L’EXHIBICIÓ DE COUNTRY - SANT CLIMENT DE LLOBREGAT - 25-3-2006
L’exibició de Country a Sant Climent del passat dissabte 25 de març no va sortir exactament com em pensava. Ni tant sols aproximadament.
Les circumstàncies: El terra de pedra, que impedia sentir el soroll dels “stoms” quan ballàvem el Hold On, el públic menjant goludament la coca i esperant amb ànsia el moment de tornar a ballar (que per això havien pagat l’entrada). Jo que mirava els meus rengles i veia que qualsevol semblança amb una línia recta era pura il·lusió, la música que es distorsionava en la potència... tot plegat era una mescla que necessàriament conduïa a un sol resultat, el de fer-nos pesats si ballàvem més de tres cançons. I en vam ballar set o vuit. Set o vuit són tres o quatre de més, i això multiplicat per tres minuts de cada cançó vol dir un quart d’hora d’excés.
El públic.- Els nostres familiars ens van aplaudir perquè ho havien de fer. La Junta del Casal de Sant Climent ens van aplaudir perquè eren els promotors de la idea i els hi anava el càrrec. El públic més educat ens van aplaudir perquè es deuen a l’educació que van rebre dels seus pares. El públic no tant educat parlaven de l’empat del Barça, del bon temps que feia, de la dona del carter (que diuen que s’entèn amb el xofer de l’autobús), de l’Antòniu que tornarà a ser avi, i alguns pensaven en l’acudit típic d’on han deixat els cavalls aquesta colla que ballen. Quatre garrulus, en una demostració d’allò que no s’ha de fer mai, van gosar cridar “fuera! fuera!” I en general hi havia com una falta de sintonia entre els tres-cents que havien pagat l’entrada i els trenta que havíem entrat sense pagar: Notaves que no t’estimaven.
Però no tot va ser dolent. Tal com dèia en Lao-Tsé n’hem de treure lliçons dels revesos de la vida, (després comentaré les conclusions, ara vull apedaçar una mica la nostra autoestima i parlaré del suposat fracàs). Bén bé fallar no vam fallar (amb dues as, eh?). Un fracàs-fracàs hauria sigut si tot el públic, fins i tot els nostres familiars, hagués cridat “Fora! Fora!”, i ens haguessin tirat troços de coca i els gots buits del xampany. Això hauria sigut un fracàs. O bé que, en vista de l’actuació ens haguessin fet pagar l’entrada. O ens haguessin dit “mireu, no cal que torneu mai més”. I això no ens ho van dir, oi? (O si? Si a algú li ho van dir, o va sentir algun comentari, que m’ho faci saber, més que res perquè no visqui en la ignorància). Ho sigui, que no vam fracassar. Tampoc és que vagim triumfar, eh?, perquè jo no vaig sentir ningú que digués “en volem més!”. No, ni triomf ni fracàs, una cosa normaleta, tal com quan vas a veure un funció de fi de curs i no tens cap fill ni cap familiar actuant a l’escenari. En fi, si no hi pensem més no ens pot fer mal. Encara que el subconscient té bromes pesades eh?, que alguna nit ens podem desvetllar amarats de suor recordant somnis de fileres ben tortes i de públics cridant fora!
Anem a les conclusions del Lao-Tsé:
Se’ns acosta la Festa Major, tenim dues hores per omplir i no ens podem permetre fer-nos pesats. Com ens ho farem? S’accepten suggerències.
A tall de bombardeig d’idees us en avanço unes quantes. No vol dir que ho haurem de fer, eh?, només és per desvetllar la imaginació:
- Algú es pot començar a entrenar amb el llaç escorredor i fer una demostració.
- Si algú és hàbil amb el ganivet podem demanar alguna noia del públic que es posi devant d’un taulell de fusta i llençar-li punyals a la silueta (convindria anar una mica segurs, eh?) (ah! i avisar a la Creu Roja, per si de cas)
- Podem sortir dos o tres i fer petar el fuet (amb una corretja també pot servir)
- Podem cantar alguna balada de l’Oest americà.
- Podem fer sortir tot el públic a la pista i ensenyar-los el Pagadangio (o el Bandera) “D’aquí no marxa ningú fins que no l’aprengui!”
- Podem fer un rodeo amb un toro (bé com que aquí no hi ha toros podem portar una cabra. Conec un pastor que ens la pot deixar)
- Podem fer un taller de marcar amb un ferro roent (per compte de fer “Tatus”).
En fi, n’haurem de parlar.
L’exibició de Country a Sant Climent del passat dissabte 25 de març no va sortir exactament com em pensava. Ni tant sols aproximadament.
Les circumstàncies: El terra de pedra, que impedia sentir el soroll dels “stoms” quan ballàvem el Hold On, el públic menjant goludament la coca i esperant amb ànsia el moment de tornar a ballar (que per això havien pagat l’entrada). Jo que mirava els meus rengles i veia que qualsevol semblança amb una línia recta era pura il·lusió, la música que es distorsionava en la potència... tot plegat era una mescla que necessàriament conduïa a un sol resultat, el de fer-nos pesats si ballàvem més de tres cançons. I en vam ballar set o vuit. Set o vuit són tres o quatre de més, i això multiplicat per tres minuts de cada cançó vol dir un quart d’hora d’excés.
El públic.- Els nostres familiars ens van aplaudir perquè ho havien de fer. La Junta del Casal de Sant Climent ens van aplaudir perquè eren els promotors de la idea i els hi anava el càrrec. El públic més educat ens van aplaudir perquè es deuen a l’educació que van rebre dels seus pares. El públic no tant educat parlaven de l’empat del Barça, del bon temps que feia, de la dona del carter (que diuen que s’entèn amb el xofer de l’autobús), de l’Antòniu que tornarà a ser avi, i alguns pensaven en l’acudit típic d’on han deixat els cavalls aquesta colla que ballen. Quatre garrulus, en una demostració d’allò que no s’ha de fer mai, van gosar cridar “fuera! fuera!” I en general hi havia com una falta de sintonia entre els tres-cents que havien pagat l’entrada i els trenta que havíem entrat sense pagar: Notaves que no t’estimaven.
Però no tot va ser dolent. Tal com dèia en Lao-Tsé n’hem de treure lliçons dels revesos de la vida, (després comentaré les conclusions, ara vull apedaçar una mica la nostra autoestima i parlaré del suposat fracàs). Bén bé fallar no vam fallar (amb dues as, eh?). Un fracàs-fracàs hauria sigut si tot el públic, fins i tot els nostres familiars, hagués cridat “Fora! Fora!”, i ens haguessin tirat troços de coca i els gots buits del xampany. Això hauria sigut un fracàs. O bé que, en vista de l’actuació ens haguessin fet pagar l’entrada. O ens haguessin dit “mireu, no cal que torneu mai més”. I això no ens ho van dir, oi? (O si? Si a algú li ho van dir, o va sentir algun comentari, que m’ho faci saber, més que res perquè no visqui en la ignorància). Ho sigui, que no vam fracassar. Tampoc és que vagim triumfar, eh?, perquè jo no vaig sentir ningú que digués “en volem més!”. No, ni triomf ni fracàs, una cosa normaleta, tal com quan vas a veure un funció de fi de curs i no tens cap fill ni cap familiar actuant a l’escenari. En fi, si no hi pensem més no ens pot fer mal. Encara que el subconscient té bromes pesades eh?, que alguna nit ens podem desvetllar amarats de suor recordant somnis de fileres ben tortes i de públics cridant fora!
Anem a les conclusions del Lao-Tsé:
Se’ns acosta la Festa Major, tenim dues hores per omplir i no ens podem permetre fer-nos pesats. Com ens ho farem? S’accepten suggerències.
A tall de bombardeig d’idees us en avanço unes quantes. No vol dir que ho haurem de fer, eh?, només és per desvetllar la imaginació:
- Algú es pot començar a entrenar amb el llaç escorredor i fer una demostració.
- Si algú és hàbil amb el ganivet podem demanar alguna noia del públic que es posi devant d’un taulell de fusta i llençar-li punyals a la silueta (convindria anar una mica segurs, eh?) (ah! i avisar a la Creu Roja, per si de cas)
- Podem sortir dos o tres i fer petar el fuet (amb una corretja també pot servir)
- Podem cantar alguna balada de l’Oest americà.
- Podem fer sortir tot el públic a la pista i ensenyar-los el Pagadangio (o el Bandera) “D’aquí no marxa ningú fins que no l’aprengui!”
- Podem fer un rodeo amb un toro (bé com que aquí no hi ha toros podem portar una cabra. Conec un pastor que ens la pot deixar)
- Podem fer un taller de marcar amb un ferro roent (per compte de fer “Tatus”).
En fi, n’haurem de parlar.
1 comentari:
Dober zacetek
Publica un comentari a l'entrada