UN QUÈ TAL, SI US PLAU

D’anglès quasi res, però hi ha algunes paraules que te les entren amb calçador i les incorpores al pensament, altra cosa és si les escrius bé o tal com sonen, però sincerament no tinc cap gana d’esforçar-m’hi i se’m refum quan somriuen d’amagat en sentir-me dir “Just a minute” per comptes de “Jast a mainit” perquè penso que ells també diuen “Leroimerlín” per comptes de “Le ruà marleng” que és com es pronuncia en francès. A mi, de petit, em van ensenyar el francès, i de gran vaig refusar l’anglès per prepotent i per imperialista. I ara, la veritat, no sé si és fàstic o és mandra, però la veritat és que tant me fa.

Tota aquesta llarga introducció ve a tomb per a parlar del feed-back (fidbac) que més o menys vol dir “retorn” o resposta, o l’expressió que sigui per a dir que el teu missatge ha sigut rebut i es mereix aquesta reacció. Resumint, que si jo escric i no em contesten puc pensar que no s’ha rebut el correu, o que s’ha esborrat sense voler, o que aquesta setmana té coses més urgents que contestar les parides de l’Aleix. Però si el segon correu tampoc no es contesta i el tercer tampoc, finalment (sóc una mica lent de reflexos) penso que estic rebent un feed-back encara que només sigui per omissió, i suposo que en anglès es deu dir alguna cosa així com “Not disturb” i en valencià seria “No emprenyeu” i em retiro amb la cua entre cames cap a d’altres aixoplucs.

Hi havia un home al poble, en Donyac, que es va trobar un gos abandonat, el Wiski, i el va domesticar: poques paraules, molt poques, li donava el menjar sempre al portal de casa seva i no el va deixar entrar fins al cap d’un o dos mesos. No sé què més li deuria fer, però aquell gos el seguia per tot arreu, i quan el Donyac anava en cotxe, a deu o vint per hora, el gos sempre corria al seu darrera. Quan en Donyac es va morir el Wiski també. Ara no em feu dir si es va morir de pena o algú el va ajudar, però al poble tothom ho va acceptar com un final lògic i adecuat.

Amb això no vull dir pas que em moriré del tot cada cop que algú s’oblidi d’escriure, no tinguessiu ara cap càrrec de consciència, però sí que vull dir que els animalons són sensibles a qui els hi dóna afecte i sobint s’aconformen amb poc: un somriure, un què tal, i que els deixis entrar a ca seva encara que sigui al cap de molt de temps.

Ép! tampoc no es tracta d’anar recollint totes les bèsties que trobeu pel carrer, cadascú sap com és de gran ca seva i com la té guarnida i si és que hi cap ningú més. Només volia explicar de manera universal el per què a vegades s’eixuguen les deus. I quan algú em comenta com de passada “Fa temps que no escrius” no es qüestió de recitar-li aquest rotllo. Es pensaria que m’he tornat boig.