EXCURSIÓ AL PUIG BERNAT II. Dimarts 12 de maig de 2015.

Per què en diuen Puig Bernat II i no Puig Bernat a seques? ens preguntàvem el Nani i jo mentre pujàvem el camí trencat per les bicicletes. Quan vam ser a dalt de tot, mirant la panoràmica de les muntanyes que van del coll d’Ordal fins a Olesa de Bonesvalls vam descobrir que la muntanya que ara es diu Montcau, la més alta del Garraf, abans era el Puig Bernat I, i així consta en els mapes antics de l’Alpina. O sigui, que serenament podríem dir que ahir no vam anar al Puig Bernat II sinó senzillament al Puig Bernat: l’únic que encara conserva aquest nom.

És una muntanya ombrívola, de brucs, cirerers de pastor i marfulls, a mig camí, en línea recta, entre el Pont de Lledoner i Vallirana. Una muntanya amb olor de rovellons, amb molsa de pessebre, recons de tolls d’aigua i algun pou ple a vessar. Això sí, la proximitat d’urbanitzacions a banda i banda fa que hi trobis de tant en tant algun femer de runa d’obres pirates, ampolles de vidre, papers i plàstics: Detalls de civilització.

I no hem vist ningú, si no fos un pagès petit petit, treballant a la llunyania al mig d’una vinya de ceps mig tapats per l’herbassar. Tan estrany ens ha semblat que cavés tot sol amb xapolina que fins i tot hem comentat que potser enterrava algú. Ei, que no fora tan estrambòtic si pensem en l’entorn en que ens han posat. Que abans deixàvem les portes de les cases obertes tot el dia i ara no pots deixar a terra ni un segon el cistell d’anar a comprar. I si et prenen el mòbil mentre estàs parlant amb algú encara et diuen que és culpa teva per no vigilar. Com si fos natural que la gent anés pispant tot el que es pugui, com si fos normal això que fan els polítics del PP. Però no, no enterrava ningú, tan sols desarrelava uns matolls de llentiscle que s’havien instal·lat a la seva vinya: llentiscles okupes, vaja.

I quan ja havíem fet els sis quilòmetres que durava l’excursió ens vam topar amb una masia deshabitada però ben conservada que vam confondre amb l’antiga masia del Lledoner (que en realitat està una mica més avall cap a Vallirana). Al mapa ens assenyalava que per allà hi havia una ermita, la de Sant Francesc, que segons la tradició hi va dormir Sant Francesc Xavier, el dels jesuïtes. I no la trobàvem. Fins que el Nani, que és més alt que jo, va veure un antic campanar al mig de la masia. O sigui, que la masia s’havia empassat l’ermita i la seva santedat.

Amarats de bones vibracions vam voler anar fins a sota del pont del Lledoner, i a tranques i barranques finalment hi vam arribar. És un pont immens, impressionant, de dos pisos d’arcades gegantines. I a l’alçada del primer pis hi ha unes portes que travessen les columnes i ens permetien anar d’una punta a l’altra de tota la llargada del pont.

Ahir no vam fer la cervesa. Jo no em trobava gaire bé (i avui no estic pas millor) d’aquest engustipat que ara està de moda. Una cervesa freda m’hauria matat, i calenta no tenia al·licient.

I ja està. Espero que us hagi agradat i la setmana que ve, si Déu ho vol, hi tornarem. Ah! i vam trobar unes flors encisadores que encara no hem catalogat. Com si fossin flors de jonça però més grosses, d’un blau més lluminós. Quan sapiguem el seu nom ja us ho farem saber. Us n’envio una foto, perquè veieu que no us enganyo.

Aleix.