CRÒNICA D’AHIR. Dissabte 27 de març de 2010.
Ahir a la Colònia hi vam notar el canvi climàtic, aquesta costum moderna que ha matat la primavera i que ens fa passar de les nevades a les suades sense transició. Sort encara que el coeficient metres quadrats/amics que ballen era acceptable, agradable, respirable i còmode i, fora d’algunes queixes, es va poder ballar sense excessives penalitats.
Ja abans de començar, el Carles m’ha dit que avui no hi vindria molta gent perquè han anat de vacances de Setmana Santa. El Carles té bon ull per aquestes prediccions i de moment sempre ho ha endevinat. Recordo un dia que un profeta em va vaticinar que no vindria ningú al ball de la Colònia per culpa d’un conjunt de coincidències (diverses maratons al mateix dia i a la mateixa hora) i el Carles em va dir que no en fes cas, i va ser un dia memorable, un rècord d’asistència. I és que per alguna cosa és professor, el Carles. Jo no he cregut mai que per ser professor de country n’hi hagi prou en saber balls, cal saber explicar, cal la paciència de repetir una i mil vegades el mateix pas (us imagineu a mi de professor? “No voleu aprendre? Doncs aquí us quedeu!”), cal saber tractar la gent, cal aquella simpatia que alguna fada et concedeix al moment de néixer i, sobretot, cal aquell reconeixement incondicional dels teus alumnes. Algú deia “no hi ha mestres, hi ha alumnes” i potser sí que són els alumnes que amb la seva admiració fan els bons mestres. Ahir érem quasi cent persones aprenent aquell ball bonic que ens va ensenyar el Carles i que, per variar, n’he oblidat el nom.
Ahir va ser dia d’aniversari. Cada dia de la vida hi ha algú que cumpleix anys i quan hi penso m’emociono. Ahir una bona amiga meva, que em va demanar que li guardés l’anonimat, va cumplir anys. La vaig felicitar, se’n va alegrar i em vaig alegrar. Ves si n’és de senzilla la felicitat.
Ahir va jugar el Barça i es va notar un augment del trànsit per aquella porteta que comunica la sala on ballem amb el bar de l’Ateneu. Si hi poséssim una porteta giratòria com les que hi ha a algunes estacions de metro i que serveixen també per a comptar la gent que hi passa, veuríem com en dies com ahir ens donaria xifres astronòmiques, increïbles, potser de milers de persones. Així és com es compte els assitents al Fòrum o a d’altres muntatges institucionals, que si jo hi passo una vegada és un assistent i si hi passo quaranta vegades són quaranta asssitents. Resumint, que la porta treia fum.
Ahir vaig constatar que a la Colònia hi ha nivell. El problema d’això és des d’on t’ho mires. Quan vaig a caminar per les muntanyes també m’adono sobint que hi ha nivell, que per arribar a dalt d’algunes muntanyes hauré de patir força i, entre nosaltres, hi ha algunes excursions que ja ni me les plantejo per culpa del nivell. Suposo que no he dit cap disbarat i que tots ho heu notat això del nivell. Alguns balls són de tant nivell que només hi arriben mitja dotzena de persones. No tothom pot arribar al cim de l’Everest. Però, ei!, que quan toquen un camí planer allò sembla la marathó de Nova Iork. I quin goig que fa la sala tant ballada, tant guarnida d’amics.
Jo, ahir, entre això i allò i d’altres coses, no vaig ballar gaire. No us diré quants en vaig ballar perquè no es tracta pas de rendir comptes, no hi anem pas a treballar sinó a disfrutar i cadascú disfruta a la seva manera. Però sí que vaig ballar el Jambalaia i el Clover. La felicitat, tingueu-ho clar, no és una qüestió de quantitat sinó d’intensitat. I, us ho prometo, ahir vaig tornar a ser feliç.
Ahir, el Carles va tenir unes paraules de record pel nostre amic absent, el Juan de Gavà, i en homenatge a l’estil country li va posar un dels balls que més li agradava ballar, el Chill Fàctor. I tots el vam ballar com en una cerimònia. És la nostra manera de resar. I no vaig poder evitar pensar en quin ball voldria que ballessiu el dia que jo em mori. Segurament el Reina de Corazones. O potser el Jambalaia. Ja hi pensaré. Sigui com sigui vaig tenir la sensació que ell ballava amb nosaltres, com un alè de simpatia.
I la lluna quasi plena i la plaça florida de blanc. I tantes amigues i amics que han vingut a ballar amb nosaltres i tantes converses. En quin moment de la nit em quedaria si tot fossin fotos que pogués anar passant? Segurament aquell precís instant que de la banda del bar va venir un gran crit, just quan l’Ibrahimovic va fer el gol i la vida es va aturar. Tot ajuda: Tu i jo i la música i un què tal i potser també les absències i els petits detalls que t’ajuden a somriure.
Segur que em deixo moltes coses, però el meu cap ja no és el que era. No em queixo, sempre hi ha un lloc per la lluna, per les flors i per tu. Què més puc demanar?
Que passeu unes bones vacances de Setmana Santa.
Aleix.
Colònia Güell, 28 de març de 2010. Diumenge de Rams
Ahir a la Colònia hi vam notar el canvi climàtic, aquesta costum moderna que ha matat la primavera i que ens fa passar de les nevades a les suades sense transició. Sort encara que el coeficient metres quadrats/amics que ballen era acceptable, agradable, respirable i còmode i, fora d’algunes queixes, es va poder ballar sense excessives penalitats.
Ja abans de començar, el Carles m’ha dit que avui no hi vindria molta gent perquè han anat de vacances de Setmana Santa. El Carles té bon ull per aquestes prediccions i de moment sempre ho ha endevinat. Recordo un dia que un profeta em va vaticinar que no vindria ningú al ball de la Colònia per culpa d’un conjunt de coincidències (diverses maratons al mateix dia i a la mateixa hora) i el Carles em va dir que no en fes cas, i va ser un dia memorable, un rècord d’asistència. I és que per alguna cosa és professor, el Carles. Jo no he cregut mai que per ser professor de country n’hi hagi prou en saber balls, cal saber explicar, cal la paciència de repetir una i mil vegades el mateix pas (us imagineu a mi de professor? “No voleu aprendre? Doncs aquí us quedeu!”), cal saber tractar la gent, cal aquella simpatia que alguna fada et concedeix al moment de néixer i, sobretot, cal aquell reconeixement incondicional dels teus alumnes. Algú deia “no hi ha mestres, hi ha alumnes” i potser sí que són els alumnes que amb la seva admiració fan els bons mestres. Ahir érem quasi cent persones aprenent aquell ball bonic que ens va ensenyar el Carles i que, per variar, n’he oblidat el nom.
Ahir va ser dia d’aniversari. Cada dia de la vida hi ha algú que cumpleix anys i quan hi penso m’emociono. Ahir una bona amiga meva, que em va demanar que li guardés l’anonimat, va cumplir anys. La vaig felicitar, se’n va alegrar i em vaig alegrar. Ves si n’és de senzilla la felicitat.
Ahir va jugar el Barça i es va notar un augment del trànsit per aquella porteta que comunica la sala on ballem amb el bar de l’Ateneu. Si hi poséssim una porteta giratòria com les que hi ha a algunes estacions de metro i que serveixen també per a comptar la gent que hi passa, veuríem com en dies com ahir ens donaria xifres astronòmiques, increïbles, potser de milers de persones. Així és com es compte els assitents al Fòrum o a d’altres muntatges institucionals, que si jo hi passo una vegada és un assistent i si hi passo quaranta vegades són quaranta asssitents. Resumint, que la porta treia fum.
Ahir vaig constatar que a la Colònia hi ha nivell. El problema d’això és des d’on t’ho mires. Quan vaig a caminar per les muntanyes també m’adono sobint que hi ha nivell, que per arribar a dalt d’algunes muntanyes hauré de patir força i, entre nosaltres, hi ha algunes excursions que ja ni me les plantejo per culpa del nivell. Suposo que no he dit cap disbarat i que tots ho heu notat això del nivell. Alguns balls són de tant nivell que només hi arriben mitja dotzena de persones. No tothom pot arribar al cim de l’Everest. Però, ei!, que quan toquen un camí planer allò sembla la marathó de Nova Iork. I quin goig que fa la sala tant ballada, tant guarnida d’amics.
Jo, ahir, entre això i allò i d’altres coses, no vaig ballar gaire. No us diré quants en vaig ballar perquè no es tracta pas de rendir comptes, no hi anem pas a treballar sinó a disfrutar i cadascú disfruta a la seva manera. Però sí que vaig ballar el Jambalaia i el Clover. La felicitat, tingueu-ho clar, no és una qüestió de quantitat sinó d’intensitat. I, us ho prometo, ahir vaig tornar a ser feliç.
Ahir, el Carles va tenir unes paraules de record pel nostre amic absent, el Juan de Gavà, i en homenatge a l’estil country li va posar un dels balls que més li agradava ballar, el Chill Fàctor. I tots el vam ballar com en una cerimònia. És la nostra manera de resar. I no vaig poder evitar pensar en quin ball voldria que ballessiu el dia que jo em mori. Segurament el Reina de Corazones. O potser el Jambalaia. Ja hi pensaré. Sigui com sigui vaig tenir la sensació que ell ballava amb nosaltres, com un alè de simpatia.
I la lluna quasi plena i la plaça florida de blanc. I tantes amigues i amics que han vingut a ballar amb nosaltres i tantes converses. En quin moment de la nit em quedaria si tot fossin fotos que pogués anar passant? Segurament aquell precís instant que de la banda del bar va venir un gran crit, just quan l’Ibrahimovic va fer el gol i la vida es va aturar. Tot ajuda: Tu i jo i la música i un què tal i potser també les absències i els petits detalls que t’ajuden a somriure.
Segur que em deixo moltes coses, però el meu cap ja no és el que era. No em queixo, sempre hi ha un lloc per la lluna, per les flors i per tu. Què més puc demanar?
Que passeu unes bones vacances de Setmana Santa.
Aleix.
Colònia Güell, 28 de març de 2010. Diumenge de Rams
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada