ALEIX CRESPO FONT

El meu nét Aleix Crespo Font té sis anys i sembla que en tingui set o disset, segons el repte que li regalis. Si cau i es fa una rascada plora, i si es fa sang encara plora més, perquè té sis anys i encara se’n recorda de quan en tenia cinc; però si li parles de valentia i de fortalesa deixa de plorar i potser fa ganyotes de sofriment, com fan els homes grans quan els fereixen a les guerres.

El meu nét Aleix Crespo és incansable als camins de les muntanyes, i obre pas i s’enfila engrescat pels corriols que van al cim, però gira cua si s’ha d’esgarrinxar pels camins camps a través. Igual, exactament igual que fan els nens que tenen  sis anys. I sap distingir el te de roca de la sajolida, i la farigola i romaní, i el groc d’or vell de l’herba de sant Joan; i busca empremptes dels porcs senglars al fang dels tolls, i sap els noms dels arbres (pollancres, àlbers, plataners, lledoners, roures, alzines i pins), i distingeix el cantar de les merles, dels pardals, de les orenetes o de les tòrtores, i  s’emociona quan descobreix un Bernat Pescaire plantat al mig del riu; i el color de les pedres l’associa al nom  de cada roca, siguin  calcàries o pedres fogueres, pissarres o sorrenques de Torrelletes.  Igual, exactament igual que ho farien tots els nens de sis anys si els ho ensenyessin.