ORIOL FONT MARTÍNEZ

L’Oriol Font Martínez té deu anys, és el més gran dels meus néts, el primer i durant un any va ser el més estimat, si no és que encara ho és. L’amor deixa una estigma enganxada al pensament que perviu eternament. Ell em va ensenyar que la vida és eterna i constant, que la mateixa espurna dels sis mesos és la que ens manté drets als setze anys i als seixanta; ell em va ensenyar que era possible retornar a aquelles sensacions que pensava oblidades, l’olor de l’ombra, la llum de la tarda, el goig dels bassals després de la pluja o  mullar-te a la font, i sobretot em va assenyalar el camí profitós de transmetre els meus coneixements als ulls àvids dels néts.

L’Oriol Font Martínez viu a Canet de Mar, un poble preciós i massa allunyat de les necessitats del meu cor. Seixanta quilòmetres d’anada i seixanta de tornada em limiten l’observació constant, del dia a dia inapreciable i necessari, del creixement dels infants.  I a batzegades veig que es fa gran, que avui fa gargots i demà ja pinta aquarel·les, que en prou feines camina i després ja va en bicicleta, que em venia amb els braços oberts per pujar-lo a coll i el proper dia em saluda educat i quasi distant.

L’Oriol va ser el nen més sorprenent del país. Després d’aprendre a dir papa, mama i iaia ja deia radial o catenària, i entre un i dos i tres anys tenia curiositat per esbrinar d’on venien i on anaven les canonades o els fils de les façanes de les cases o la llei dels vasos comunicants. Després a l’escola ja l’han educat per no córrer més del que volen els mestres, i al carrer ha aprés com parlen  els nens.  Seixanta quilòmetres són un instant al pensament i quinze dies en la vida normal.  Mentrestant, cada segon l’Oriol es fa més i més gran.