ELS ACUDITS

Mai no he sabut fer acudits, d’inventar-los, i en canvi, algú se’ls inventa, algú sap trobar el revolt de la frase que gira cap a la sorpresa.

Està un passejant per un hotel i es troba un xinès assegut a un sofà. Li diu: Què? hi ha són, eh?”..

Un home li diu a un nen: Quants anys tens. I li respon, quatre. I quants anys tenies l’any passat?. Tres!. Doncs així tens set anys, perquè quatre d’aquest any i tres de l’any passat fan set. Llavors el nen li pregunta: quantes cames té vostè. Dues!. I quantes en tenia l’any passat? Dues!. Doncs així vostè és un burro, perquè dues d’aquest any i dues de l’any passat fan quatre

Acudits antics, de quan no hi havia malícia. Acudits que han creat frases fetes: Paga que és gata!, o No sap llegir però s’hi fixa molt (parlant del mussol). Hi ha acudits llargs i n’hi ha de curts. Hi ha acudits que no fan riure, però són acudits perquè entren dins aquesta categoria, són els colmos

El colmo d’un músic? que la seva dona es digui Tecla i que tothom la toqui.

o els tants (era tant... que....)

Era un home tant desgraciat que va caure d’un setè pis i es va matar al tercer rebot.

N’hi ha que són més aviat catalans:

EL DE L’IKEA.- Un matrimoni van a l’Ikea a comprar un armari, el munten a casa i com que és un pis d’aquells de Barcelona on hi passa el metro per sota, tremola i es desmunta l’armari.
- Haurem d’avisar al muntador de l’Ikea que ens el munti ell.
L’avisen i ve
- Això ja està muntat senyora.
La dona li fa veure que quan passi el metro es pot tornar a desmuntar.
- No pateixi, em posaré a dins i si la vibració el desmunta podré veure d’on ha fallat.
La senyora tanca la porta de l’armari i amb això que truquen a la porta. És el marit
- Què? ja han muntat l’armari?
- Si, ja està fet.
El marit hi va, se’l mira, obre la porta i veu al muntador
- Què hi fa vostè aquí?
- Doncs miri, he vingut a tirar-me la seva dona. Perquè si li dic que estic esperant que passi el metro tampoc s’ho creurà.

EL DEL SENYOR FERRARONS.- El senyor Ferrarons era un senyor molt treballador que es passava els dies i fins i tot les nits treballant. No sortia mai a divertir-se i les poques hores que tenia per ell les passava amb la seva dona, mirant la tele.
El seu veí, que era un bon home, estava preocupat fins al punt que un dia li va dir a la dona
- Què et sembla si un dia convidem als senyors Ferrarons a sortir amb nosaltres perquè sàpiga què és la diversió, que no tot és treballar i treballar.
I van anar a parlar amb la senyora Ferrarons i es van mig confabular.
- Mirin si vostès el convencen, perquè ell és molt de casa i no li agrada gens sortir.
I vet aquí que els veïns, amb la complicitat de la seva dona van anar a parlar amb el senyor Ferrarons i li van proposar de sortir un dia. El senyor Ferrarons s’hi va negar
- No, que jo ja sóc feliç així, mirant la tele amb la meva esposa....
Però tant i tant van insistir que no va tenir més remei que acceptar. I un dissabte al vespre, tots quatre cap al restaurant. Només entrar, el maitre ja li diu:
- Home senyor Ferrarons, quina alegria!. La taula de sempre?
La dona i els veïns es van extranyar, però mira, potser una confussió, potser es coneixen de la feina. Un cop a la taula, el cambrer.
- Què senyor Ferrarons, xampany, com sempre?
I el senyor Ferrarons, amb el cap sobre el plat no deia res. Quan van haver sopat i d’acord amb el plan dels veïns se’n van anar a la sala de festes, passa exactament el mateix que al restaurant.
- Bona nit senyor Ferrarons.
I els fan seure a una tauleta a primera fila, al costat de l’escenari. Surten les ballarines i la vedet principal, agafant-se els pits
- De qui són aquests pits tant rodons!!!!
I tota la gent de la sala es posa a cridar a l’hora:
- Del senyor Ferrarons!!!
La seva dona ja no sap on posar-se i quan està alçant la bossa per donar-li un cop al cap del seu marit ve el cambrer i li diu:
- Caram senyor Ferrarons, quina puta més lletja que porta avui!

N’hi ha que són més espanyols:

EL DEL CAMELL.- Un explorador va pel desert i amb això que el camell li comença a fallar fins que ja no pot més i cau esgotat.
- I ara què faré jo?
Amb això que lluny, al darrera una duna hi veu un rètol que posa “Taller de reparació de camells”
-Ostres!, quina sort
I se n’hi envà arrossegant el camell.
- Miri, que el camell ha dit que prou i ja no tira més.
- No es preocupi, posi’l al fosso
Posen el camell al damunt del fosso i el mecànic baixa a sota. Se’l comença a mirar fins que es posa a la part del darrera, li alça la cua i amb dues pedres, cataclac! li pica on més mal li fa. El camell, d’un bot, surt disparat fins que es perd pel darrera les dunes.
- Ja està arreglat! – li diu el mecànic.
-Sí, però ara com m’ho faré jo per agafar-lo.
- Cap problema, posi’s al fosso.

N’hi ha de capellans:

El bisbe ha anat de visita a cal mossèn i després d’haver vist tota la casa li comenta al capellà:
- He observat que només té un llit. On dorm la majordoma?
- Dormim al mateix llit.
- Però això és espantós! Com pot ser que dormin al mateix llit.
- No pateixi pas, eh?, que entre tots dos hi posem una fusta que fa de separació.
- Però... i si algun dia tenen una temptació?
- Ah!, aleshores la treiem.

N’hi ha sobre catalans, sobre espanyols, sobre francesos, sobre anglesos, sobre els d’Arbeca, sobre russos, de masclistes, de feministes, del Jaimitu, d’escatològics. N’hi ha que només es poden dir en castellà:

- Yo me llamo Bartolo, pero prefiero que me llamen Bartolomé.
- Yo me llamo Paco, pero prefiero que me llamen Pa comé.

M’hi ha que només en català:

- Que ve la mama.
- Si la mama ve, que vingui.

N’hi ha del rei, de la guàrdia civil, de ministres, d’esposes que fan el salt, de bojos, de metges, de la Seguretat Social, de funcionaris, de.... en fi, que és un art difícil i ensizador que pocs escriptors dominen sense risc de caure en l’esperpent. Com podria jo pretendre tant sols d’escriure’n un. En quina nit de febre vaig imaginar que podria tant sols provar-ho. Si mai algun lector en té la clau, si us plau, que m’ho faci saber.

Per acabar us explicaré el del gat que es va enfilar a un arbre.

Hi havia una vegada un home que li va demanar a un amic si li podia cuidar el gat durant uns dies, perquè ell se n’havia d’anar de viatge
- Res, només que li posis una mica de menjar i miris que no passi res. Ah!, i de passada mires si a la iaia li fa falta alguna cosa.
- Cap problema, ves tranquil que ja me n’encarrego.
Al cap d’uns dies el truca l’amic i li diu:
- Saps el gat?, s’ha mort.
L’amic esverat el renya
- Però com pots ser tant barroer, tant insensible!, mira que dir-m’ho així, a lo bèstia!
- Home, com t’ho havia de dir?
- S’ha de ser més delicat per les coses. Primer m’hauries d’haver dit: sabs el gat? s’ha enfilat a un arbre. I jo pensaria, que extrany que em digui això. I ja m’estaria preparant. Al dia següent em pots dir, saps el gat? ha caigut de l’arbre. I jo ja m’estaria esperant el pitxor. I al tercer dia em podries dir, sabs el gat? s’ha mort. I jo ja estaria preparat per a rebre la notícia.
- Tens raó, perdona’m, que tens tota la raó.

Amb això passen uns dies i l’amic el torna a trucar:
- Sabs la iaia?. S’ha enfilat a un arbre.

Els acudits, com els quadres, com les fotografies, com la sopa de farigola, com les noveles de sèrie negre, com.... n’hi ha de bons i de dolents. I no em val allò de “..és que té una gràcia!”, perquè al final es fan pesats. No tots els acudits d’homosexuals fan riure, ni tots els acudits curts, ni tots els andalusos tenen gràcia. Hi ha acudits que són com l’estofat, és a dir, que són més bons a l’indemà. Els acudits, si són bons, t’han de fer pessigolles a la panxa, al cor i a l’ànima, i molt sobint prefereixo somriure que riure.