BENET

Ha mort Josep Benet, i tot el ramat de constitucionalistes s’ha afanyat a sortir a la foto. On eren quan va morir Xirinacs? I els de la televisió de Catalunya, que primer no sabien si donar la notícia de la mort de Xirinacs o com havien de donar-la? Avui ha mort Josep Benet que, tot i ser dels nostres no era de la categoria de Jaume Martínez, ni de Xirinacs, ni tant sols de l’altre Benet.

Quan jo era jove, a les acaballes dels anys seixanta, dins dels cercles nacionalistes hi havia dos Benets, el que ara ha mort i en Josep Maria Benet, el de les Milícies Pirinenques. Aquest era dels que en dèiem “de pedra picada”, dels bons, dels que hi podies parlar en confiança, dels que hi podies acudir a solicitar ajuda.

Josep Maria Benet, el de les Milícies Pirinenques, havia sigut tinent durant la República. Al començament de la guerra va ser encarregat per la Generalitat de formar el que hauria d’haver sigut l’Exèrcit Popular de Catalunya i a tal efecte va formar les Milícies Pirinenques integrades per nacionalistes provinents majoritàriament d’Estat Català, de Nosaltres Sols, del CADCI i d’agrupacions excursionistes. Tots sabem que el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres i en conseqüència van ser perjudicats, hostilitzats i finalment destruïts desde tots els sectors republicans, principalment per la CNT, també pel POUM i ves si no pels comunistes del PSUC. Van ser integrats dins l’exèrcit republicà del front d’Aragó, a la 130ª Brigada Mixta i se’n va exterminar l’esperit i també molts dels seus components, enviant-los sempre a primera línea del front, a accions suïcides i fins i tot éssent disparats per l’esquena.

Jo vaig tenir el privilegi de coneixe’l, a Josep Maria Benet, el de les Milícies Pirinenques, al seu despatx a la Rambla de Catalunya, pujant de la Plaça de Catalunya a mà esquerra. A ell i al seu gran amic, en Rodès, també capità de les Milícies. I sempre els he admirat com a uns personatges de gran volada, homes valents, homes bons. Aquell tipus de persones que espero trobar-me al Cel el dia en què em mori.

En canvi, en Josep Benet, el senador més votat de l’Estat Espanyol, només el vaig conéixer per referències. Sí que en sabia la vida i miracles en aquells anys en què els que estàvem a l’altre costat de la filferrada ens coneixíem tots, però era d’un altre estil. Més inteligent, en dirien els constitucionalistes, amb més instint de supervivència. Per exemple, quan va passar lo de la Caputxinada, ell hi era, però en el moment de les detencions es va escapar. Des d’alguns sectors això va ser mostra de llestesa, des d’uns altres va ser considerat una covardia. Quan les primeres eleccions va tenir la vista de presentar-se en la gran coalició al Senat espanyol i com que tots teníem la consigna de votar-hi, va ser el senador més votat. Després es va deixar enredar per encapçalar la llista del PSUC i aquí es va estrellar. Va apostar per la política possibilista, la que en aquells temps en deien política real, i en va treure consideració, influències i estabilitat. Jo vaig conéixer altra gent que van apostar per la fidelitat a les seves idees i en van rebre l’oblit, la persecució i l’hostilitat de l’Estat espanyol i de tots els seus mitjans de comunicació.

De totes maneres he de reconéixer que en algunes coses vam coincidir: en la poca categoria nacional del president Terradellas, en la condemna absoluta i sense treva del règim del general colpista, en la necessitat de donar a conéixer la més brutal repressió que ha conegut cap país després d’una guerra.

No es pot parlar malament dels morts, diuen, però a vegades no tinc cap altra manera de parlar malament de tot el seu entorn, dels periodistes sense escrúpols, dels polítics interessats, de tot aquest projecte de país tant allunyat del meu somni. I encara que hagi donat la impressió que menystenia la figura de’n Josep Benet, el senador més votat, a l’enfrontar-lo a l’altre Benet, el de les milícies, quedi clar que mereix tot el meu respecte i consideració ell, i tota la gent que s’ha mantingut fidel al servei del seu poble.

Que descansi en pau.