La Fassina. 9 de juliol de 2014.

Fa uns dies vaig anar amb el Nani a caminar per la Riera de les Llenties, entre Jafre i Vallcarca. Hi vam anar perquè vaig llegir a algun lloc que aquest nom li venia d’unes pedretes petites com llenties que en realitat eren fòssils, i ho volia comprovar per anar-hi algun dia amb el meu nét, l’Aleix, que fa col·lecció de minerals trobats a les muntanyes del nostre radi d’acció. Sembla ser que no era certa la llegenda i és molt probable que el nom li vingui de les plantacions de llenties que hi havia hagut a les coromines (les feixes de secà) dels vessants de la riera.

Vam deixar el cotxe a Jafre, l’antic nucli de població amb ermita i fins i tot ajuntament, actualment abandonat, enrunat i encerclat per una tanca de filferro per protegir el conjunt de gent com jo o com el Nani, perquè els lladres de teules, de ferro i de fustes hi segueixen entrant sempre que ho volent, i també els polítics que ho visiten o els empleats de la Diputació. Estan protegint tots els llocs històrics perquè no hi entri la gent del poble, i ho reserven tot per les noves elits, l’aristocràcia actual.

Més enllà del trencall de la Fassina prenem el camí a mà esquerra, passem per l’altra banda de cal Ramonet i arribem a sota de la Casa Nova. Baixem a la riera per comprovar les pedres i aviat ens rendim a l’evidència, que a les calcàries no hi ha fòssils. Ens enfilem pel costat de mar de la riera i esmorzem a l’ombra d’uns pins.  

Ens hem trobat al Sergi, el pastor de can Mercer, amb el ramat de bens i cabres. Li expliquem que ens agrada el te de roca i ell diu que a ell també però que prefereix el poniol, i quan li diem  que el poniol es fa als llocs humits, ens diu que no, que el poniol es fa damunt les roques, en llocs secs; diu que el poniol de les rieres és diferent tot i que fa la mateixa olor, i que és  més bo el de les roques. Li preguntem si sap què són aquestes plantes  que semblen pesoleres amb flors de color blau que hi ha a les coromines “Són trepadelles” ens diu, i els planto jo perquè se’ls mengin els bens; diu que també els agrada molt la jonça, que fa unes tiges com de seba i unes flors blaves al capdamunt, com clavellines.  Se’n va pel caminet, voltat de cosconeres, llentiscles i mates de càrritx.

Hem pujat fins la Casa Nova, hem passat per ca l’Amo, hem arribat a l’entreforc del camí que ve Sitges i hem retornat direcció Jafre. Però hem desviat cap La Fassina, que etimològicament significa un lloc on hi destil·laven alcohol; és un camí bonic, planer, a ran de riera, ombrívol amb arbres alts, alzines, pins, alguns roures antics i sobretot moltes cerberes. Quan ens trobem el camí que ens duria fins a Jafre, continuem fins al Masset de Baix on hi trobem unes mates de poniol. Continuem fins al Masset de Dalt on hi ha el camí que ens duria a Olivella i, ara sí, reculem fins al trencall de Jafre i ja no ens desviem fins retrobar el cotxe.

Hem fet la cervesa a un bar de la Plana Novella. I amb el cor il·lusionat hem tornat a la Colònia.