EXCURSIÓ PELS BOSCOS D’OLESA DE BONESVALLS. 

                                    5 de maig de 2015

                                          La papallona jubilada

                                          L'abellera

Avui, el Nani i jo hem anat a caminar per una clapa del Garraf entre Olesa de Bonesvalls, Avinyonet i Santa Susana i hem vist una papallona negra clapada de blanc.

Les papallones, segur que ja ho sabeu, neixen i creixen en un dia, i algunes de més afortunades viuen fins i tot una setmana. I en aquest temps riuen i estimen i s’enfaden i fan les paus per tornar-se a estimar encara més, i tenen fills, i es fan velles i es jubilen i veuen amb nostàlgia aquelles flors que per elles són eternes i que ja no podran olorar mai més. Però en un dia o en una setmana, hi ha una cosa que no poden abastar: les papallones no tenen temps de veure  els néts. Ja veus en quines coses pensava caminant pels corriols dels boscos d’Olesa.

Pràcticament en tot el camí hem recorregut un tram de la riera de Begues que fa uns revolts increïbles encaixonada en parets de roca grisa i boscos i de pi blanc. El caminet a la vora la riera. Ara va i ara torna, però les nostres passes van sumant. Al final hem fet deu quilòmetres, que al nostre pas d’ara m’aturo per badar i ara tornem a caminar, fet i fet ens hi hem passat tres hores, entre flors i piuladissa d’ocells.

I hem vist farigoles i conillets grocs i conillets vermells, i roselles, i una abellera (una orquídia impressionant), i jonces blaves i campanetes blanques, a part de corretjoles rosadetes...  en fi,  com si hagués caigut un llençol de primavera al damunt de la muntanya i tots s’hagués pintat de flors.

Ha fet calor. S’ha girat un aire tebi que ens ha fet córrer fins al bar de les cerveses on un xinès, de tant en tant ens mirava i reia.

Ara estic una mica adolorit de peus i cames. Però és un dolor que em fa somriure perquè em recorda tota això. Oi que ho entens?

Una abraçada.

Aleix.