PATRIMONI DE LA HUMANITAT

Aquest matí d’hivern, ennuvolat i fresc, estava als trapecis del Camet gronxant la Greta, la meva néta de nou mesos. No hi havia ningú més. De sobte, davant del bar s’hi ha apilotonat un grup de nois d’una escola que visitaven el modernisme aplicat a la història d’un poble treballador. El guia turístic els explicava la meravella dels edificis, la història i les anècdotes de les pedres. Mentre jo pensava que els edificis eren importants, però més importants eren les persones que els van fer, la gent que hi va viure, la gent que hi va passejar, s’hi va arrecerar, hi va parlar i algun dia va gronxar els seus néts, com ara feia jo. No hi havia ningú més entre ells i la masia sinó la Greta i jo. I pensava que algun dia, els guies turístics explicarien als alumnes de les escoles “Veieu aquell d’allà?. És l’Aleix, el fill del Font. El seu pare va ser guerriller.” I “Aquell altre és el nét del Pepet Rei. Bona gent!”. “Ep!, avui esteu de sort! Veieu aquella d’allà? és la Rosa, néta de la Mundeta, la darrera masovera de Can Julià” I nosaltres, habitants de la Colònia seríem patrimoni nacional o, si més no, patrimoni local de la humanitat. I si estàvem d’humor podríem fer tertúlia imitant als pares i als avis i parlaríem del darrer formatger que es va plantar al Pla, o de quí deien que havia trencat la pota del gat. Explicaríem dites antigues "En Llopis i en Llepes varen fer un bagul, en Llopis la tapa i en Llepes el cul", i quan s’apropés algún professor d’una escola senyorial li allargaríem el dit perquè ens l’estirés. I si se’ns escapava un pet li podríem dir com abans: “Agafa’l”. La rialla unànime dels de casa i dels de fora ens transportaria en el temps. I la cara de ruc del perplex professor, també.