LA COVA CASSIMANYA

EXCURSIÓ A LA COVA CASSIMANYA. Campgràs-La Morella-Coll Sostrell-Cova Cassimanya-Les Agulles-Vall del Teix. 3 de maig de 2011

12,300 km.

384 m de desnivell

4h 54min. En total.

(Introducció treta d’internet.- L’edat del bronze: Es mantenen l'agricultura i la ramaderia, igualment es manté el ritual funerari, i els enterraments es documenten en coves, com can Sadurní i la cova Cassimanya, totes dues situades al terme de Begues)

Hola colla! Us explicaré de la millor manera que pugui la sortida d’avui. Resulta que el Nani ens ha proposat anar a la cova Cassimanya i, naturalment, hem acceptat amb els ulls tancats. La cova Cassimanya és un dels llocs emblemàtics de les nostres excursions de juventut. Mai hi havíem anat, però sempre que anàvem pel Garraf, a una hora o altra hi sortia la menció d’aquesta cova. Amb el temps, aquest nom havia adquirit una sonoritat musical. És per això que quan ho ha dit només se m’ha acudit una paraula: iapaiapadú!!!!

Hem sortit a les vuit de la Colònia i a quarts de nou enfilàvem la pujada a la Morella pel cantó de mar, desde més amunt de la Pleta. El Nani, el Ciscu i jo. Avui el Josep Maria tenia altres compromisos i el Ramon tenia feina amb això del Barça. Feia fresca tot i el cel tant blau. Sigui per la pujada, sigui pel sol, a dalt de la Morella ja hi feia una mica de calor. Hem descansat, ens hem fet fotos i cap avall. Un corriol tot ple de cucs grossos com serps “Abans deien que els cucs anunciaven pluja” ens ha dut per una drecera vertical fins al coll Sostrell.

El Coll Sostrell. A sota la Morella, en direcció a Begues, a uns cent metres més avall hi ha el coll Sostrell. Quina calor! I sobretot ara que començava altre cop la pujada fins a dalt de les Agulles. Xino xano, ara camino ara m’aturo hem sigut a tocar del cim de les Agulles, al davant de la Desfeta, pràcticament a sobre del Castell d’Eramprunyà. Però abans de fer el cim, segons el GPS, hi havia el trencall per anar a la Cova Cassimanya. Anant orientats pels quatre satèlits que ens guiaven hem trobat amagat entre la brossa punxaguda de les cusconeres, el corriol que baixava cap els espadats de les Agulles. Havíem pres la precaució d’apuntar-nos les coordenades exactes (41º 18’ 28.53N - 1º 55’ 55.95 E) i sort n’hem tingut d’això, perquè la cova no es veia. Quan hem sigut quasi a tocar, mirant incrèduls les coordenades del GPS, finalment hem vist a sobre nostre un forat camuflat per la garriga. Hi hem pujat i en la penobra hem entrevist un palau antic d’estalactites. Diu que allà primer hi van viure els vius i després els morts. Tres mil anys més tard hi entràvem, ni per viure-hi ni per morir, el Ciscu, el Nani i jo. Gallina de piel.

Ens hem enfilat fins el camí i, allà mateix, hi havia el cim de les Agulles. Hem esmorzat amb els peus penjant per la timba. A sota nostre Gavà i el mar, i cap a l’esquerra el pla del Llobregat i Barcelona, i com muntanyes de joguina, Sant Ramon i Sant Antoni i també el Puig Madrona. No feia un dia clar però es veia quasi tot. La distància alimenta i, si no fos pel sol al cap, potser hi hauríem estat més. Hem esmorzat i hem seguit la nostra ruta.

Ara feia baixada. Hem arribat al pi solitari que encapçala la Vall del Teix, la riera que d’est a oest desfà tot el camí que havíem fet per les carenes. Ens hem situat a sota el coll Sostrell, ens hem enfilat per les esquenes de la Morella, hem passat a les vistes de la Pleta Xica. I tot, us ho podeu ben creure, per uns camins de flors: Clavellines, saboneres, gladiols de bosc, conillets, foixardes, farigoles, escardots, xiringuilles, estepes, ceballots, cosconilles, argelagues, pericó, semprevives, revenisses, xicoires, lligabosc, corretjoles, i moltes més que desconeixo com es diuen però que elles, penso jo, sí que em coneixen de tant que les he mirat. La muntanya està preciosa i el Garraf encara més. Al darrera cada pluja hi ha un esclat de flors, i enguany les pluges no ens obliden. Al camí de la Vall del Teix, a un costat de la riera, hi hem trobat un pou ple d’aigua com mai l’havíem vist. Quan d’aquí a cinquanta anys tallin els arbres hi veuran una anella ben ample que els parlarà de tot el que ha plogut (i si en fan un tall ben fi i el posen a dins dels seus ordenadors, qui sab, potser els hi parlarà de nosaltres “quí són aquests que veiem cada dimarts?”).

Desde baix de la riera fins al coll d’arran de la Morella hi ha cent cinquanta metres que hem pujat altre cop amb la tècnica de l’anar fent: anar fent parades, anar fent cultura, anar fent el traguet d’aigua, anar fent comentaris. I amb el cansament que ens fa humans hem arribat a dalt de tot. A partir d’ara dos quilòmetres de baixada, la major part per pista asfaltada, i al cotxe. Però no ens agrada gaire l’asfalt i hem trencat per una drecera que travessa el Camp Gras tot farcit d’avencs, i ara aquí un, ara allà un altre, hem anat veient tot un mostrari d’aquestes coves verticals del Garraf.

A quarts de dues estàvem al cotxe. A tres quarts a un bar de Castelldefels “Una estrella i dues sense alcohol” Txassss.., la cambrera ha obert l’estrella i ens ha dit “Si alcohol no me queda” Quina gràcia no? I ara què farem? No podem pas beure aigua de l’aixeta. No podem pas estar mirant al Nani com es veu la seva cervesa. Sort que un gitano de cent quilos, fofo i rialler, ha obert una nevera i n’ha tret dues. Uf! Salvats! Hem parlat de la ruta i la calor i una mica del Barça i el Mourinyo. I a un quart de tres ja mirava les fotos amb la Cóncep.

Ara són quasi les set de la tarda. M’acaba de trucar la Cóncep desde Barcelona i diu que hi plou a bots i barrals. A la Colònia està ben negre i no m’extranyaria que aviat hi plogues. Ja veus, no podem mai dubtar de l’enorme clarividència dels cucs. Si el Molina tingués un cuc a la butxaca, no sé, potser algun dia ens deixaria amb un pam de nas.

Que passeu una bona setmana.

Aleix.