I FLORIRAN

Jo he vist florir rosers a l’hivern. I ens han dit que només hi ha una primavera a la vida, que hi ha un temps per a jugar i un temps d’estimar, que hi ha un temps per a pujar la canalla i un temps per acotar el cap. El temps de bandolers per enzisar les companyes fa temps que va passar, diuen. La respiració profunda, la que et tiba el pit de joia, aquesta l’has de desar al calaix dels records passats. “Que no veus que faràs riure?”.

Però jo he vist florir rosers tot l’any. I aquella sensació d’enlairar-se pel damunt dels núvols vermells del capvespre, aquell somriure que no es veu, aquella alegria absoluta que s’escapa per la pell de les mans, que fa galtes vermelles, que fa brillar els ulls, aquella sensació és preludi del Cel, és l’ofrena eterna dels Déus, és el missatge que et diu: “Quan s’obri la porta de llum, això hi trobaràs!”

I ens cal tornar a caminar pels camps de roselles, ens cal saber que sempre serà primavera si ho vols, ens cal flairar d’olor dolça de la vida que neix a cada instant. I tu i la companya i l’amiga i tots els que estan al voltant rebran la poncella, sabran el goig de la màgia que ensiza, sabran que cada dia té un sol, que la lluna duu somnis i que tu i jo i ella som la lluna, la rosa i el sol.

Sempre han florit els rosers i sempre floriran. I si mai teniu la sort de sentir olor de primavera, no mireu el calendari ans agraiu-ne l’ofrena. Tancar els ulls i somiar és la manera més bella de viure. N’estic ben convençut, val la pena de viure tant sols per somiar.

23 de febrer de 2008