UNA ESCOLA DE MATARÓ

Tinc un nét que és intel·ligent, molt intel·ligent si el comparem amb mi. I això li comporta greus problemes amb els mestres i amb el sistema educatiu del nostre País, basat en aquest principi d’autoritat en el que el primer manament de la llei de Déu és que el mestre sempre té raó, i el segon manament és que en el cas que no en tingués s’aplicaria el primer manament.

El meu nét té una lògica sorprenent, potser infantil, però d’una claredat meravellosa que sovint em deixa amb la boca oberta. L’altre dia, per exemple, li vam fer la pregunta incontestable des dels inicis de la Història sobre què era primer si l’ou o la gallina. I no va trigar gaire a donar-nos la seva opinió, es va quedar pensatiu una estona i va deixar anar “Per força havia de ser primer l’ou” i ens ho va raonar de la següent manera: ”En algun moment de l’evolució, un ocell va posar un ou del que en va sortir la primera gallina”. Senzill i clar. L’argument de milers de mestretites  desmuntat per un nen d’onze anys (ah! se m’havia oblidat informar-vos que el meu nét té onze anys).

El meu nét no pot entendre alguns raonaments de les persones que han sigut designades perquè l’hagin d’educar i s’hi oposa. Per exemple, per què el fan estudiar dues o tres vegades la mateixa lliçó si ell ja se la sap?, no ho troba just i se li fa insuportable, tant que no troba res millor que aixecar-se de la cadira i sortir de la classe. Naturalment això li pressuposa una falta greu en el seu expedient escolar.   No entén, per exemple, que per fer els deures de matemàtiques l’obliguin a copiar l’enunciat llarguíssim d’uns problemes que a vegades es resolen amb una senzilla operació. I protesta. Primer ho diu al mestre, però el mestre li diu que això es fa perquè així entrena l’ortografia. Ell oposa que ja hi ha una matèria que parla de gramàtica, però el mestre diu que faci el què li diuen. I insisteix, però el mestre li diu que ja n’hi ha prou i que si hi torna li posaran una falta. I torna a casa amb una altra falta greu que al final el deixa sense colònies i amb amenaces d’expulsió.

El meu nét té un sentit de la justícia molt particular. Per ell els actes, les disposicions, les ordres són justes o injustes per la lògica que comporten i no pel fet que un llibre o una persona amb autoritat ho diguin (exactament el contrari del que diuen els del PP). Si el mestre té raó la té, i si no en té doncs no en té. Així de clar. I no hi podem fer res, us ho asseguro, no hi ha cap argument piramidal que torni justa una decisió injusta.  “Mira que les coses són així, que has de fer cas al mestre, que és més fàcil dir que sí, etc.” no hi ha res a fer.

El meu nét va al psicòleg. Ves què faríeu vosaltres si el vostre fill vingués amb la motxilla plena de faltes greus! Dues vegades cada setmana va a parlar amb un senyor que sovint parla el seu mateix idioma i que li diu que té raó, que no es pot renunciar mai a la justícia i que l’important no és ajupir el cap i creure sinó aprendre a respirar, a comptar fins a deu  o fins a cent, que hi ha tècniques de concentració i n’hi ha de dispersió, i en definitiva que no pateixi, que hi ha molts nens al món que són com ell i que els mestres, de mica en mica ho van sabent.

I ara a l’escola tenen un expedient amb un protocol per actuar amb el meu nét. I saben que no aconseguiran res cridant més que ell, ni omplint-lo de càstigs, ni farcint-lo de faltes greus. Saben que a vegades passa que un nen d’onze anys pot raonar com un adult i que hi ha molts camins per arribar a una resposta correcte. I funciona, us ho prometo, només que en algunes ocasions requereix una paciència que no sempre estem preparats per aplicar.

El meu nét va tornar a casa amb una altra falta greu. El mestre d’una assignatura que no cal especificar va cridar als pares per advertir-los que el seu fill no anava bé, que s’havia negat a repetir un treball i li havia contestat amb males paraules. Quan els pares li van preguntar què havia passat exactament ja van veure que aquest mestre no en sabia res ni de procediments ni de protocols, tant sols sabia que a la classe hi manava ell i que era indiscutible la seva autoritat. Van marxar molt preocupats, més tristos que indignats, i comencen a adonar-se’n que aquesta guerra no lo podran guanyar.

El meu nét te l’agenda plena de deures que no vol fer. Mentrestant s’entreté desmuntant i tornant a muntar la bicicleta de muntanya. I sap com s’ha de fer per tensar els frens. I sap el nom dels primers classificats de la cursa de velers Barcelona Word Race i  les velocitats en nusos, i sap què és l’eslora el màstil o l’ orsa, i les iardes d’un camp de rugby americà, i els vasos comunicants, i la tectònica de plaques. Perquè és lògic i és just.

Mentrestant nosaltres patim pel que ha passat el nostre nét, pel que està passant i pel que passarà. Inevitablement.

(Si vols llegir més coses meves: aleixcolonia.com )