiga, un dimarts a poder ser, per passar una bona estona amb tots nosaltres.
Un dia hauries de venir al Barn quan la tarda es torna vespre i, un cop acabada la jornada laboral i emocional, la gent se’n va a sopar casa seva aclaparats pel pes d’un dia de lluita, de l’esforç quotidià per pujar la família. És aquella hora de rutina quan algunes vegades la vida pren el color de la desfeta.
I segurament et sorprendrà veure un petit món que crida i que parla i es queixa i es cansa i descansa rient. Una cèl·lula de vida que sembla independent de l’altra vida del carrer. Si a fora hi ha silenci a dins hi ha vida, si allà és l’hora del descans aquí comença l’esforç, si arreu s’acaba el dia al Barn hi surt el sol, si a algun lloc el cansament sembla derrota entre nosaltres el cansament és el triomf.
I veuries una nau industrial en forma de graner americà amb una barra de bar a l’entrada i un billar i un futbolí i un aire de festa i una llum esmorteïda amb color de penombra. I cartells a les parets anunciant al Johnny Cash amb la guitarra o el Clint Easwoot vestit de pistoler o l’Elvis assenyalan-te amb un revòlver o un anunci de cervesa “Cool, l’autèntica cervesa de les Rocalloses”. I un petit escenari amb un gran rètol “El Barn de’n Greg”. I una pista de ball voltada per un collaret de taules i cadires on seiem a respirar i un serrell de banderoles de colors.
I veuries com ballem fent fileres d’amics i amigues que ens movem al mateix pas, al mateix ritme. I veuries desfer-se els rengles per tornar-se a refer. Són comportaments espontanis que van amb el ball, que conformen l’ambient. I escoltaries una cançó que es diu Reina de Corazones on hi ha un moment que diu “Beibii” que m’esborrona. I veuries un ball de contrandança que fa la sensació d’antics balls dels Apalatxes. I potser el Jambalaia cajun que per mi és un ritual. I veuries embogir la gent quan sona el Chill Factor. I com ballem fins que no podem més, i com saltem i com voltem a cent per hora. Veuries com cada música té el seu ball i fins i tot et farà l’efecte que cada música té el seu públic, uns som més de la nostàlgia i altres més de bellugar. Veuries que les músiques al Barn són antigues conegudes que rebem amb alegria.
I veuries la Maribel Pardo i la Maribel Rebollo i la Maite i la Cristina i l’Encarna i la Pilar. I algun dia a la Marta, i si tenim sort també hi veuries la Raquel que ens ho ha promés moltes vegades. I l’Assun i l’Àngels algun dia i la Mireia, i el Carles amb les amigues de Corbera i les amigues de Cornellà i de Sant Joan. I el grup de les Ladies Five i la colla de perruqueres que ballen molt bé. I els que sempre estan a la primera fila i uns que no ballen mai. I la Rosita amb les seves amigues. I molts d’altres que no en sé el nom. I el Greg i la Judit i també a la Belén, I el grup de la Colònia. Veuries l’Anna incansable ensenyant-nos a ballar i t’adonaràs que tenim un privilegi impensable, segurament immerescut, que agraïm cada setmana. Si haguessis vingut ahir hauries vist com felicitàvem l’Anna perquè feia vint-i-quatre anys. I veuries amb quina paciència ens ensenyava el Take a Breather o repassava l’ One Shot. Un dia hauries de venir al Barn i ens veuries com parlem i com riem. I escoltaries la nostra música. Un dia hauries de venir al Barn per sentir tal com sentim.
I veuries que al sortir mirem enlaire on ens hi espera la lluna satisfeta de reveure’ns altre cop. I potser t’adonaries que hi ha petits rituals que delimiten situacions, que agrupen amistats, que defineixen afinitats, que identifiquen i que criden el ramat. I veuries també que la vida és una alegria que a vegades no cal riure perquè es porta ben endins.
Estimada amiga, un dia hauries de venir al Barn amb nosaltres per entendre per què te’n parlo amb tanta passió, un dia hauries de vestir-te d’il·lusió i venir amb nosaltres a mirar, a escoltar, o parlar i qui sab si a ballar i a somiar. Un dia hauries d’intentar comprendre o entendre o fer veure que entens la parafernàlia del grup i del moment. I potser florirà una rosa, potser tindrà un sentit fer com nosaltres i enlairar la vista al cel per si hi trobes la teva lluna a la teva nit, potser descubriràs que hi ha altres móns dins les bombolles de la nit. Estimada amiga, un dia hauries de venir al Barn.
Aleix.
Colònia Gúell, 24 de març de 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada