HISTÒRIES DE LA COLÒNIA GÜELL

Es veu que a l’Ateneu hi tenim puces, però ningú no ho sabia, perquè si ho ha haguéssim sabut no hauríem fet la Cantata de Primavera de la Coral Regina Col·luma. Home! Que a ningú no li agrada quedar malament i perjudicar a una pobre gent que van venir a la Colònia amb la millor intenció. En fi que havien vingut per cantar i no per gratar.  Jo ja ho veia que gesticulaven, que es grataven i es movien d’una manera estranya, però pensava que era una nova moda en la manera de cantar. No vareu  veure un programa de TV3 que es deia Oh Happy Day? En aquell programa no guanyava la coral que cantava millor sinó la que es movia millor. Allà a TV3 la Coral Sant Jordi no hi tenia res a pelar, l’haurien eliminat a la primera votació. Els del Jurat haurien dit “Sí, sí, molt de cantar, moltes hores d’assajar, però i el ritme? I el xunga-xunga? Que sembleu un camp de cols! Fora! I no torneu mai més!”. En fi, que no hi vaig parar gaire atenció i fins i tot mirava de veure-hi la gràcia d’aquells moviments.

Quan després del concert, perquè això sí, eh? els de la Coral Regina Col·luma són molt professionals i van acabar totes les cançons del repertori, em van cridar als camerins, hi vaig anar pensant que em volien felicitar pel nostre Ateneu i em vaig trobar amb una colla d’indignats, que em cridaven tots alhora: que si no hi ha dret, qui si és intolerable, que no teniu vergonya... en fi, com si jo en tingués la culpa que l’exèrcit de les puces els hagués atacat a ells i no al públic. I molt serenament els vaig explicar (perquè els de Barcelona no ho saben):

“Les puces són, són uns petits animalons de color negre, més petites que un gra d’arròs, com formiguetes rabassudes, que s’alimenten de la sang dels animals, homes i dones inclosos. Elles tenen preferència pels animals peluts i no van amb les persones si no hi tenen més remei. Suposo que es troben millor o més segures entre la selva peluda del cos dels animals que no pas en el desert que és la pell humana. Ja ho diuen, que on hi ha pèl hi ha alegria, ah! ah! (però ningú no va riure... mala senyal)

Bé no cal que ens esverem, a qualsevol país civilitzat (i la Colònia no n’és una excepció) hi ha rates. El fet que no se’n vegin no vol dir que no n ‘hi ha: n’hi ha. Elles fan la seva vida nocturna, a vegades subterrània, esporuguides per la presència humana procurant no ser vistes, no volen molestar. Però sistemàticament les perseguim, com si fos un precepte de la Llei de Déu, una obligació inherent a la condició humana. I d’ofici, perquè sí, els posem  paranys de tota mena, l’última generació dels quals són unes armes químiques sofisticades que preveuen fins i tot el lloc on aniran a morir, tot i que algunes fallen i se’t moren al racó més impensat, amb els inconvenients que això comporta.

Un d’aquests inconvenients és el carregament de puces que transporten, que al percebre que la seva font d’alimentació s’ha esgotat emigren embogides a la recerca d’un nou territori, si no és pelut pelat, on poder-se alimentar. I és per això que n’esteu infestats. Qüestió de mala sort. Estàveu al lloc equivocat en el moment equivocat. Quan arribeu a casa, una bona dutxa i s’ha acabat”

I em vaig quedar ben satisfet. Però alguna cosa no van entendre o no van voler entendre, perquè em van dir de tot i al final em van amenaçar en denunciar-nos a Sanitat. Però estan ben arreglats, perquè els de Sanitat són els que ens van recomanar aquesta línea de mata-rates que segons sembla ha fallat i per comptes de guiar la rata moribunda  al seu cau l’ha duta sota les faldilles del grup de contralts.  

Sigui com sigui hem quedat malament, molt malament. I que com ho sé? Doncs quan l’endemà els vaig trucar per veure si vindrien un altre dia a cantar a l’Ateneu em van penjar el telèfon sense ni tan sols dir-me que no podien, amb mala educació. Haurem d’esperar uns dies per tornar-los a trucar, perquè els socis m’ho demanen i als socis se’ls ha de tractar bé.

Colònia Güell, 20 d’abril de 2015.