A L’AVENC DELS ESQUIROLS. DIMECRES 22 D’ABRIL DE 2015

Em plau comunicar-vos, estimats amics, que avui el Nani i jo hem tornat a fer una excursió. Des de la tardor passada que no hi anàvem per culpa d’aquestes malalties que m’agafen quan fa fred, i la màxima gosadia per part meva havia estat anar a buscar bolets, o molsa pel pessebre, o galerà pels dies de Nadal, o espàrrecs quan vam ensumar la primavera. Però això no són caminades valentes, d’aquelles d’anar fins un lloc inabastable i després tornar, de les que et posen a prova els nervis, els muscles i les frontisses dels genolls, això són passejades tranquil·les, amables, reposades: ara m’assec, ara m’aixeco,  ara camino quatre passes i “oh! quants espàrrecs” o bé “quina joia de galerà!”

Avui hem tornat a caminar, però per no esquinçar-me tots els muscles de les cames hem fet una sortida petitona, potser una mica massa. Com us ho diria? Imagina’t que surts del cotxe amb les sabates descordades, et trepitges un cordó i caus a terra, però no espaterrat sinó rodolant, com els futbolistes del Real Madrid quan arriben a l’àrea contrària. Doncs quan t’aixeques, miracle! Ja has arribat a l’avenc dels Esquirols. Estàvem al caire de la urbanització del Lledoner i la senyora que arreglava el seu jardí ens ha indicat “Ah, los bujeros? Están aquí mismo”. Hem baixat deu o quinze passes i hem vist la cinquena meravella dels avencs mundials, un forat  a la roca de més de cent metres  de caiguda vertical, guarnit d’una mena d’estalactites que semblaven columnes d’una catedral. I hem fet fotos, ens hem ajagut arran de timba i els pocs cabells que em queden se m’han posat de punta de pensar, Déu nos en guard, en la caiguda, i hem marxat. La senyora del jardí ens ha dit que els diumenges s’atapeeix de cotxes i hi ha cua per anar-hi, però “Yo hace más veinte años que no he ido”.

Abans d’això, però hem voltat una mica per aquell bosc mig Garrafenc (per la calcària i el margalló) mig Ordalenc (per la màquia i la licorella) i ens hem topat també amb l’avenc de la Ullera, el goig del regal inesperat d’haver trobat la porta a l’Infern. Majestuós, imponent, ciclopi.  I hem pensat “Si aquest avenc poc conegut és tan bonic, com no serà el mític dels Esquirols ?” La veritat és que són molt similars i potser per una qüestió de nom és més famós el dels Esquirols (si et parlen d’esquirols t’imagines aquells animalons tan simpàtics i, en canvi, si et parlen de la ullera, no sé tu, però jo no penso en animalons de dibuixos animats).

En fi, que ens hi hem estat una hora i mitja, entre caminar una estona, visitar forats i collir farigola. I després hem anat a l’Ateneu de la Colònia a fer cervesa per continuar parlant de coses nostres.

Una abraçada.